Abu-Faris Abd-al-Aziz
Abu-Faris Abd-al-Aziz (Constantina, 1361 - Tilimsen, 1434) fou emir hàfsida, fill i successor d'Abu-l-Abbàs Àhmad (III) a la seva mort el 1394.
| Biografia | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Naixement | 1361  Constantina | ||||
| Mort | 1434 (Gregorià) (72/73 anys) Tilimsen | ||||
| |||||
| Dades personals | |||||
| Religió | Islam | ||||
| Activitat | |||||
| Ocupació | polític | ||||
| Família | |||||
| Família | Hàfsides | ||||
| Pare | Abu-l-Abbàs Àhmad (III) | ||||
Va extirpar les dinasties locals que romanien a Trípoli, Gafsa, Tozeur i Biskra i el poder tribal de les regions de Constantina i Bugia (1397-1402), i va nomenar governadors d'aquests regions a oficials escollits, generalment lliberts.
El 1398 i 1399, a conseqüència del saqueig de Torreblanca[1] i altres atacs corsaris, Martí l'Humà realitzà dues croades contra Tedelis[2] i Bona.[1] El fracàs de l'expedició forçà el rei a signar un tractat de pau amb Abu-Faris Abd-al-Aziz en 15 de maig de 1403, que aviat es mostrà ineficaç.[3]
El 1398 va fer una audaç expedició a l'Aures. Una altra expedició notable fou la que va fer a Tripolitana el 809 de l'hègira (1406/1407). Va resoldre una greu crisi que afectava a Constantina i al sud-est (1407 i 1408) i la va tancar amb la conquesta d'Alger el 813 de l'hègira (1410/1411).
Després d'uns anys de pau, el 1424 es va llençar cap a l'oest on va fer diverses campanyes fins al 1431, en les quals va imposar la seva sobirania als emirs abdalwadites de Tlemcen, i va intervenir al Marroc i tanmateix al Regne de Granada.
Amb els estats cristians va signar nombrosos tractats i les relacions foren de vegades cordials i d'altres tenses, però sempre estretes.
Va seguir una política religiosa estricta que el va fer molt popular. Va acordar generoses donacions o favors als ulemes i als sharifs, va celebrar el mawlid, i va intentar implantar el sunnisme a Gerba (focus de kharigisme). Les seves construccions religioses foren nombroses. Va suprimir alguns impostos no religiosos i va desenvolupar el cors a la mar considerant la seva pràctica com a djihad. El juridisme malikita va triomfar mercès al famós jurista Ibn Arafa (1316-1401) que va enviar a l'exili al Caire a Ibn Khaldun (que hi va morir el 1406). El palau del Bardo és testimoniat per primer cop durant el seu regnat.
El 1432 va anar personalment a ajudar els defensors de l'illa de Gerba que eren atacats per Alfons el Magnànim.[4] El 1434, quan ja tenia més de setanta anys, va dirigir personalment una expedició contra Tlemcen, per tornar a l'obediència als abdalwadites, i va morir a la regió de Ouarsen El seu fill Abu-l-Hàsan Muhàmmad ja havia mort i la successió va recaure en el net d'Abu-Faris, Muhàmmad al-Múntasir.