Albertet

Albert de Sisteron,^[1] conegut com a Albertet, (fl. 1194 -1221) va ser un joglar i un trobador provençal de Gap. De la seva obra, han sobreviscut vint-i-tres poemes.^[2] "Albertet" o "Albertetz" és el diminutiu d'Albert en occità;^[3] tot i que aquesta denominació es refereix habitualment a Albertet de Sisteron, també hi havia un Albertet Cailla, trobador molt menys conegut i amb la major part de l'obra perduda.

Albertet

Miniatura que representa Albertet, BnF ms. 12473 fol. 119v, cançoner K. Detall
Biografia
Naixement	1194 (Gregorià) Gap
Mort	1221 (26/27 anys) Sisteron
Activitat
Ocupació	trobador, compositor, poeta
Activitat	(Floruit: 1194–1221 )
Moviment	Música medieval

Va estar, entre d'altres, de les corts de Catalunya-Aragó, de Savoia, del Marquesat de Montferrat, de Malaspina. Hom conserva d'ell una quinzena de cançons sovint dedicades a la comtessa de Malaspina, sis o set tençons, i un sirventès on es queixa de l'amor i enumera les gràcies de diverses dames.^[4]

D'acord amb la seva vida, era fill d'un noble joglar anomenat Rostir, del qual ha sobreviscut alguna peça.^[5] Albertet va ser famós per la seva veu i les melodies de les seves curtes cançons, però no per les seves lletres.^[5] El trobador Uc de Lescura va elogiar la veu d'Albertet (votz a ben dir).^[6] Dins la societat cortesana va ser un reconegut intèrpret i un bon conversador.^[5] La major part de la seva vida la va passar a Aurenja, on es va fer ric abans de traslladar-se a la Llombardia, on va romandre entre 1210 i 1221.^[5][7] A Itàlia va freqüentar les corts de Savoia, Montferrat, Malaspina, Gènova, i la dels Este, a Ferrara.^[6] A la cort dels Este és on probablement va entrar en contacte amb Guillem Augier Novella, Aimeric de Peguilhan i Aimeric de Belenoi.^[6] També va viatjar a l'oest de la Provença, lluny de Montferrand, on va conèixer Robert, el delfí d'Alvèrnia, Gaucelm Faidit i Peirol i,^[6] segons alguns testimonis, en algun moment fins i tot es van refugiar a Espanya.^[8] Amb el temps va tornar a Sisteron, a Forcauquier, on va morir.^[5][7]

Una de les obres més famoses d'Albertet és una sàtira amb un munt d'elogis a set dones destacades del seu temps, sobretot a Beatriu de Savoia, esposa de Ramon Berenguer V de Provença.^[6] També existeix una tençó entre Albertet i Aimeric de Peguilhan: N'Albertz, chausetz a vostre sen^[9] Aquesta tençó prova que ell es feia dir Albert, encara que escriguis més habitualment emprant el diminutiu. Albertet també va compondre una tençó amb Aimeric de Belenoi.^[10] Va elogiar Augier i Gaucelm Faidit, i honrà Peirol en una tornada:^[11]

Peirol, violatz e chantatz cointamen

de ma chanzon los motz e·l son leugier

Malgrat la seva reputació com a músic, només es conserva la melodia de dues de les seves obres supervivents: A mi no fai chantar foilla ni flors (16,5a,^[12] amb música conservada al cançoner W) i Mos coratges m'es camjatz (16,17a, amb música conservada al cançoner X), i una altra, En mon cor ai tal amor encobida (16,14), està parcialment conservada al cançoner W.^[7]