Antoni Maria Oriol i Tataret
Antoni Maria Oriol i Tataret (Camagüey, Cuba, 7 de novembre de 1928 - Barcelona, 23 d'abril de 2014) fou un prevere i docent català d'origen cubà. Exercí de professor de teologia moral social a la Facultat de Teologia de Catalunya, especialista en la Doctrina Social de l'Església. Participà activament a la Federació de Cristians de Catalunya.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 7 novembre 1928  Camagüey (Cuba) |
| Mort | 23 abril 2014 (85 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | prevere, docent |
Biografia
Obtingué les llicenciatures en filosofia (1949) i teologia (1953) a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma,[1] on va ser premi extraordinari de filosofia.[2] ordenat pel bisbe Ramon Masnou, el 13 d'abril de 1954[3] fou prevere de la Parròquia del Carme de la diòcesi de Vic.[1] Exercí de professor del Col·legi de sant Miquel de Vic i consiliari del Moviment d'Escoltisme (1954-56).[1][4] Participà activament en l'Acció Catòlica de Vic entre el 1956 i 1962, on fou conciliar diocesà i director de la revista Casal.[4] També assessorà l'Acció Catòlica al bisbat de Barquisimeto (Veneçuela) entre el 1963 i el 1966.[1] Participà en el Concili Vaticà II com a pèrit de diversos bisbes de Veneçuela.[1][5] Va ser relator del tercer tema del Concili Tarraconense: «La sol·licitud pels més pobres i marginats».[1]
Des del 1970 fins a la seva jubilació fou professor de teologia moral social a la Facultat de Teologia de Catalunya. També impartí classes d'aquesta matèria a la Facultat de teologia de Vitòria, al Seminari diocesà de la Laguna a Tenerife i a la Facultat de Ciències Polítiques i sociologia «León XIII» de la Universitat Pontifícia de Salamanca, en el Màster en Doctrina Social de l'Església. Promogué i dirigí el Seminari de Doctrina i Acció social de l'Església (SEDASE) de la Facultat de Teologia de Catalunya fins al 2003.[1][6]
Fou la màxima autoritat a Catalunya en la Doctrina Social de l'Església,[7] on s'especialitzà en el tema nacional, publicant diversos articles i llibres sobre aquesta matèria, com Fet nacional i magisteri social de l'Església (Proa 2003)[1] i Nació i Magisteri pontifici (Proa, 2007), els textos de tots els papes defensant els drets de les nacions.[7] Defensava que el pensament social catòlic ha tractat a bastament no només els drets de les persones en sentit individual, sinó també els drets dels pobles i les nacions.[7] Recordava sovint les paraules de Joan Pau II del 1997, on afirmava que "la dignitat de la persona o la garantia dels drets de les nacions[8] són principis morals abans que normes jurídiques".[7] Defensava que el Vaticà seria el primer estat a reconèixer una Catalunya independent.[9]
En els últims anys de la seva vida fou secretari del Patronat de la Fundació Dr. Albert Bonet, Consiliari dels Equips de Pastoral de la Política i de la Comunicació de la Federació de Cristians de Catalunya, i sacerdot de la Parròquia de Sant Eugeni Papa de Barcelona.[2][5] Al seu enterrament hi assistiren el Director General d'Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, Enric Vendrell, i el Conseller d'Interior, Ramon Espadaler.[10] Morí coincidint amb la Diada de Sant Jordi del 2014 després de la complicació d'una operació.[7]