Benjamin Franklin
Benjamin Franklin (Boston, 17 de gener de 1706 - Filadèlfia, 17 d'abril de 1790)[1] fou un polímata estatunidenc,[2] que fou actiu com a escriptor, científic, inventor, estadista, diplomàtic, impressor, editor i filòsof polític.[3]
És considerat un dels Pares fundadors dels Estats Units. Va participar en la redacció de la Declaració d'Independència i en fou un dels signants. També va exercir com a ambaixador dels Estats Units a França i va participar en la redacció de la Constitució dels Estats Units.
En el terreny científic destacà pels seus estudis sobre l'electricitat i la invenció del parallamps.
Biografia
Quinzè germà d'un total de disset,[4] Benjamin Franklin va cursar únicament estudis elementals, i aquests només fins a l'edat de deu anys. Als dotze va començar a treballar com a impressor en una empresa propietat d'un dels seus germans.[5] Més tard va fundar el diari Pennsylvania Gazette, que va publicar entre els anys 1728 i 1748.[6] Va publicar a més l'Almanac del Pobre Richard (Poor Richard's Almanack, 1732-1757)[7][8] i va ser responsable de l'emissió de paper moneda a les colònies britàniques d'Amèrica (1727).[9][10]
El seu temperament actiu i polifacètic va impulsar també a Benjamin Franklin a participar en les qüestions d'àmbit local, per exemple, en la creació d'institucions com el cos de bombers de Filadèlfia,[12] la primera biblioteca pública de subscripció dels Estats Units i la Universitat de Pennsilvània,[12][13] així com la Societat Filosòfica Americana.[14] Va ser l'únic americà de l'època colonial britànica que va aconseguir fama i notorietat a l'Europa del seu temps.[15]
Escriví diversos assaigs i una autobiografia (Memoirs of the Life and Writtings of Benjamin Franklin, 1817-19).[16][2] Entre les seves obres trobem The Way to Wealth, traduïda al català com Lo camí de la fortuna el 1868 per Gaietà Vidal i Valenciano.[17]
Obra científica
L'interès de Benjamin Franklin pels temes científics va començar a mitjans de segle i va coincidir amb l'inici de la seva activitat política, que es va centrar en diversos viatges a Londres, entre 1757 i 1775, amb la missió de defensar els interessos de Pennsilvània.[18]
Pel que fa a la seva activitat científica, va investigar els fenòmens elèctrics, va descobrir el poder de les puntes metàl·liques, va enunciar el principi de la conservació de l'electricitat i el 1752 va descobrir la natura elèctrica dels llampecs i fou l'inventor del parallamps.[2][13]
Durant la seva estada a França, el 1752, va dur a terme el famós experiment de l'estel que li va permetre demostrar que els núvols estan carregats d'electricitat i que, per tant, els llamps són essencialment descàrregues de tipus elèctric.[19] La data i els detalls de l'experiment són objecte de controvèrsia.[20]
Per a la realització de l'experiment, no exempt de risc, va utilitzar un estel dotat d'un filferro metàl·lic unit a un fil de seda que, d'acord amb la seva suposició, havia carregar amb l'electricitat captada pel filferro. Durant la tempesta, va apropar la mà a una clau que penjava del fil de seda, i va observar que, el mateix que en els experiments amb ampolles de Leyden que havia realitzat amb anterioritat, saltaven espurnes, la qual cosa demostrava la presència d'electricitat.[21]
Aquest descobriment li va permetre inventar el parallamps, l'eficàcia va donar lloc al fet que ja el 1782, a la ciutat de Filadèlfia, s'haguessin instal·lat 400 d'aquests enginys.[22] Els seus treballs sobre l'electricitat el van portar a formular conceptes com ara el de l'electricitat negativa i positiva, a partir de l'observació del comportament de les varetes d'ambre, o el de conductor elèctric, entre d'altres.[23]
A més, va exposar una teoria sobre l'electricitat en la qual considerava que aquesta era un fluid subtil que podia presentar un excés o un defecte, descobrir el poder de les puntes metàl·liques en observar que un cos amb càrrega elèctrica es descarrega molt més de pressa si acaba en punta, i va enunciar el principi de conservació de la càrrega elèctrica.[24]
Va inventar també l'anomenada estufa salamandra,[25][26][27] les anomenades lents bifocals[28] i l'harmònica de vidre.[29] La gran curiositat que sentia pels fenòmens naturals li va induir a estudiar, entre d'altres, el curs de les tempestes que es formen en el continent americà,[30] i va ser el primer a analitzar el corrent càlida que discorre per l'Atlàntic nord i que en l'actualitat es coneix amb el nom de corrent del Golf.[31] També va estudiar alguns dels problemes relacionats amb el creixement demogràfic, la contaminació de l’aire i la higiene.[2]Va tractar també l'efecte del vessament d'oli per a calmar les onades.[32][33]
