Bomba de neutrons
La bomba de neutrons, també anomenada bomba N, bomba de radiació directa incrementada[1] o bomba de radiació forçada és una arma nuclear del tipus fissió-fusió o termonuclear[1] derivada de la bomba H que els Estats Units van començar a desplegaren la dècada de 1980.[2] Són molt costoses de produir a causa de requerir triti, el qual té una vida mitjana de 12,32 anys.[1] Tenen una limitada potència explosiva (segons la bomba entre 10 i alguns milers de kilotons de rang[1]) i calorífica en relació a altres armes nuclears, però amb característica superior quantitat de radioactivitat emesa.[3] Es caracteritza per malmetre els objectius protegits amb armadura fent-la radioactiva. A més s'utilitza com a arma anti-míssils. És fals que deixi les estructures intactes mentre arrasa amb els éssers vius.[1]
| Tipus | arma nuclear  |
|---|
En l'instant de l'explosió de fusió, una gran quantitat de neutrons són emesos amb nivells energètics molt alts (neutrons ràpids), i per tant, amb gran capacitat de penetració, que s'utilitzen per a fissionar el material físsil (U-235 o U-238) amb l'ajut d'un reflector de neutrons.
La relació matemàtica que descriu la capacitat de penetració de la radioactivitat en una substància és la següent:
- ,
on N és el nombre de neutrons que hi penetren, és nombre inicial irradiat, i és un factor exponencial on M és el coeficient d'absorció i X l'espessor de la substància que és penetrada.[4]
Història
La invenció de la bomba de neutrons s'atribuïx a Samuel Cohen que la va desenvolupar el 1958[5] sota la direcció d'Edward Teller al Laboratori de Radiació de Lawrence de la Universitat de Califòrnia.[1] El seu assaig es va autoritzar i va portar a terme en 1963 a Nevada.[6] El seu desenvolupament va ser ajornat pel president Jimmy Carter el 1978[7] després de protestes en contra de la seva administració per plans de desplegar ogives a Europa. El president Ronald Reagan en va reiniciar la producció el 1981,[2] que va romandre emmagatzemat als EUA fins que es van retirar el 1992. L'últim W70 va ser desmantellat el febrer de 1996.[8]
Es van desplegar per primera vegada de manera operativa per a míssils antibalístics, però l'esclat de neutrons faria que les ogives properes sofressin una fissió parcial, evitant que explotessin correctament, i per evitar-ho, hauria d'explotar a uns 100 metres del seu objectiu. El primer exemple d'aquest sistema va ser el W66, utilitzat en el míssil Sprint utilitzat en el sistema Nike-X dels Estats Units. Es creu que l'equivalent soviètic, el míssil 53T6 de l'A-135, utilitza un disseny similar.[9][10]
El 1999 el govern de la Xina anuncià que tenia la tecnologia necessària per a produir-ne. Així i tot encara no s'ha arribat a experimentar els efectes d'aquesta arma.[11]