Conflicte religiós

El grau més baix quant a persones afectades és la crisi de fe personal, la conversió o la il·luminació d'un subjecte, un esdeveniment que es produeix quan una persona deixa de creure en el que creia anteriorment o abraça una nova fe. Pot ser fruit d'una revelació sobtada, com la conversió de Pau, o bé el resultat d'un procés de reflexió.^[1] S'inclouen aquí els canvis dels anomenats "cristians renascuts" (persones cristianes que decideixen intensificar la seva i canviar la seva manera de viure) i afins.

La controvèrsia pot sorgir entre pensadors o grups entorn a la validesa o interpretació d'una religió o un punt concret de la seva doctrina. El debat pot ser entre persones atees que contradiuen els creients, entre membres de la mateixa religió o entre individus de diferents creences. En el primer cas es parla d'antireligió (si té a veure amb les crítiques a qualsevol fe) o d'oposició a cultes concrets (antisemitisme, islamofòbia...) o, des del bàndol contrari, d'antiateisme. En el segon escenari, les divisions doctrinals poden portar a escoles o denominacions diferents i si la separació augmenta es pot produir un cisma. Alguns dels escindits poden ser considerats heretges per l'altra branca. En la tercera situació, quan s'intenta convèncer per a la conversió o de la veritat d'un determinat aspecte de la fe, es parla d'apologètica, i es conrea sobretot a través d'escrits de debat i instruments com l'Ars magna de Ramon Llull.^[2]

Si la discrepància porta a marginar les persones per les seves creences, es produeix la discriminació religiosa, contrària a la tolerància religiosa. Aquesta discriminació pot adoptar múltiples formes: des de la prohibició de l'expressió de la fe pública fins a la restricció legal d'accés a determinades posicions laborals, passant pel menyspreu de les tradicions de la comunitat o discursos d'odi. La discriminació afecta una comunitat minoritària dins una regió, per exemple quan un estat és confessional i prohibeix el culte d'altres religions o bé quan existeix llibertat de culte oficial però no s'accepten en pla d'igualtat totes les creences. Igualment s'aplica en casos d'estats declarats laics o oficialment ateus, com l'antiga Unió Soviètica.

Quan la discriminació desemboca en pràctiques que tenen com a objectiu dissuadir els practicants, és un cas de persecució religiosa, sigui pel rebuig tàcit o explícit de costums i dogmes. Els delictes de blasfèmia i similars queden inclosos en aquesta categoria.

La violència religiosa es produeix quan la persecució va acompanyada de formes d'intimidació explícites. Inclou fenòmens com la conversió forçada, la deportació (com l'expulsió dels jueus d'Espanya), la crema de llibres i llocs sants, la profanació, la demonització als mitjans de comunicació o els progroms. Els actes violents poden ser puntuals o sistemàtics. El terrorisme fonamentalista i les guerres de religió (com les croades, per exemple) són el cas més extrem de violència religiosa, fins i tot si es donen en el marc d'una guerra per altres causes, com un conflicte territorial.^[3]