Diverticle de Zenker

Els mecanismes de formació són per pulsió i tracció. Els causats per pulsió apareixen generalment en zones en què la musculatura és més feble, i es propicia la herniació d'un petit sac de mucosa a través d'una finestra de la capa muscular que sol coincidir amb una zona més feble en l'entramat de fibres musculars.

Cada vegada que la pressió intraesofàgica augmenta, com succeeix en la deglució, el diverticle és sotmès a distensió i pot anar creixent. Generalment ocorre a la zona muscular feble entre l'inici de l'esòfag i la faringe, immediatament proximal al cricofaringi. Gradualment, el sac va creixent i pot arribar a tenir grans proporcions.^[5] Els grans diverticles completament desenvolupats tenen un orifici d'entrada i un coll estret; en omplir-se de saliva o material deglutit pengen del coll comprimint l'esòfag des de fora. Per això, s'inclouen entre les causes d'estenosi esofàgica extrínseca.^[6]

Els diverticles de Zenker poden causar halitosi, regurgitació d'aliment no digerit,^[7] disfàgia orofaríngia^[8] i fins i tot una obstrucció completa de l'esòfag per compressió.^[9] A l'exploració física de persones molt primes o amb sarcopènia, no és rar trobar una massa cervical palpable, protruïda i dolorosa.^[10] Com a complicacions, aquests diverticles poden provocar broncoaspiració, pneumònia per aspiració,^[11] formació de fístules entre el diverticle i la tràquea, ronquera per afectació dels plecs vocals,^[12] ulceracions locals,^[13] hemorràgia intradiverticular,^[14] malnutrició^[15] i, més rarament, un carcinoma escatós^[16] o epidermoide dins del diverticle.^[17] Poques vegades s'ha descrit la presència d'un cos estrany en el seu interior.^[18]

Un sèrie esofàgica amb glop de bari normalment detecta el diverticle i pot ser molt útil per determinar la seva gravetat.^[19] El seu diagnòstic en nens és un fet molt inusual.^[20] Es desaconsella l'ús exploratori d'endoscòpia de vies digestives altes pel risc de perforar la bossa diverticular.^[21]

Requereix tractament quirúrgic realitzant una miotomia cricofaríngia i extracció o lligadura del diverticle.^[22] Si és petit la miotomia és suficient.^[23] No obstant això, recentment les tècniques endoscòpiques no quirúrgiques s'han fet més importants, sent utilitzat amb més freqüència el grapat endoscòpic.^[24][25] Aquest procediment es pot dur a terme mitjançant d'un endoscopi de fibra òptica o amb làser de diòxid de carboni.^[26]