Economia de transició

El procés històric més conegut és l'iniciat en les antigues economies planificades de l'antiga URSS, Europa de l'Est i la República Popular de la Xina, entre altres, cap a la dècada dels 80 i 90 pel conjunt de reformes econòmiques i polítiques conegudes com a perestroika i Glàsnost en l'antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, amb Mikhaïl Gorbatxov com a president, o com a socialisme amb característiques xineses a la Xina, a partir de 1978, sota el govern de Deng Xiaoping, i que va tenir conseqüències similars en altres antigues economies planificades d'Estats satèl·lits.^[1]

Aquest procés posaria fi en aquests estats al seu anterior sistema basat en la propietat estatal dels mitjans de producció, el monopoli del comerç exterior i els plans quinquennals, donant lloc a les polítiques de privatització i a la introducció i extensió de la propietat privada en diversos sectors de l'economia, que caracteritzaran al posterior període post-comunista. El nivell d'aplicació o continuïtat d'aquestes mesures ha estat variable de país a país.

A vegades també s'utilitza el terme per a països amb economies capitalistes subdesenvolupades que pretenen convertir-se en economies en vies de desenvolupament, emergents o desenvolupades.

• Revolucions de 1989
• Primavera Àrab