Estil Imperi
L'estil Imperi, sovint considerat com una segona fase del neoclassicisme, amb la seva fase primerenca anomenada Directoire, és un estil d'inicis del segle xix d'arquitectura, mobles i decoració d'interiors que pren el seu nom i s'origina en el regnat de Napoleó a França, conegut com el Primer Imperi Francès (1804 - 1814), tot i això manté la seva presència fins a l'adveniment de l'estil neogòtic.[1]
Moment històric
Les enormes estructures neoclàssiques com l'Arc de Triomf de l'Étoile, la columna Vendôme, i La Madeleine van ser construïdes a París per a emular els famosos edificis de l'Imperi Romà. Es barregen en un estil rococó elements propis de la cultura romana i egípcia.
En el deixant de la caiguda de Napoleó, l'estil va ser adoptat per molts altres països europeus, particularment en l'imperi Rus, on es va emprar per a celebrar la victòria sobre Napoleó en estructures monumentals tals com el Ministeri de Marina, la catedral de Kazan, la columna d'Alexander, i la Porta de Narva. A l'arquitectura estalinista se l'anomena sovint «estil Imperi de Stalin».
L'estil va sobreviure a Itàlia molt més que a la majoria d'estats Europeus, degut en part a les seves associacions amb l'Imperi Romà, en part perquè va ser restablert com estil nacional de l'arquitectura després de la unificació d'Itàlia el 1870. Mario Praz es va referir a aquest estil com l'Imperi Italià. En el Regne Unit, els Estats Units i Alemanya l'estil Imperi va ser adaptat a les condicions locals i va prendre gradualment la forma del renaixement egipci, de l'estil grec del renaixement, de l'estil Biedermeier, i de l'estil Regència.
Característiques del moviment
- Rigor de les línies, rectes i escrupolosament ortogonals
- Hieratisme del conjunt
- Predomini de la caoba
- Absència de marqueteria
- Decoració de bronze
