Fàbrica de riu

L'aprofitament de l'energia hidràulica que proporciona el corrent d'un riu per al funcionament d'una fàbrica és un fet que caracteritza la segona industrialització a Catalunya, a la segona meitat del segle xix, tot i que des dels inicis d'aquell segle ja s'estava aprofitant l'energia del riu per fer funcionar màquines. Els recursos miners del país eren insuficients per a la creixent demanda de carbó per a la indústria i de menor qualitat (mines de carbó de lignit), i el carbó d'hulla d'importació encaria la producció. En canvi, l'energia que proporcionen els rius, un cop tramitada la concessió d'utilització d'aigües i construïdes les infraestructures, suposava un cost inapreciable. Les característiques dels rius catalans també afavorien aquest aprofitament, sobretot en el seu curs mitjà, ja que tot i ser de poc cabal, presenten un desnivell considerable en la seva curta trajectòria.^[a] El principal inconvenient era la variabilitat del seu cabal, amb períodes de sequera (sobretot a l'estiu) i la possibilitat de riuades que podien inundar i malmetre la maquinària. Els rius on s'instal·laren fàbriques de riu pròpiament dites, com també colònies industrials, són el Ter i el Llobregat i els seus principals afluents, especialment el Cardener.^[1]

De la mateixa manera que les colònies, la fàbrica de riu solia tenir l'origen en una d'aquestes tres situacions: 1) un antic molí (que ja disposava de resclosa i canal) que s'aprofitava per fer funcionar al seu interior màquines de filar i/o teixir, o bé s'hi construïa un edifici nou aprofitant la infraestructura hidràulica existent; 2) un propietari rural que es procurava uns beneficis construint una fàbrica al riu que passava per la seva finca (ja sigui per llogar-la o per convertir-se en fabricant); 3) fabricants que, partint de tallers o establiments petits, buscaven ampliar els seus horitzons amb una fàbrica més gran.^[2]

És remarcable, també, que la iniciativa de construir una fàbrica de riu, al llarg del segle xix, no solia ser d'un industrial individualment, sinó que molt sovint s'unien diferents emprenedors per aixecar una infraestructura industrial. En alguns casos (especialment a principis del segle xix) podien ser diferents petits fabricants que, un cop construïda la fàbrica compartien l'equipament per a les seves respectives empreses, fent un ús alternatiu de la infraestructura per torns (o bé simultani però parcel·lat). En altres casos, dos, tres o més emprenedors formaven una societat, en la qual s'unien, per exemple, el propietari del terreny, sense experiència industrial, i l'empresari experimentat, que ja tenia una o diverses petites fàbriques.^[2]

Els elements comuns que caracteritzen totes les fàbriques de riu són l'existència d'una resclosa i un canal. La resclosa, perpendicular al curs del riu o lleugerament corbada, permet guanyar alçada d'aigua i alhora desviar la major part del cabal cap al canal. Aquest condueix l'aigua fins al punt on el desnivell permet aprofitar l'energia cinètica de l'aigua i aquesta és retornada al riu. A principis del segle xix això es feia amb les rodes de calaixos, algunes aprofitades dels molins ubicats en aquell lloc amb anterioritat. Els avenços tècnics van permetre substituir les velles rodes de fusta per modernes turbines, i els arbres de transmissió de fusta es van canviar per gruixuts i valents arbres drets, estructures de ferro calibrat que s'enfilaven pel cor de la fàbrica i que, mitjançant un complex sistema de politges, corretges i embarrats, transmetien la força a les màquines. A partir de principis del segle xx es va començar a aplicar un alternador a la turbina, per tal de generar electricitat, més fàcilment transportable fins a les màquines, que funcionarien ràpidament amb aquest tipus d'energia.^[1]

En tancar moltes d'aquestes fàbriques, la infraestructura ha continuat activa produint electricitat per vendre a les empreses distribuïdores.

La proliferació d'infraestructures industrials al costat dels rius per aprofitar-ne l'energia hidràulica va canviar substancialment el paisatge urbanístic i demogràfic a les darreries del segle xix a les conques dels rius Ter i Llobregat, sobretot. En uns casos, la creació d'una indústria va donar lloc a la formació del que es va designar com a colònia industrial, i en altres, en canvi, es coneixia com a fàbrica de riu. Per tal que es pugui considerar una "colònia industrial" s'ha de donar la conjunció dels tres elements imprescindibles: edificis industrials, habitatges i serveis per als treballadors, i edificis simbòlics (església, torre de l'amo).^[3] Els motius pels quals una fàbrica de riu no va acabar desenvolupant una colònia podien ser, bàsicament, perquè no hi havia necessitat de generar habitatges per als treballadors, ja sigui pel fet que es tractava d'una fàbrica integrada dins un nucli urbà, o bé perquè, malgrat que disposés d'alguns habitatges (sovint només per a vigilants i directius) no s'oferien serveis per als treballadors (botiga, escola...), a causa de la proximitat relativa a una població. També hi ha alguns casos en què el propietari de la infraestructura la destinava a lloguer per a altres industrials i no estava interessat a invertir en habitatges o serveis per als treballadors.^[1]

La llista següent, que no és exhaustiva, correspon a les fàbriques de riu que no es consideren colònies industrials. Cal remarcar que la majoria d'aquestes indústries han deixat d'existir. En alguns casos l'edifici presenta un estat ruïnós o fins i tot han estat ja enderrocats, i en altres casos l'edifici està ocupat (parcialment) per altres indústries diferents de la que el van fer néixer o bé ha estat reutilitzat per altres finalitats, tals com centres culturals o biblioteques.