Reagrupament Nacional

partit polític francès nacionalista
(S'ha redirigit des de: Front Nacional (França))
Per a altres significats, vegeu «Front Nacional».

Reagrupament Nacional (en francès, Rassemblement National; abreujat com a RN), fins al 2018 anomenat Front Nacional (en francès, Front National; FN), és un partit polític francès nacionalista xenòfob,[1] econòmicament proteccionista i socialment conservador.

Infotaula d'organitzacióReagrupament Nacional
(fr) Rassemblement national Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nom curtRN Modifica el valor a Wikidata
Tipuspartit polític Modifica el valor a Wikidata
Indústriaaltres organitzacions de membres de voluntaris Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticaPopulisme de dretes, nacionalisme
Alineació políticadreta a ultradreta
Forma jurídicaassociació declarada Modifica el valor a Wikidata
Història
ReemplaçaFront Nacional
Creació2018
FundadorJean-Marie Le Pen Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Membre deAliança Europea per la Llibertat
Rassemblement Bleu Marine
Partit Identitat i Democràcia Modifica el valor a Wikidata
Membres85.000 (2016) Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
PresidènciaJordan Bardella (2022–) Modifica el valor a Wikidata
Afiliació europeaID Party
Grup al Parlament EuropeuID
Diputats
88 / 577
Eurodiputats
19 / 79
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata

Lloc webrassemblementnational.fr Modifica el valor a Wikidata
Facebook: RassemblementNational Twitter (X): RNational_off Instagram: rassemblementnational_fr Telegram: rassemblementnational Youtube: UCeWMp4Frgyv275gSnWNYoZQ Flickr: frontnational Modifica el valor a Wikidata

El partit es va fundar el 1972 i buscava unificar una varietat de moviments nacionalistes francesos de l'època. El 1973 el partit va crear el seu propi moviment juvenil, el Front Nacional de la Joventut (FNJ). Jean-Marie Le Pen va ser el primer líder i el centre indiscutible del partit des del seu naixement fins a la dimissió de 2011. Mentre que el partit va presentar-se com una força marginal durant els seus primers deu anys, des de 1984 ha estat la principal força del nacionalisme francès de dretes.[2]

L'FN s'ha consolidat com la tercera força política de França, després de la Unió per a un Moviment Popular (UMP) i el Partit Socialista (PS).[3][4] A les eleccions presidencials de 2002, per primera vegada a França, un candidat ultradretà va passar a la segona volta, després que Le Pen vencés el candidat socialista a la primera volta. Tanmateix, a la segona, Le Pen va quedar en un distant segon lloc, lluny de Jacques Chirac. A causa del sistema electoral francès, la representació en escons del partit ha estat limitada, malgrat la seva important quota de vots.[5] L'actual líder del partit és Marine Le Pen, que va prendre el relleu del seu pare el 2011.

Els seus principis ideològics actuals inclouen el proteccionisme, un enfocament de tolerància zero als problemes d'ordre públic, i l'oposició a la immigració. Des de la dècada de 1990, la seva postura sobre la Unió Europea ha esdevingut cada vegada més euroescèptica. La seva oposició a la immigració se centra particularment en la immigració no-europea, i està a favor de la deportació d'immigrants il·legals, criminals i aturats, encara que actualment la seva posició ideològica és més moderada que la del seu punt més radical de la dècada de 1990.

Context polític i social

L'FN neix d'una tradició d'extrema dreta francesa que es remunta a la Revolució Francesa de 1789;[6] el partit rebutja tant la revolució com el seu llegat.[7][8] Un dels primers precedents del partit polític va ser l'Action Française, fundada el 1898, i els seus descendents de la Restauration Nationale,[9] un grup promonàrquic que dona suport a la reivindicació del comte de París al tron de França.[10] Més recentment, el partit va atreure el poujadisme de la dècada de 1950, iniciat com a moviment antiimpostos i sense relacions amb l'extrema dreta, si bé tenia diputats «protonacionalistes» com Jean-Marie Le Pen.[11] Un altre conflicte que forma part del rerefons de la formació política va ser la guerra d'Algèria (molts frontistes, inclòs Le Pen, van participar directament en la guerra) i la consternació de l'extrema dreta per la decisió del president francès Charles de Gaulle d'abandonar la seva promesa de conservar l'Algèria francesa.[12] En les Eleccions presidencials de 1965, Le Pen va intentar consolidar sense èxit el vot de la ultradreta al voltant del seu candidat a la presidència Jean-Louis Tixier-Vignancour.[13] A la darreria de la dècada dels anys 1960 i principi dels setanta l'extrema dreta francesa era representada principalment per petits moviments com Occident, Groupe Union Défense (GUD) i l'Nouveau Ordre (NO).[14]

Història

Primers anys (1972 – 1981)

Encara que ON havia competit en algunes eleccions locals des de 1970, en el seu segon congrés del juny de 1972 va decidir crear un nou partit polític per disputar les eleccions legislatives de 1973.[15][16] El partit va néixer formalment el 5 d'octubre de 1972, sota el nom de Front Nacional per a la Unitat Francesa (Front national pour l'unité française), o Front Nacional.[17] ON va bastir el nou partit seguint el model del Moviment Social Italià (MSI), més estable, que en aquell moment pretenia establir una àmplia coalició de la dreta italiana. L'FN va adaptar a la versió francesa el logotip tricolor de l'MSI.[18][19][20] El partit francès volia unir les diverses corrents de l'extrema dreta francesa, i inicialment va reunir el grup nacionalista de Le Pen, el Partit de la Unitat Francesa de Roger Holeindre, el moviment Justícia i Llibertat de Georges Bidault, expoujadistes, veterans de la guerra d'Algèria i alguns monàrquics, entre d'altres.[17][21] Le Pen va ser escollit per ser el primer president del partit, ja que hom considera que no estava contaminat per la imatge pública activista de l'ON i era una figura relativament moderada de la ultradreta.[22][23]

Tot i haver estat format expressament per a les eleccions legislatives de 1973, els comicis es van convertir en un desastre pel partit amb un mer 0,5% dels vots nacionals; Le Pen va obtenir 5% en la seva circumscripció de París.[24] La retòrica utilitzada en la campanya va ressaltar els vells temes de l'extrema dreta i va ser en gran part poc motivador per a l'electorat del moment.[25] Altrament, el seu programa electoral va ser relativament moderat en aquell moment, poc diferenciat del de la dreta convencional.[26] Le Pen va demanar la «fusió total» dels corrents del partit, i va desaconsellar l'activisme dur.[27] Els elements més radicals de l'ON no es van donar per alertats i van tornar a l'activisme resistent, fet que els va comportar l'expulsió el mateix any.[28][29] Le Pen aviat es va convertir en el líder indiscutible del partit,[30] encara que això li va costar l'abandonament de molts líders i gran part de la seva base militant.[28]

En les eleccions presidencials de 1974, Le Pen no va poder trobar un tema que aconseguís mobilitzar el seu electorat.[31] Molts dels seus grans temes, com l'anticomunisme, eren compartits per la majoria de la dreta dominant.[32] Altres temes que va utilitzar l'FN van ser crides a augmentar la taxa de natalitat francesa, la reducció de la immigració (encara que aquest assumpte es va minimitzar), l'establiment d'un exèrcit professional, la derogació dels Acords d'Évian, i el sorgiment d'un «renaixement francès i europeu».[33][34] Tot i ser l'únic candidat nacionalista, no va aconseguir obtenir el suport de la totalitat de l'extrema dreta, a causa que diversos grups es van unir a altres candidats o van cridar a l'abstenció.[33] La campanya encara va perdre més suports quan la Lliga Comunista Revolucionària va publicar una denúncia sobre la presumpta participació de Le Pen en la tortura durant la seva estada a Algèria.[33] En les seves primeres eleccions presidencials, Le Pen va obtenir només el 0,8% dels vots.[33]

Rivalitat FN–PFN

Després de les eleccions de 1974, l'FN va ser eclipsat per l'aparició del Partit de les Forces Noves (PFN), fundat per dissidents de l'FN (en gran part de l'EN).[35][36] La seva competència mútua va afeblir els dos partits al llarg de la dècada de 1970.[35] Alhora, l'FN va guanyar diversos nous grups de simpatitzants, entre els quals François Duprat i els seus «nacionalistes revolucionaris», Jean-Pierre Stirbois i els seus «solidaristes», la Nouvelle Droite, i Bernard Anthony.[37] Amb la mort de Duprat per un atac amb bomba, els «nacionalistes revolucionaris» van abandonar el partit, mentre que Stirbois es va convertir en el número dos de Le Pen després que els seus «solidaristes» haguessin abandonat la tendència neofeixista de la direcció del partit.[38] El conjunt de l'extrema dreta va obtenir resultats marginals a les eleccions legislatives franceses de 1978, si bé el PFN estava millor posicionat.[39][40] En les primeres eleccions al Parlament Europeu de 1979, el PFN va formar part de l'intent de construir una aliança dels partits d'ultradreta, però finalment va ser l'únic dels dos partits que va participar en les eleccions.[41] El PFN va concórrer-hi amb Jean-Louis Tixier-Vignancour com al seu candidat principal, mentre que Le Pen va demanar l'abstenció.[42]

Per a les eleccions presidencials de 1981, tant Le Pen i com Pascal Gauchon del PFN van anunciar les seves intencions de córrer-hi.[42] No obstant això, l'augment de suports polítics necessaris per presentar-se als comicis va incapacitar Le Pen i Gauchon a concorre-hi —el 1976 el nombre de suports per part de polítics electes necessaris es va multiplicar per cinc i el nombre dels departaments, triplicar.[42] François Mitterrand, del Partit Socialista (PS), va guanyar les eleccions i l'esquerra va arribar al poder per primera vegada a la Cinquena República. Llavors, Mitterrand va dissoldre l'Assemblea Nacional per convocar a unes eleccions legislatives avançades,[43] guanyades per majoria absoluta pel PS.[44] Aquesta «presa de possessió socialista» va portar a una radicalització dels votants de centredreta, anticomunistes i antisocialistes.[45] Amb només tres setmanes per preparar la seva campanya, l'FN va participar en les eleccions amb un nombre limitat de candidats i va guanyar amb prou feines un 0,2% dels vots.[32] Els resultats del PFN van ser encara pitjors, i aquestes eleccions van marcar la fi efectiva de la competència del Front Nacional.[32]

Míting de 2007 del Front Nacional en homenatge a Joana d'Arc

Marine Le Pen (des de 2011)

El 23 de febrer de 2014 va obtenir en la primera volta de les eleccions municipals franceses de 2014 els millors resultats de la seva història.[46] El Front Nacional va obtenir un 7% dels vots i va obtenir l'alcaldia de Hénin-Beaumont (Nord – Pas de Calais), amb un 50,26% dels vots.[46] «Arribar en primer lloc en un nombre tan important de ciutats grans és la prova que el FN s'implanta de manera permanent», va interpretar Marine Le Pen.[46]

El 25 de maig del 2014, el Front Nacional va guanyar les eleccions europees a França.[47][48] El partit de Marine Le Pen va aconseguir el 25% dels vots al seu país.[49] A la Catalunya Nord va obtenir els mateixos resultats, guanyant per tant també les eleccions allí.[50]

Resultats electorals

Assemblea nacional

Assemblea Nacional
AnyLider1a volta%2a volta%Escons+/–
1973Jean-Marie Le Pen108,6160.5%
0 / 491
=
197882,7430.3%
0 / 491
=
198144,4140.2%
0 / 491
=
19862,703,4429.6%
35 / 573
35
19882,359,5289.6%
1 / 577
34
19933,155,70212.7%1,168,1435.8%
0 / 577
1
19973,791,06314.9%1,435,1865.7%
1 / 577
1
20022,873,39011.1%393,2051.9%
0 / 577
1
20071,116,1364.3%17,1070.1%
0 / 577
=
2012Marine Le Pen3,528,37313.6%842,6843.7%
2 / 577
2
20172,990,45413.2%1,590,8588.8%
8 / 577
6
20224,248,62618.7%3,589,46517.3%
89 / 577
81

Parlament Europeu

Parlament Europeu
AnyLiderGrup europeuVots%Escons+/–Pos.
1984Jean-Marie Le PenDR2,210,33411.0%
10 / 81
104t
19892,129,66811.7%
10 / 81
=
1994No inscrits2,050,08610.5%
11 / 87
1
1999TGI1,005,1135.7%
5 / 87
6
2004No inscrits1,684,7929.8%
7 / 78
24t
2009EURONAT1,091,6916.3%
3 / 74
4
2014Marine Le PenEAF4,712,46124.9%
24 / 74
21 1r 
2019Jordan BardellaID5,286,93923.3%
23 / 79
1

Direcció

Líders

Vicepresidents

El partit ha tingut cinc vicepresidents des del 12 de juliol 2012 (tres anteriorment).[51]

  • Alain Jamet, primer vicepresident (2011 – actualitat)[52]
  • Louis Aliot, a càrrec de la capacitació i manifestacions (2011 – actualitat)[53]
  • Marie-Christine Arnautu, a càrrec dels afers socials (2011 – actualitat)[54]
  • Jean-François Jalkh, a càrrec de les eleccions i els litigis electorals (2012 – actualitat)[55]
  • Florian Philippot, a càrrec de l'estratègia i la comunicació (2012 – actualitat)[56]

Secretaris generals

  • Jean-Pierre Stirbois (1981 – 1988)
  • Carl Lang (1988 – 1995)
  • Bruno Gollnisch (1995 – 2005)
  • Louis Aliot (2005 – 2010)
  • Jean-François Jalkh (2010 – 2011: període de transició durant la campanya interna)
  • Steeve Briois (2011 – actualitat)[57]

Referències

Vegeu també

Bibliografia

Enllaços externs

🔥 Top keywords: PortadaEspecial:CercaLliga de Campions de la UEFAJosep Maria Terricabras i NoguerasSidonie-Gabrielle ColetteRuben Wagensberg RamonAtemptats de Londres del 7 de juliol de 2005Reial Madrid Club de FutbolXavlegbmaofffassssitimiwoamndutroabcwapwaeiippohfffXRadóBisbeEspecial:Canvis recentsViquipèdia:ContactePompeiaEleccions al Parlament de Catalunya de 2024Alex de MinaurBàcul pastoralJosep Guardiola i SalaMadridJude BellinghamFC Bayern de MúnicCarles Puigdemont i CasamajóBarqueta de Sant PereBàculDiada de Sant JordiSant JordiInstagramRafael Nadal i PareraTor (Alins)Bisbe (Església Catòlica)SportArsenal Football ClubComarques de CatalunyaRodrigo Hernández CascanteSoftcatalàAndrí LuninEl paradís de les senyoresManuel de Pedrolo i MolinaTaula periòdica