Giorgio Parisi
Giorgio Parisi (Roma, 4 d'agost de 1948) és un físic teòric italià. La seva recerca s'ha focalitzat en teoria quàntica de camps, mecànica estadística i sistemes complexos. Les seves contribucions científiques més conegudes són les equacions d'evolució de la QCD per a les densitats de partons, conegudes com a equacions Altarelli–Parisi o DGLAP,[1] la solució exacta del model Sherrington–Kirkpatrick de cristalls d'espín, l'equació Kardar–Parisi–Zhang que descriu les escales dinàmiques de creixement d'interfícies, i l'estudi del comportament col·lectiu de bandades d'ocells.[2] El 2021 va rebre el premi Nobel en Físiques conjuntament amb Klaus Hasselmann i Syukuro Manabe per les seves contribucions fonamentals a la teoria de sistemes complexos, en particular "per la descoberta de la interacció de desordre i fluctuacions en sistemes físics de l'escales atòmica a planetària."[3]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 4 agost 1948 (75 anys) Roma |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Roma La Sapienza |
| Activitat | |
| Camp de treball | Teoria quàntica de camps, mecànica estadística, cristall d'espín, sistema complex, DGLAP, equació de Kardar–Parisi–Zhang, física i física teòrica |
| Lloc de treball | Roma |
| Ocupació | físic, físic teòric, professor d'universitat, científic |
| Ocupador | Universitat de Roma La Sapienza Universitat de Roma II |
| Membre de | |
| Obra | |
| Estudiant doctoral | Pierfrancesco Urbani (en)  |
Premis
| |
| Lloc web | chimera.roma1.infn.it… |
 | |
Giorgio Parisi es va doctorar a la Universitat de Roma La Sapienza el 1970 sota la supervisió de Nicola Cabibbo. Va ser investigador al Laboratori Nazionali di Frascati (1971–1981) i científic-visitant a la Universitat de Colúmbia (1973–1974), Institut des hautes études scientifiques (1976–1977), i École Normale Supérieure (1977–1978). Del 1981 al 1992 fou catedràtic de Física Teòrica a la Universitat de Roma II i és ara professor de Teories Quàntiques a la Universitat de Roma La Sapienza. Fou un membre de la Col·laboració Simons que resolgué el "Problema del Cristall".[4] El 2018, va ser elegit president de l'Accademia dei Lincei.[5]
D'ençà 2016, Giorgio Parisi ha estat dirigint el moviment "Salviamo la Ricerca Italiana" per tal de pressionar els governs italians i europeus per finançar la recerca bàsica per sobre del nivell de subsistència.[6]
Honors i premis
Giorgio Parisi és membre del Accademia dei Lincei i membre estranger de l'Acadèmia francesa de Ciències, la Societat Filosòfica americana, i l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units.[7][8][9] Ha rebut nombrosos premis, entre els qualsː
- Premi Feltrinelli, 1986.
- Medalla Boltzmann, 1992.
- Medalla Dirac de l'ICTP, 1999.
- Premi Enrico Fermi, 2002.
- Premi Dannie Heineman de Física Matemàtica, 2005.
- Premi Nonino “Un Mestre italià del nostre Temps”, 2005.
- Premi Microsoft, 2007.
- Premi Lagrange, 2009.[10]
- Medalla Max Planck, 2011.
- Premi Nature Mentoring de Ciència a Itàlia, 2013.[11]
- Premi de la Societat Europea de Física en fisica de partícules i d'altes energies (HEP-EPS), 2015.
- Premi Lars Onsager, 2016.
- Premi Pomeranchuk, 2018.
- Premi Wolf, 2021.
- Clarivate Citation Laureates, 2021.
- Premi Nobel de Física, 2021.
Publicacions seleccionades
- Parisi, Giorgio. Statistical Field Theory. Addison Wesley, 1988. ISBN 978-0201059854.
- Mézard, Marc. Spin glass theory and beyond. Singapore: World Scientific, 1987. ISBN 978-9971-5-0115-0.
- Parisi, Giorgio. La chiave, la luce, l'ubriaco. Roma: Di Renzo Editore, 2006. ISBN 978-88-8323-149-0.
- Parisi, Giorgio. Quantum Mechanics. Cambridge University Press, 2009. ISBN 978-0-521-86963-8.
- Parisi, Giorgio. Theory of Simple Glasses. Cambridge University Press, 2020. ISBN 9781108120494.