Hospital d'En Clapers

Aquest hospital medieval apareix contínuament esmentat a tota classe de documentació com als Llibres del Justícia, als Manuals de Consell, a diversos llibres de la Junta de Murs i Valls, etc.

Segons un inventari de béns de 1384 que descriu l’immoble, es tractava d’un sol edifici amb claustre, al qual s’accedia des de l’única porta que existia, prou gran per a passar els carros. Sembla que a la porta hi havia bancs per a seure, i al claustre hi havia un pou i una séquia que el travessava. Al voltant del claustre estaven les estances, dos sales grans per als malalts allotjats amb un total de 34 llits, una de dones i l'altra d'hòmens, més la capella, la cuina i diversos magatzems. Al voltant de l’edifici estaven els horts, un gran i l'altre més menut, travessats per diverses séquies. L'hort, fonamental en un hospital medieval, era on es conreaven plantes medicinals i verdures que fornien d'aliment els malalts i els pobres allotjats. Però l'aliment principal era el pa, i, calia comprar-lo, junt amb el vi, la llenya, medecines, roba, etc. També s'havia de pagar els salaris de metges, preveres, serventes i dides d’alletar els infants abandonats, cosa que es feia mitjançant els ingressos habituals que tenia l’hospital.^[7]

Una d'aquestes fonts d'ingressos eren les donacions caritatives, però en ser un hospital laic no eren gens habituals. Una altra font d’ingressos era la venda de les possessions dels difunts a l'hospital; i també diners del govern de la ciutat, però aquestes darreres només es produïen en moments puntuals de necessitat, la quantia més gran dels ingressos venien de les rendes emfitèutiques produïdes per les cases i terres que la institució posseïa a la ciutat de València i per l'horta. Quasi totes les possessions immobles provenien de la donació inicial de Clapers, però és possible que posteriorment el patrimoni de l'hospital fora engrossit per alguna donació puntual.^[8]

L'hospital d'En Clapers, del qui va ser administrador i metge entre el 1450 i el 1478 Jaume Roig, va ser el centre sanitari més important de la ciutat durant els segles XIV i XV, el 1486 va administrar-lo Bernat Català.

Al Llibre de les dones o Spill^[9] conté la narració d'un xicotet episodi en uns quants versos, en què el protagonista i narrador, de ben jove i després de ser expulsat de casa seva per sa mare, acudix a l'Hospital, que al segle xv es trobava immers en una situació prou decadent, on és maltractat per l'hospitalera i la mossa:^[10]

Antoni Pellicer, cunyat de Roig, el maig de 1450, que aquell mateix any l'havien nomenat conseller pels Jurats Vells, va ser designat pel càrrec d'Administrador d'aquest Hospital, però Pellicer tenia entre mans bastants assumptes empresarials, i l'Administració de l'Hospital, i veia el càrrec com una pèrdua de temps, així que renuncià a fer-se càrrec adduint desconeixement en eixe camp, i per raó de «lurs afers i negocis». Com a substitut proposaren Jaume Roig, que comptava amb suports: a més de Pellicer, el cavaller Baltasar Bou exercia de Jurat, Guerau Bou, Senyor de Callosa, era conseller per Santa Caterina, i al mateix Roig, l'havien triat conseller per Sant Nicolau. Estos suports suposaven també un intercanvi d'interessos.^[11] De fet, una volta assumit el càrrec, Roig va encarregar provisions de forment a Guerau Bou per al rebost hospitalari.

Tot just un mes i mig, el metge de l'hospital durant els darrers anys, Ramon de Falchs va finir, fet que va facilitar l'accés de Roig al càrrec. El nomenament es va produir el 27 de juny de 1450, convertint-se al mateix temps a Administrador i en metge d'En Clapers. En aquesta mateixa data va ser també designat com a «desospitador», tasca que pròpia d'aquells professionals que han de dictaminar, principalment per a processos judicials o de recerca, les causes de la defunció per mitjà de les ferides i l'estat del cadàver. Este ofici era nomenament real i s'encarregava dels peritatges sol·licitats pels tribunals de justícia del Regne, amb seu a la ciutat.^[12]

La despesa de les anomenades «dides», era un dels pilars fonamentals del pressupost econòmic, tal com assenyala Roig a l'Spill:

El 29 d'agost del 1450, els Jurats van remetre una carta a Roig, on li recriminaven haver deixat pendent el pagament de jornals a les dides, i aquestes amenaçaren de deixar d'alletar si no es posaven al corrent del degut. Una epidèmia de pesta que fuetejava la Ciutat, i tot apunta que Roig, hauria fugit de València, com varen fer molts ciutadans.^[13]

Al mateix 1450, Roig va tornar a ser nomenat Metge Examinador al costat de Joan Vallseguer. Contava llavors amb poc més de 40 anys.

Dos anys després d'assumir En Clapers, formà part com «diputat jove» a l'Hospital dels Innocents, centre considerat durant molt de temps com a primer manicomi d'Europa, perquè estava destinat a atendre els «folls e orats». El Pare Jofré va fer un sermó a la Seu, després de presenciar maltractament en plena via pública d'un discapacitat psíquic.^[14]

Al llibre «Becerro», manuscrit de Manuel Calvo narra així les seues paraules del Pare Jofré:^[15][16]

Després d'escoltar el sermó del Pare Jofré, que va deixar els assistents aclaparats, Llorenç Salóm, un prohom de València, es va sentir impulsat a liderar el projecte de Jofré. Amb el suport de deu altres burgesos - Bernat Andreu, Ferránd García, Francesc Barceló, Joan Armenguer, Pere Çaplana, Joan Dominguez, Esteve Valença, Sanchis Calbo, Pere Pedrera i Pere de Bonía, tots ells comerciants i artesans - van decidir construir un hospital per a malalts mentals. Aquesta iniciativa va suposar un canvi revolucionari en la concepció del boig com a pacient, que els situava en el mateix nivell que qualsevol altre malalt.^[17]

Jaume Roig assumiria en el futur la «majordomia», màxim representant de la gestió administrativa i representativa de l'entitat, tots els anys acabats en 9, per altra banda, la responsabilitat mèdica era de Bertomeu Martí.

Als llibres de l'Hospital d'En Clapers, manuscrits per ell, s'aprecia el metòdic i acurat treball administratiu i de gestió que va realitzar el metge. Les seves facultats legals com a Administrador, li permetien un ampli ventall de funcions: la contractació de treballadors i assistents del centre, tasques de localització dels infants abandonats, cobrament de censals, o l'acceptació d'herències deixades a l'Hospital.^[13]

Del llarg període de gestió de Roig, que en va abastar més de vint anys, pràcticament fins al final de la seva vida, es conserven a l'Arxiu Municipal de València els Llibres d'Administració dels anys 1452-53, 1460-61 i 1462-63.

L'hospital d'En Clapers va desaparèixer dos-cents anys després de la seva fundació, el 1512, quan la majoria dels hospitals es van tancar, excepte l'Hospital d'En Conill o el d'En Bou, es van fusionar amb el nou Hospital General, mitjançant un decret de Ferran el Catòlic.^[18]

A principis dels anys 90 del segle xx, abans de la construcció d'un nou edifici a eixe lloc, la Secció d’Arqueologia de l’Ajuntament de València va excavar aquest l’hospital medieval.^[8]

L'assistència a xiquets desvalguts era una de les activitats més importants de l'hospital al darrer terç del tres-cents, a partir de l'estudi dels llibres d'administració, tal com consta al capítol de despeses corresponents a «soldats de les dides de les criatures gitades»,^[19] on s'especifiquen els diners que l'administrador va gastant en cadascuna de les criatures assistides, poc més de vint per terme mitjà a l'any, destinat majoritàriament al pagament de les mares de llet, tal comconsta en els pagaments per alletar nadons fets davant notari.

La comparació d'aquest capítol concret de despeses amb el total de diners desemborsats per l'hospital anualment, és la millor manera de calibrar la importància que tenia l'assistència infantil:

El dispendi hospitalari per criança de xiquets oscil·lava entre el 15 i el 20% del pressupost anual, i per tant era una activitat important de la institució.

Els epígrafs que antecedeixen al capítol de despeses per aquest concepte ofereixen de vegades unainformació molt completa sobre quin tipus d'atenció es donava als infants.

Per exemple, en els Llibres d'Administració de l'Hospital d'En Clapers de 1396-97 es pot llegir:

O altre epígraf semblant que diu:

En la primera modalitat s'encomanava a una dida la criatura deixada a l'hospital, el qual es feia càrrec de les despeses de la criança; s'especifica l'origen dels xiquets atesos: els de pares desconeguts (expòsits) i els de pares sense mitjans per alimentar-los adequadament, que per incapacitat o malaltia de la mare necessitaven els serveis d'una mare de llet. Tot i que no se'n fa esment dels orfes, també rebien aquest mateix tipus d'assistència.

La segona modalitat consistia a ajudar econòmicament la família de la criatura durant la lactància. En aquest cas l'infant no era el protagonista directe de l'ajuda hospitalària sinó els seus familiars, tal com queda reflectit als epígrafs que precedeixen el capítol de despeses específic sobre el particular als Llibres d'Administració:

La primera modalitat era la més important i generalitzada. Així es demostra als vuit Llibres d'Administració conservats, on es comptabilitzen un total de 67 nenes, 61 nens i 5 sense especificació de sexe, receptors del primer sistema assistencial. Xifra que contrasta amb les 25 famílies ajudades amb la segona modalitat de l'hospital en suport dels acabats de nàixer. Una altra dada ho confirma: l'any administratiu de 1388-89 les despeses per criança de xiquets van ascendir a 2.568,3 sous, dels quals només 70,3 sous van correspondre a ajudes a les famílies, mentre que gairebé la totalitat, es van destinar a la criança xiquets per compte de l'hospital.^[20]

Tot i no ser possible saber-ne, dels 137 xiquets a càrrec de l'hospital quants eren expòsits, és significatiu el fet que als Llibres d'Administració, per al·ludir al conjunt de xiquets assistits, s'empre sovint l'expressió, borts de l'espital de un mode indiscriminat,^{[o] [p]} i amb connotacions pejoratives, car la condició de bort implicava socialment la marginació, quan no el menyspreu.

Possiblement foren majoritàriament fruit de relacions il·lícites, i amb el seu abandonament la família buscaria evitar la condemna social, sobretot per a la mare. L'abandó clandestí de la criatura al costat de l'hospital, o al costat d'una església, com era també freqüent a l'època, podia garantir en certa manera la seva supervivència.

Hom pot trobar una crítica a estes pràctiques per boca d'Eiximenis:^[21]

Les circumstàncies i lloc dels abandonaments s'indiquen de vegades als llibres d'administració, gràcies a això sabem que molts xiquets apareixien al costat de l'hospital mateix:

L'abandonament d'infants era relativament freqüent. Solien dur cosit a la roba o penjat al coll, un paper on es donaven minsos detalls sobre la criatura; el seu nom, si estava o no batejada... La majoria havien rebut el baptisme, segons les dades dels administradors a les seues anotacions, sobre el contingut dels mateixos:

També podia ser que la nota que portara la criatura manifestara que no havia estat batejat; en este cas l'administrador l'apadrinava, però es desconeix si en tots els casos:

Alguns d'aquests albarans s'han trobat intactes a l'interior dels llibres de comptes, i n'hi ha de breus:^[22] «Aquesta criatura és bategada, e a nom Catalina», «Aquesta criatura no és batejada»^[q], «Esta criatura no és bategada, mas és primsenyada»^[r], i d'altres són més detallats: «Aquesta fadrina a nom Violant, e és bautizada, e és filla de christian e de christiana, e és filla de valencian e de valenciana^[s] «Iesus. Aqesta criatura és ya crestiana, hi és fembra, hi a nom Clara; és fylia de bon crestià e de bona crestia. Aje bon recapte, per reverencia de Iesus Christus».^[t]

Si l'expòsit no portava cap nota sobre el seu origen, se li donava un nom i, possiblement, se li administrava el baptisme sota condició, car una repetició d'este sagrament era una ofensa greu a Déu, que podia conseqüències adverses per a la criatura. Jaume Roig relata al seu Llibre de les dones o Spill un cas terrible de càstig diví per repetició conscient del sagrament del baptisme, que acaba amb la mort de l'infant i el suïcidi de la dona responsable del delicte:

Els orfes de pare i mare eren acollits, especialment si la seva orfandat es produïa per mort del progenitor a l'hospital mateix.^[u]

El més freqüent, però, era que els atesos foren orfes només de mare, als qui el pare, sense mitjans, encomanava a l'hospital per a la seua criança. En aquests casos, juntament amb el nom de pila de cada infant se solia col·locar el del progenitor: «Catalina, filla d'En Pasqual Sànxez», etc. ^[v]

Naturalment, quan aquestes criatures superaven l'etapa lactant, eren tornades, si bé per raons especials, podia prolongar-se la seua estada a l'hospital; la xiqueta Ússola, després de ser alimentada per l'hospital durant els mesos de febrer-abril de 1389, «fón tornada a sa mare» ^[w]

Per norma, l'hospital no era residència de les criatures, però de vegades, els ex-lactants esperaven a l'hospital fins que els trobaven una família per a viure (afermament)^[23], i per tant l'hospital d'En Clapers no pot considerar-se un hospici, car tan sols a l'esmentada ocasió els infants tenien residència permanent, tal com es comprova als llibres de comptes: «digous, VIII de abril, XVI malalts, II borts e V missatges, e són per tots XXIII. Costà companatge a tot dia, IIII sous VIII diners»^[x].

La tasca bàsica, doncs, era procurar una adequada alimentació pels lactants, que quasi sempre ingressaven amb menys d'un any, i per tant el més urgent quan arribava un nou xiquet era buscar-li una mare de llet, i per tal de fer-ho l'administrador utilitzava els servicis d'una corredora amb experiència:«(...) a la corredora que.m mostrà la dita dida, I sou» ^[y].

Les dides, després de pactar el jornal s'enduien les criatures al seu propi domicili, excepte en rares ocasions: «Item nos gitaren I nin divendres, a III d'agost, e era malalt, e no trobàvem qui.lsvolgués tenir, e costà de mamantar II sous»^[z]; de les despesses per roba i medecines se'n feia càrrec l'hospital: «Item costaren de cosir VIII goneletes per a criatures que tenen les dides, a raó de IIII diners pergoneleta, II sous»^[aa], i el mateix metge que atenia diàriament els malalts de l'hospital, també ho feia amb els lactants a càrrec de les dides: «Item pres Na Catalina, dida de Peret, dilluns, a VII de dembre, IIII onzes d'exarop de sucre, que li ordonà mestre Jacme Maderes: II sous II (diners)»^[ab]

Els llibres d'administració mostren, que generalment les dides eren gent humil, així com reflectixen en bastants casos, la localització de la casa de les dides, tant a l'interior del recinte com extramurs, e inclús en pobles de la contornada. La professió de dida era incompatible amb una posició social elevada:

Al finalitzar el període d'alletament la dida era qui s'encarregava de desmamar el xiquet o xiqueta, iniciant-lo en l'alimentació a base de sòlids. Acabat el procés el xiquet tornava a l'hospital on li cercaven un destí definitiu fins la majoria d'edat: «La dita Paula fón desmamada e esta en l'espital»^[ac]

A més a més, consta la intervenció de metgessas, curanderes que practicaven una medicina popular, pel tractament de malalties infantils molt concretes, com erupcions, hèrnies o inflors, de manera eficaç tal com es manifesta pels administradors als llibres: «Item doné a la metgessa del bort qui esta en l'espital, que era trencat, per empastres, I florí de que.l guarí ab Déu, e.sta bén guarit (...): XI sous»^[ad], tot i qué Alfons el Benigne l'any 1329,^[24] prohibia a les curanderes l'exercici de la medicina, però sí que les permetia tindre cura de xiquets i dones:

La tutela hospitalària finalitzava amb la transmissió formal de responsabilitat, bé tornant al si de la seua família si existia o se la coneixia, bé entrant a servir un amo en una família aliena on estarien fins a la majoria d'edat a canvi d'aliment, vestit, recer i protecció, o en el pitjor dels casos amb la mort. Entre les circumstàncies que afavorien l'alta mortalitat, a banda de malalties pròpies del nounat: «Morí a XVII de noembre, per ronya, que ach tanta que.l se'n portà»^[ae].

Els brots de pesta bubònica, són cronològicament coincidents amb l'augment anormal de defuncions entre els lactants de l'hospital, així com amb la intensificació, també anormal, de criatures lliurades a aquest per a la seva criança. Als llibres d'administració no sempre consta la situació final de cada infant.^[25]

Les famílies d'acollida de criatures, exercien domini i tutela sobre aquestes. L'hospital i la persona que es feia càrrec de l'infant, xiquet o xiqueta, havien d'arribar a un acord previ, plasmat en una caria o document notarial, sobre les condicions de l'encomanda. Aquest acord a l'escrit és l'acte de fer carta, segons frase freqüent als llibres d'administració, on s'utilitza indistintament expressions com afermar, donar o metre ab senyor, per al·ludir la transferència de responsabilitats sobre criatura de l'hospital a un individu determinat.

De vegades figura al costat de l'administrador, com a cofirmant de la carta d'afermament, el Pare d'orfes de la ciutat, a qui acudien famílies disposades a responsabilitzar-se de criatures òrfenes menors d'edat i proporcionar-los mitjans de subsistència, a canvi de servir-se de la feina fins a la seva emancipació; la citada carta d'afermament es tractava d'una mena de contracte laboral, de servitud i aprenentatge. A les condicions estipulades als contractes d'afermament, la criatura quedava sempre obligada a obeir un amo en tots els seus mandats, i aquest a proporcionar-li menjar, beguda, vestit i calcer, i fins i tot, a vegades, a ensenyar-li un ofici. La data en què finalitzava la tutela, que solia ser entre 14 i 18 anys després de la signatura del document. Sumats aquests als que tindria el nen en aquell moment, sembla que l'emancipació es col·locava al voltant als 20 anys, que els Furs fixaven com la majoria d'edat.

Important també era la part del contracte que establia la quantitat de diners que el responsable del nen es comprometia a lliurar-lo al finalitzar el període de la tutela, i que solia oscil·lar entre els 300 i els 600 sous. Aquesta quantitat constituiria la base econòmica imprescindible per a l'emancipació, i en el cas de les dones, el dot per al seu matrimoni.

Els signants eren pares de família, no sols de la ciutat de València, sinó de llocs com Alboraia, Llíria o Morvedre, però també casades o vídues interessades en xiquetes òrfenes, cercant potser, companyia i ajuda per a les seues tasques domèstiques.

Així mateix, algunes criatures s'entregaren a persones que mancaven de fills, requisit exigit pels Furs de València per poder adoptar algú.^[26]

Si un nounat tenia familiars o parents, l'administrador de l'hospital no sempre es mostrava disposat a acceptar-ne la criança. Quan aquests, no podien alimentar-lo per manca de mitjans, acudien a la institució amb ànim de transferir-li la responsabilitat sobre aquell, ensopegaven en general amb la resistència de l'administrador, que sabia bé, no només l'elevada despesa que comportava, sinó que molts intents de comanda de lactants no responien a una necessitat real. D'este darrer extrem Jaume Roig, en fa ressò al Llibre de les dones:

.

Generalment, s'arribava a un acord entre l'hospital i la família, consistent que s'emportaren de nou al nounat al seu domicili per continuar criant-lo, però rebent d'aquell alguna ajuda amb què poder fer front a les despeses més necessàries. Esta era l'altra modalitat d'assistència infantil, que sol aparèixer en alguns llibres sota un epígraf especial: «Ajudes de alguns infants perquè no els gitassen a l'espital»^[27]

L'ajuda, bàsicament, era un recurs de què se servia l'hospital per evitar despeses majors. La responsabilitat de la criança de la criatura encara requeia sobre la família, que en rebia en aquests casos una quantitat de diners equivalents al salari d'una nodrissa durant un o diversos mesos: «Doní en ajuda de I criatura que.ns volien gitar a l'espital, e fón convengut, migançant En Mateu Vilaur, que li pagàsem per I mes, e no per pus avant, XVI sous VI (diners)» ^[af]; la destinació de la subvenció hospitalària era la mateixa, variant tan sols la forma de la seva entrega a la dida: indirectament, a través de la família, car era esta, i no el centre, qui devia ocupar-se del lactant. Els receptors de l'ajuda podien ser també persones alienes a la criatura, però responsables d'aquest, ja que del que es tractava era d'impedir que recaiguera sobre l'hospital la tutela directa.^[28]

La impossibilitat d'alimentar el lactant, per pobresa, malaltia o mort dels pares, era la causa fonamental d'aquestes ajudes. L'orfandat, finalment, també es presenta com a motiu de les ajudes, unes vegades a favor de persones que s'havien fet càrrec de xiquets sense pares:«(...) en ajuda de una òrfena de pare e de mare, la qual á nom Catalina, e la qual fan nodrir sor Roiça e Na Garcia, per ço que no la gitasen a l'espital (...)» ^[ag], «(...) en ajuda de I infant orfe de mare e lo pare pobre, lo qual infant nos volien gitar a lo espital, e entrevinent madona de Domingo Corts, fo covençut que, donant-li yo depresent III florins, que lo pare hi daria recapte» ^[ah]