Jacint (mitologia)
En la mitologia grega, Jacint (en llatí Hyacinthus; en grec Ὑάκινθος, translit. Hyiakinthos) era fill d'Amicles, rei d'Esparta, i de Diomeda. Jove molt bell, fou estimat per Zèfir i pel déu Apol·lo.
  | |
| Tipus | personatge mitològic grec |
|---|---|
| Dades | |
| Gènere | masculí |
| Família | |
| Mare | Clio i Diomedes |
| Pare | Píer, Amicles i Èbal |
| Germans | Polyboea (en)  i Cinortes |
Mentre Jacint practicava llançament de disc amb Apol·lo, el vent el va desviar, o va picar contra una roca i el desvià, i accidentalment, va colpejar el cap de Jacint i el ferí de mort. De la sang que li va brollar de la ferida, Apol·lo en va fer néixer la flor del mateix nom, a les fulles de les quals apareixia la lletra Y, inicial de Ὑάκινθος. Era especialment adorat a la ciutat d'Amicles com un heroi i s'hi feia un festival (la Hiacíntia) en honor seu.[1]
Una altra versió del mite atribueix la mort de Jacint al déu vent Zèfir. La bellesa del noi havia provocat una disputa amorosa entre Zèfir i Apol·lo. Zèfir, gelós i despitat pel fet que Jacint hagués preferit l'amor d'Apol·lo al seu, va fer desviar el disc del jove amb la intenció de ferir-lo i matar-lo. Mentre agonitzava, Apol·lo no va permetre que Hades, el déu dels morts, reclamés el noi i de la sang vessada de la seva ferida en va fer brollar una flor, el jacint.
Segons la versió d'Ovidi, les llàgrimes d'Apol·lo van caure sobre els pètals de la flor i fou així que esdevingué un senyal de dol. Hi ha variacions d'aquesta història en les quals Zèfir té cos físic i justament per a castigar-lo Apol·lo el convertí en vent perquè no poguera danyar ningú més.
Cap representació antiga coneguda no mostra junts Apol·lo i Jacint —a excepció, potser, d'una pintura d'Akestòrides que mostra un jove inclinat sobre un cigne. En canvi, en la ceràmica grega antiga hi ha sovint representacions de Jacint i Zèfir, en què el jove és alçat pel déu del vent o bé practiquen sexe interfemoral.
Referències
Bibliografia
- Ovidi, Metamorfosis X, 162-219.
