Jade xinès

El jade xinès és tot aquell jade extret o tallat a la Xina a partir del neolític. És la pedra dura utilitzada a la Xina per antonomàsia per tallar escultures. Si bé a Europa es coneix especialment la jadeïta de color verd brillant, al llarg de la història d'aquest país el jade s'ha presentat en gran varietat de colors i la nefrita blanca "greix de xai" ha estat el tipus de jade més valorat. Les pedreres de Henan i al llarg del riu Iang-Tsé han estat explotades des d'èpoques prehistòriques i es troben quasi exhaurides. A la primeria del segle XXI gran part del jade és extret de la província de Xinjiang, al nord-oest.

El jade era valorat per la seua duresa, resistència, qualitats musicals i bellesa. Especialment les seues característiques subtils i colors translúcids feren que s'associara amb els conceptes sobre l'ànima i la immortalitat. L'ús antic més prominent n'és la talla dels Sis jades rituals, que es remunta al tercer mil·lenni aC en la cultura Liangzhu: el bi, el cong, el huang, el hu, el gui, i el zhang. Si bé aquestes peces són tan antigues que se'n desconeix el significat original, quan es compon els Ritus de Zhou, es considerava que aquests representaven el cel, la terra i les quatre direccions. Durant la dinastia Han, la família reial i la reialesa eren enterrats recoberts per complet amb un vestit mortuori de jade cosit amb fils d'or, amb el convenciment que hi preservarien el cos i les ànimes adossades. També es creia que el jade combatia la fatiga. Durant la dinastia progressà molt l'ús artístic del jade.^{[1][2][3][4][5]}

Aquests usos donaren lloc després del període dels tres regnes a les pràctiques budistes i nous desenvolupaments del taoisme, com ara l'alquímia. El jade, però, continuà formant part de la medicina tradicional xinesa i sent una important matèria primera artística. Si bé el seu ús mai no tingué gran difusió al Japó, el jade fou important en el desenvolupament de l'art de Corea i del sud d'Àsia.