Jan-Carl Raspe

Raspe fou descrit com una persona gentil però de difícil comunicació amb els altres. El pare de Raspe declarà posteriorment que el seu fill no suportava la violència. Tot i viure a la República Democràtica Alemanya, es trobava al sector capitalista quan el mur de Berlín fou erigit l'any 1961, i romangué en ell vivint amb els seus oncles. L'any 1967 cofundà la Kommune 2 i l'any 1970 s'uní a la Fracció de l'Exèrcit Roig, també coneguda per la policia com a «Banda Baader-Meinhof». Una vegada li digué a la seva companya de grup Beate Sturm que s'hi havia unit perquè volia superar la seva dificultat de relacionar-se i tenir contacte amb altra gent més enllà de la seva família.

L'1 de juny de 1972, juntament amb Andreas Baader i Holger Meins, anà a revisar un dipòsit clandestí d'explosius en un garatge a Frankfurt del Main. Raspe hi assistí com a xofer d'un Porsche targa i, tot just arribar al garatge, la policia els començà a envoltar. Baader i Meins havien entrat al garatge i foren envoltats, però Raspe, que romania a fora amb el cotxe, disparà diverses vegades i tractà d'escapar de la policia, sense poder aconseguir-ho: fou capturat i arrestat en un jardí proper. Meins i Baader també foren arrestat poc després.

El 28 d'abril de 1977 fou jutjat i sentenciat a presó perpètua. Unes setmanes després, el 18 d'octubre de 1977, fou trobat amb una ferida de bala a la seva cel·la de la presó de Stammheim, a Stuttgart. Morí poc després d'haver ingressat en un hospital.^[1][2][3] Els seus amics i companys de militància, Andreas Baader i Gudrun Ensslin, foren trobats morts a les seves cel·les aquell mateix matí. Irmgard Möller fou trobada ferida a la seva cel·la, després d'haver-se, suposadament, autolesionat quatre vegades al pit amb un ganivet de cuina i haver sobreviscut. Malgrat totes les investigacions oficials, l'assumpte conclogué que Baader, Raspe i Ensslin cometeren suïcidi,^[4] mentre que Möller i entorn simpatitzant sostenen que les morts foren execucions extrajudicials.

El seu nom fou expressament esmentat com a digne d'agraïment i respecte en la declaració final de dissolució de la Fracció de l'Exèrcit Roig, datada el març de 1998 i rebuda per diverses agències de notícies el 20 d'abril de 1998.^[5]