Trencapinyes

mida

És un dels fringíl·lids més grossos, ja que fa 16 cm i pot arribar a pesar 48 g, amb una envergadura de 29 cm.

coloració

El dimorfisme sexual pel que fa a la coloració és força manifest, bé que hi ha molta variació individual i subespecífica. En els mascles domina el vermell rajol,^[13] que en alguns individus pot adoptar tonalitats ataronjades. En la femella, en canvi, la coloració dominant és la marró oliva amb carpó i sota del cos groguencs.^[13] Els joves inicialment són ratllats (com la resta dels fringíl·lids carduelins) i la coloració és bruna en el dors i grisenca pàl·lida al dessota.

anatomia i bec

Té el cap molt voluminós i la cua fortament enforcada. El seu bec és revingut i encreuat (únic en l'avifauna de la regió sudpaleàrtica) i és adaptat per a extreure les llavors de les pinyes de les coníferes. De vegades, és emprat per a traslladar-se entre el brancam; hi ha ocells que el tenen girat a la dreta i d'altres a l'esquerra. En néixer el tenen recte. Si, a més a més, hi afegim la peculiar manera de subjectar les pinyes amb les potes quan se les menja i les postures acrobàtiques que adopta per tal de netejar les pinyes de pinyons, ens recordarà un petit lloro. La potència que tenen les corbades mandíbules del bec és considerable, fins a l'extrem d'haver doblegat enreixats de gàbies.

veu

El cant és agradable, però l'emet en un to força baix, cosa que no permet d'escoltar-lo de lluny. Sovint canta des del cimal dels pins més alts, on també sempre descansa. El reclam que emet consisteix en una nota característica i ressonant.

Més específicament, i d'acord amb la guia de camp de R.T. Peterson et alii, el cant és «de vegades suau, una barreja vacil·lant de refilets curts i notes cruixents, piulants i esberlants; algunes frases recorden el verdum. Reclam de vol un persistent, fort i emfàtic "glipp-glipp" o "txip-txip-txip"; altres reclams inclouen un suau "txuc-txuc"».^[14] Lars Jonsson, a la seva guia de camp, indica que «el reclam de vol o de contacte és un característic i metàl·lic "quip-quip" o "glip-glip". El cant, de tipus verdum, és irregular i ràpid, amb refilets, notes agudes i reclams barrejats. Alarma en profund "txüc-txüc"».^[15]

El seu cant es pot escoltar a la pàgina del Servidor d'informació ornitològica de Catalunya^[11]

És abundant i regular als boscos de coníferes pirinencs i prepirinencs (pinedes de pi negre, avetoses, etc.),^[11] on manté dos tipus de poblaments: poblacions fixes reproductores i elements ambulants. Es troba principalment als estatges montà i subalpí,^[16] però té una preferència per l'estatge subalpí (a partir dels 1600 metres i fins als 2300).^[17] És, en canvi, local i irregular en els boscos (sempre pinedes) de la resta dels Països Catalans. A l'hivern es troba més repartit.

El vol és potent, però ondulat. S'alimenta gairebé exclusivament de llavors de coníferes, principalment de pícea^[15] i avet, però també pi, com ara pi negre, i làrix. La seva presència es pot intuir per la presència de pinyes obertes caigudes per terra.^[14]

Rarament baixa a terra i, si ho fa, és per beure. És un ocell social i molt gregari i oportunista, que forma petits estols, els quals, de vegades, poden assolir grans proporcions. Un tret molt notable de la seua biologia consisteix en les irrupcions, és a dir, anades o invasions de migrants en nombre desacostumat que es produeixen de forma asincrònica i imprevisible i que empenyen grans estols de trencapinyes comuns extrapirinencs devers una direcció determinada, bo i formant un autèntic envaïment a la zona d'irrupció. Les darreres irrupcions importants que van arribar a la Catalunya Central van ser l'any 1983 i el 1990.

A Amèrica del Nord, l'adult és depredat principalment per l'esparver nord-americà (Accipiter striatus), i els ous i polls pel gaig canadenc (Perisoreus canadensis), el gaig de Steller (Cyanocitta stelleri) i els rosegadors Tamiasciurus. Altres possibles depredadors inclouen rapinyaires com ara l'astor de Cooper (Accipiter cooperii), l'esmirla (Falco columbarius), el falcó pelegrí (Falco peregrinus), el xoriguer americà (Falco sparverius) i el mussolet muntanyenc (Glaucidium gnoma), o el passeriforme botxí septentrional o tuït (Lanius excubitor).^[18]

Similarment, a Euràsia és depredat principalment per rapinyaires i altres ocells especialitzats en caçar passeriformes, còrvids i esquirols.^[18][19]

Nia, independentment del fotoperíode, en qualsevol època de l'any, sempre en boscos de coníferes, amb una posta anyal de tres o quatre ous blancs o blanc-blavosos, amb taquetes i ratlles.

• 
  Ous
• 
  Exemplar a l'illa de Kodiak, Alaska, Estats Units.
• 
  Un trencapinyes de prop
• 
  Segell de les Illes Fèroe de l'any 1996
• 
  Un exemplar als EUA
• 
  Dibuix de Magnus von Wright (segle xix)
• 
  Dibuix de Johann Friedrich Naumann (segle xix)
• 
  Trencapinyes en un bosc nacional d'Oregon
• 
  Exemplar dissecat
• 
  Mascle immadur

• L. curvirostra altaiensis (Sushkin, 1925).^[20]
• L. curvirostra balearica (Homeyer, 1862). Endèmica de les Illes Balears^[12][21]
• L. curvirostra bendirei (Ridgway, 1884).^[22]
• L. curvirostra corsicana (Tschusi, 1912).^[23]
• L. curvirostra curvirostra (Linnaeus, 1758).^[24]
• L. curvirostra grinnelli (Griscom, 1937).^[25]
• L. curvirostra guillemardi (Madarasz, 1903)
• L. curvirostra himalayensis (Blyth, 1845).^[26]
• L. curvirostra japonica (Ridgway, 1884).^[27]
• L. curvirostra luzoniensis (Ogilvie-Grant, 1894).^[28]
• L. curvirostra meridionalis (Robinson & Kloss, 1919).^[29]
• L. curvirostra mesamericana (Griscom, 1937).^[30]
• L. curvirostra minor (C. L. Brehm, 1846)^[31]
• L. curvirostra poliogyna (Whitaker, 1898).^[32]
• L. curvirostra pusilla (Gloger, 1833).^[33]
• L. curvirostra reai (A. R. Phillips, 1981).^[34]
• L. curvirostra stricklandi (Ridgway, 1885).^[35]
• L. curvirostra tianschanica (Laubmann, 1927).^[36]
• L. curvirostra vividior (A. R. Phillips, 1981).^[37]