Macuxís

Els macuxí també es coneixen com els Macusi, Macussi, Makushi, Makusi, Makuxi, Teueia, i Teweya.^[2] Els macushi, així com els Arecuna, Kamarakoto, i Taurepan són considerats subgrups dels pemons.^[3]

Els macuxí parlen el macushi, una llengua del grup Macushi-Kapon, que forma part de la família de llengües carib. Alguns al Brasil també parlen portuguès, mentre que alguns a Veneçuela parlen castellà, i alguns a Guyana parlen anglès. El macushi s’escriu amb alfabet llatí, i el Nou Testament es va traduir a la llengua el 1996.^[2]

Els macuxí són reluctants a ensenyar la seva llengua als forasters, de manera que la llengua es va veure amenaçada fins a la dècada de 1950, ja que es considerava "argot" en comparació amb el portuguès oficial.^[4]

Viuen en pobles units per pistes i camins, amb cases construïdes al voltant d’un pati central. Quan es casa, la parella macuxí viu al poble de la família de la dona i el sogre té una gran importància en el parentiu macuxí.

Els macuxís practiquen mètodes de caça i agricultura, com ara el cultiu i l'intoxicació per peixos.^[5]

De manera similar a altres grups indígenes de la zona, la vida tradicional macuxí depèn molt de la mandioca amarga, i les tasques de cultiu es divideixen per gènere. Els homes netegen tradicionalment la terra i les dones tendeixen i recol·lecten. A la tradició macuxí, la mandioca es va crear amb finalitats de cultiu i és supervisada per una mare de mandioca ("kisera yan"). Les dones són les principals transformadores i els productes principals són el pa de mandioca, la farina, el parakari, el wo (beguda), la tapioca de midó i el casereep. L'estat de la vila es correlaciona amb l'èxit del conreu de la mandioca.^[6]

La història oral macuxí els descriu com a descendents dels fills del sol, el benevolent Insikiran (Inshkirung) i el seu malèvol germà Makunaima (o Negi)^[4] que va crear el foc, així com malalties, i també creuen que van descobrir Washacá, l'arbre de la vida. Els macuxí creuen en el principi de vida - stkaton - i creuen que provenen del sol.^[7] Similar a altres grupos amerindis (com patamona o akawaio) és la importància del piaiman, un home de medicina o líder espiritual^[4] i la creença en keinaimi (kanaima), un tipus d'esperit maligne que es personifica com un "foraster" que provoca la mort i la desgràcia.^[8] Kanaima s'ha associat amb canvis de forma (generalment animals com ara jaguars, ratapinyades o armadillos) i els atacs solen dirigir-se a individus quan estan sols, que serien assaltats i moren pocs dies després. Un altre ús del terme aplica el context espiritual a les tàctiques sigiloses, semblants als assassins, com a forma de protecció, però també pot tornar a danyar els beneficiaris.^[9]

Les primeres mencions registrades sobre els macuxí es van produir el 1740 en el context de les incursions d'esclavistes luso-brasileres dirigides per l’irlandès Lourenço Belforte. Des de la dècada de 1700 fins a finals de la dècada de 1800, els macushí van ser empesos cap al nord per les incursions brasileres, i cap al sud pels intermediaris caribs i akawaio per holandesos i anglesos, limitant l'extensió de les seves terres a la Rupununi Savannah. Tot i que hi ha informes de macuxís que venen els seus propis a l'esclavitud, també s'ha observat que això es va fer sota coacció. Al 1800 els macuxís "es van especialitzar en la producció d'hamaques, artesanies diverses i una forma potent de curare" que es comercialitzaven entre altres grups amerindis de la regió sovint per a ratlladors de mandioca i sarbatanes.^[9]

Abans de la colonització europea, els macushi eren semi-nòmades, però des de llavors s’han format assentaments permanents al voltant de missions catòliques o anglicanes o d’escoles governamentals. A la dècada de 1900, molts macuxís treballaven com a sagnadors de balata o a la ramaderia.^[5] Les polítiques indígenes brasileres han tingut un efecte més visible de la cultura macuxí en comparació amb la veïna Guyana, que la major part havia estat deixats sols.^[8]

Brasil

Durant el segle xviii al Brasil, persones no natives van ocupar el territori de Macushi, establint pobles i granges de missió i forçant la mudança dels macuxís.^[10]

El govern brasiler ha creat escoles i hospitals per als macuxís i des del 2005 fan campanyes perquè els drets de la terra siguin reconeguts a tot el Brasil. Els macushi són el grup indígena més gran de Roraima i formen un segment de la població de Boa Vista. Raposa Serra do Sol és una àrea indígena reconeguda dels macushi.^[4]

Guyana

A Guyana, els macuxís es van establir a la sabana Rupununi del Nord.^[11] Cuthbert Cary-Elwes, un jesuïta missioner establert entre els macushí de la regió de Rupununi (Guyana) el 1909, va aprendre l'idioma i va romandre amb ells durant més de 23 anys.^[12] El Centre Internacional Iwokrama per a la Conservació i el Desenvolupament de la Selva Tropical està gestionat pels macuxís i els pobles d'Annai, Kwatamang, Surama, Rewa, Crash Water, Karasabai i Yupukari són considerats assentaments macuxís.^[5] Al sud de Rupununi, St. Ignatius i Moco-Moco també són assentaments macuxís.^[13]

L'aixecament de Rupununi dirigit per destacades famílies ramaderes europees i ameríndies, va cobrir gran part del territori tradicional Macushi^[5] i també van morir molts macuxí.

• Bernaldina José Pedro (1945-2020), activista brasilera i líder tribal.^[14]
• Sydney Allicock (~1955), vicepresident guyanès.^[15]