Oest

La paraula "oest" és una paraula germànica que passa a algunes llengües romàniques (ouest en francès, oest en català, ovest en italià, oeste en castellà i portuguès). Com en altres idiomes, la formació de paraules prové del fet que oest és la direcció del sol que es pon al vespre.^[4] El nom oest també s'ha apuntat que procedeix de l'anglès antic west,^[5] que al seu torn deriva de la paraula de l'alemany antic westar. Possiblement aquesta paraula estigui relacionada amb la paraula llatina vesper o amb la paraula grega hesperos que significa vespre.^[6]

Per anar cap a l'oest mitjançant una brúixola de la navegació (on el nord magnètic és la mateixa direcció que el nord veritable) cal establir un rumb o un azimut de 270 °.^[7]

L'oest és la direcció oposada a la rotació de la Terra sobre el seu eix i, per tant, és la direcció general cap a la qual el Sol sembla progressar constantment i, al final, posar-se. Això no és cert al planeta Venus, que gira en sentit contrari a la Terra (rotació retrògrada). Per a un observador a la superfície de Venus, el Sol sortiria a l'oest i es posaria a l'est ^[8] encara que els núvols opacs de Venus impedeixen observar el Sol des de la superfície del planeta.^[9]

En un mapa que té el nord a la part superior, l'oest és a l'esquerra. Moure’s contínuament cap a l’oest és seguir un paral·lel.

A causa de la direcció de rotació de la Terra, el vent dominant a molts llocs de les latituds mitjanes (és a dir, entre 35 i 65 graus de latitud) és de l'oest.^[10][11]

La frase "Occident" sovint fa referència al món occidental, que inclou la Unió Europea (també l'Associació Europea de Lliure Comerç), Amèrica, Israel, Austràlia, Nova Zelanda i (en part) Sud-àfrica.^[12]

El concepte de part occidental de la terra té les seves arrels a l'Imperi Romà d’Occident i al cristianisme occidental. Durant la Guerra Freda, sovint s'utilitzava "Occident" per referir-se a l'OTAN en oposició al Pacte de Varsòvia i Moviment de Països No-alineats. L'expressió sobreviu, amb un significat cada vegada més ambigu.

Al budisme xinès, occident representa el moviment cap a Buda (vegeu Viatge a l'Oest). Els antics asteques creien que Occident era el regne de la gran deessa de l'aigua, la boira i el blat de moro. A l'Antic Egipte, Occident es considerava el portal de l'inframon i és la direcció cardinal considerada en relació amb la mort, encara que no sempre amb una connotació negativa. Els antics egipcis també creien que la deessa Amaunet era una personificació d'Occident.^[13] Els celtes creien que més enllà del mar occidental, fora de les vores de tots els mapes, hi havia l'altre món, o el més enllà.

En el judaisme, l'oest es troba cap a la Shekinah (presència) de Déu, ja que en la història jueva el Tabernacle i el Temple de Jerusalem posterior es van orientar cap a l'est, amb la presència de Déu al Sancta sanctorum fins a les escales cap a l'oest. Segons la Bíblia, els israelites van travessar el riu Jordà cap a l’oest cap a la Terra promesa. A l'Islam la gent resa cap a l'oest, ja que respecte a la Meca, la Meca es dirigeix cap a l'oest.

Tolkien el va utilitzar de manera simbòlica, amb el moribund Thorin que va anomenar fill de l'occident a Bilbo Saquet a El Hobbit. Això és molt més definit a El Senyor dels Anells, on l’orient va servir Sàuron i els seus enemics s’associen a Occident.

A la sèrie Imperi de l'Orient de Saberhagen, els poders rivals són Occident i Orient, inclosos els éssers humans i els éssers sobrenaturals. Tots els dimonis formen part d'Orient.

Això no és universal. En els treballs anteriors de Tolkien, el nord havia estat la direcció del mal. CS Lewis a La travessia del Navegant de l'Alba té l'est com a direcció sagrada, que condueix al país d'Aslan.