Olimpíada d'escacs de 1939

Al torneig hi participaren 133 jugadors de 27 països. Fou la primera participació de molts països llatinoamericans, entre els quals Cuba (guiada per l'excampió del món José Raul Capablanca), el Brasil i Xile. Els Estats Units, campions de les últimes quatre edicions, no s'hi varen presentar a causa de desacords financers amb l'organització, mentre que l'Alemanya nazi va participar per primer cop en una olimpíada oficial (ja va ser presenta a l'olimpíada de 1936, disputada a Múnic alhora que els Jocs Olímpics, una edició no considerada oficial per la FIDE).

Alguns països europeus, com ara Iugoslàvia i Hongria, no hi participaren a causa de les dificultats financeres de sufragar el viatge; Àustria tampoc no hi era present, a causa de la seva annexió a Alemanya (l'austríac Erich Eliskases formava part de l'equip alemany), mentre que Txecoslovàquia hi participà amb el nom de Protectorat de Bohèmia i Moràvia, perquè el país estava ocupat. Els països europeus varen fer el viatge per mar de tres setmanes fins a l'Argentina amb el mateix vaixell, el Priapolis.

A causa de l'elevat nombre d'equips inscrits, en comptes de disputar un round robin com a les edicions precedents, es va decidir de dividir la competició en dues fases: a la primera els equips es dividiren en quatre grups (tres de set i un de sis); els primers quatre de cada grup es classificaven per la fase següent, mentre que els altres competirien per la Copa Argentina.

Les partides d'aquesta fase duraren del 23 al 31 d'agost; no hi hagué gaires sorpreses, i l'Argentina fou l'única que va vèncer els sis matxs.

Cada columna representa un grup; en negreta els equips classificats.

La segona fase va començar el dia 1 de setembre, el mateix dia de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Tres jugadors anglesos van deixar la competició, donant lloc a la retirada del seu equip; tot i que es va proposar la possibilitat d'aturar l'olimpíada, el conjunt dels capitans va decidir continuar. Sis matxs, aquells entre els equips de les nacions en guerra amb els altres, tingueren assignat un 2-2 per acord: tals foren els matxs Alemanya-França, Alemanya-Polònia, Alemanya-Mandat britànic de Palestina, Bohèmia i Moràvia-França, Bohèmia i Moràvia-Polònia i Argentina-Mandat britànic de Palestina, aquest últim per convèncer els alemanys de no jugar el matx amb el Mandat de Britànic de Palestina que creien que podien guanyar fàcilment.

El torneig va ser guanyat per Alemanya, que va estar al primer lloc des de la quarta ronda, després de vèncer els txecs a la ronda anterior. Els polonesos van començar malament, però es van recuperar al final fins a la segona posició i guanyar tres medalles, el bronze va ser atorgat a Estònia, encapçalada per Paul Keres.

Pos.	País	Jugadors	Punts
	Alemanya nazi	Erich Eliskases, Paul Michel, Ludwig Engels, Albert Becker, Heinrich Reinhardtt	36
	Polònia	Savielly Tartakower, Mieczysław Najdorf, Paulino Frydman, Teodor Regedziński, Franciszek Sulik	35,5
	Estònia	Paul Keres, Ilmar Raud, Paul Felix Schmidt, Gunnar Friedemann, Johannes Türn	33,5
4	Suècia	Gideon Ståhlberg, Erik Lundin, Nils Bergkvist, Gösta Danielsson, Bengt Ekenberg	33
5	Argentina	Roberto Grau, Luis Piazzini, Jacobo Bolbochan, Carlos Guimard, Isaias Pleci	32,5
6	Protectorat de Bohèmia i Moràvia	Karel Opočensky, Jan Foltys, Jiří Pelikán, Karel Skalička, František Zíta	32
7	Letònia	Vladimirs Petrovs, Fricis Apšenieks, Movsas Feigins, Lucijs Endzelins, Tenis Melngailis	31,5
8	Països Baixos	Theo van Scheltinga, Nicolaas Cortlever, Adriaan de Groot, Lodewijk Prins, Chris De Ronde	30,5
9	Mandat britànic de Palestina	Moshe Czerniak, Yosef Porath, Victor Winz, Zelman Kleinstein, Meir Rauch	26
10	França	Aleksandr Alekhin, Aristide Gromer, Victor Kahn, Barbatto Rometti, Edmond Dez	24,5
11	Cuba	José Raúl Capablanca, Alberto López, Miguel Alemán, Rafael Blanco, Francisco Planas	22,5
12	Xile	Mariano Castillo, Rodrigo Flores, René Letelier, Julio Salas, Enrique Reed	22
13	Lituània	Vladas Mikėnas, Povilas Vaitonis, Markas Luckis, Povilas Tautvaišas, Ksaveras Andrašiūnas	22
14	Brasil	Octavio Trompowsky, Adhemar da Silva Rocha, Walter Cruz, Joao de Souza Mendes, Oswaldo Cruz Filho	21
15	Dinamarca	Jens Enevoldsen, Christian Poulsen, Alfred Christensen, Ernst Sørensen, Øjvind Larsen	17,5
16	Anglaterra	Conel Hugh O'Donel Alexander, George Alan Thomas, Stuart Milner-Barry, Harry Golombek, Baruch Harold Wood	(retirats)

S'entregaren medalles als millors jugadors (com a percentatge de punts realitzats) de cada tauler, comptant només els resultats de la segona fase.

	Jugador	País	Punts	Partides	Percentatge
	José Raul Capablanca	Cuba	8,5	11	77,3
	Aleksandr Alekhin	França	7,5	10	75
	Vladimirs Petrovs	Letònia	9,5	13	73,1

	Jugador	País	Punts	Partides	Percentatge
	Yosef Porath	Mandat britànic de Palestina	7,5	10	75
	Miguel Najdorf	Polònia	9	12	75
	Erik Lundin	Suècia	8,5	13	65,4

	Jugador	País	Punts	Partides	Percentatge
	Ludwig Engels	Alemanya nazi	9,5	11	86,4
	Paulino Frydman	Polònia	9	12	75
	Jacobo Bolbochan	Argentina	9,5	13	73,1

	Jugador	País	Punts	Partides	Percentatge
	Gunnar Friedemann	Estònia	10	13	76,9
	Lodewijk Prins	Països Baixos	7,5	11	68,2
	Teodor Regedziński	Polònia	6	10	60

	Jugador	País	Punts	Partides	Percentatge
	Isaias Pleci	Argentina	9,5	13	73,1
	František Zíta	Protectorat de Bohèmia i Moràvia	7,5	11	68,2
	Enrique Reed	Xile	7,5	12	62,5

Els resultats de la segona final (per la Copa Argentina) foren els següents:

Pos.	País	Jugadors	Punts
17	Islàndia	Baldur Möller, Ásmundur Ásgeirsson, Jón Guðmundsson, Einar Þorvaldsson, Guðmundur Arnlaugsson	28
18	Canadà	John Morrison, Daniel Yanofsky, Haakon Opsahl, Walter Holowach, Abraham Helman	28
19	Noruega	Ernst Rojahn, A. Larsen, Sverre Rebnord, Johannes Austbø	27
20	Uruguai	Ernest Rotunno, Carlos Hounie Fleurquin, Luis Alberto Gulla, Luis Roux-Cabral, Alfredo Olivera	26
21	Bulgària	Alexander Tsvetkov, Oleg Neikirch, Alexandar Kiprov, Mikhail Kantardzhiev, Emil Karastoichev	25,5
22	Equador	Neptalí Ponce, Santiago Morales, José Sierra, Miguel Suarez Dávila, Carlos Ayala	21
23	Guatemala	Guillermo Vassaux, José Luis Asturias, Domingo Cruz Bulnes, Carlos Salazar	15,5
24	Irlanda	John O'Hanlon, John O'Donovan, Gerard Kerlin, William Minnis, William Nash	15,5
25	Perú	Alberto Ismodes Dulanto, Felipe Pinzón Solis, René Castro de Mendoza, Domingo Soto, J. Alberto Cayo	14
26	Bolívia	Hugo Cordova, Pablo Baender, Jorge Rodríguez Hurtado, Luis Zavala, Victor Reyes Velasco	10
27	Paraguai	Juan Silvano Díaz Pérez, Ernesto Espínola, Luis Laterza, Luis Oscar Boettner, Augusto Aponte	9,5

Es varen entregar també premis individuals pels jugadors que participaren en la Final B. Per ordre de taulers, els guanyadors foren Ernst Rojahn (Noruega), Daniel Yanofsky (Canadà), Jón Guðmundsson (Islàndia), Michhail Kantardzhiev (Bulgària) i Guðmundur Arnlaugsson (Islàndia).

Un cop acabada l'olimpíada, molts dels participants europeus varen decidir de romandre a l'Argentina o d'anar a algun altre lloc de l'Amèrica del Sud, més que enfrontar-se a un futur incert tot retornant a Europa en mig de la guerra. Els jugadors afectats foren Miguel Najdorf, Paulino Frydman, Gideon Stahlberg, Erich Eliskases, Paul Michel, Ludwig Engels, Albert Becker, Heinrich Reinhardt, Jiří Pelikán, Karel Skalička, Markas Luckis, Movsas Feigins, Ilmar Raud, Moshe Czerniak, Meir Rauch, Victor Winz, Aristide Gromer, Franciszek Sulik, Adolf Seitz, Chris De Ronde, Zelman Kleinstein, Sonja Graf i Paulette Schwartzmann.^[2] Molts d'ells eren jueus i havien arribat a Buenos Aires l'agost del 1939 a bord del vaixell de vapor belga "Piriapolis".^[3] El vaixell va ser vist des de llavors com a l'epítom de l'Arca de Noè per a tota una generació de jugadors d'escacs.^[4][5] Significativament, tots cinc membres de l'equip alemany (Eliskases, Michel, Engels, Becker, Reinhardt) van triar de no retornar a l'Alemanya Nazi.