Philippe de Gaulle
Philippe de Gaulle, (París, 28 de desembre de 1921 - 13 de març de 2024), fou un oficial general de la marina francesa, artista i polític.
.jpg)
Fill d'Yvonne de Gaulle i del general Charles de Gaulle, es formà a l'Acadèmia Naval (promoció de 1940), format en aeronàutica naval, va acabar la seva carrera militar el 1982 amb el grau i la designació d'almirall. Va ser senador de París del 1986 al 2004. Va morir de vellesa a l'Hôtel des Invalides de París als 102 anys, la nit del 12 al 13 de març de 2024.
Biografia
Infantesa
Philippe Henri Xavier Antoine de Gaulle va néixer el 28 de desembre de 1921, essent fill del capità d'infanteria i cavaller de la Legió d'Honor Charles de Gaulle i d'Yvonne Vendroux. Va ser batejat el 8 de gener de 1922 a l'església de Saint-François-Xavier. La seva padrina fou Marguerite Vendroux, la seva àvia materna i com a padrí, l'oncle patern, Xavier de Gaulle.[1]
De petit, va seguir els seus pares a Alemanya i al Líban, seguint els encàrrecs del seu pare, i va estudiar al col·legi Saint-Nicolas de París. Molt aviat va reconèixer la seva vocació de mariner. Va ser criat seguint els principis de l'educació de l'època: “A casa, mai no parlàvem de diners... Un dia, em vaig atrevir a preguntar a taula: “Quant guanya el pare?”.» Devia tenir vuit o deu anys. De seguida em van dir: “No parlem de diners a taula, i en tot cas, els nens no en tenen res a dir perquè, si no en guanyen, no els toca”.[2] El capità Jules Richard (1867-1933), oncle i padrí del casament d'Yvonne de Gaulle, li va donar un gust per la marina francesa.[3] Jules Richard el va presentar a Albert Roussel per a les classes de música, i a Gervèse per a les classes de dibuix i pintura.
Estudis
Philippe de Gaulle estudià al collège Stanislas. Va obtenir el batxillerat en filosofia i el batxillerat en matemàtiques elementals l'any 1939. El seu pare volia que estudiés dret per tal d'entrar a la carrera diplomàtica.[4] Assistí a les classes preparatòries de l'Escola Naval del Col·legi Stanislas. Va seguir una preparació militar superior i una preparació bàsica per a tancs de la qual es va graduar com a sergent cap de reserva i titular del certificat de conducció de tancs. Al mateix temps va cursar els cursos de René Capitant, Henri Lévy-Bruhl, Henri Mazeaud, Charles Rist i Marcel Waline a la Facultat de Dret de París i els d'André Siegfried i Wilfrid Baumgartner a l'École libre de ciències polítiques. Obtingué tres títols de llicenciat en dret.[4] L'examen d'accés a l'escola naval de 1940 va ser interromput per l'avanç dels alemanys a França i, per tant, no va ser validat.
Carrera militar
Segona Guerra Mundial
Va sortir de Brest el 18 de juny de 1940 a bord d'un vaixell de càrrega amb la seva família. No va escoltar la crida del 18 de juny presentada pel seu pare, però se'n va assabentar l'endemà a la seva arribada a Falmouth a la Gran Bretanya.
El 20 de juny s'incorporà a les Forces Navals Franceses Lliures (FNFL). Va servir com a mariner no qualificat i com a bomber auxiliar a Londres durant la Batalla d'Anglaterra. Havent estat acceptat com a estudiant a l'examen d'accés a l'Escola Naval, promoció de 1940, va embarcar al cuirassat Courbet del 18 de juliol de 1940 al 25 d'agost de 1940 a Portsmouth. Es va graduar com a guardiamarina de la Marina a l'examen de sortida el 25 d'agost de 19407. Amb altres estudiants, va ser assignat a la defensa contraaèria (DCA) i va seguir sis mesos de cursos inclòs un mes d'entrenament militar al campament britànic de Camberley del 25 d'agost de 1940 al 25 de setembre de 1940, després cinc mesos a bord del President Théodore Tissier a Portsmouth del 25 de setembre de 1940 al 25 de febrer de 1941. Després d'haver participat en nombrosos viatges marítims per les costes angleses a bord de les goletes Belle Poule i Étoile, annexos de l'Acadèmia Naval, va ser admès el 20 d'agost de 1941 per participar en diversos cursos d'armes a escoles britàniques entre les quals el Royal Naval College de Dartmouth. Va ser ascendit a ensenya de 2a classe el 20 d'agost de 1941.
Philippe de Gaulle va formar part del grup de caça Ille-de-France format per elements de l'Aviació Naval i la Força Aèria fins a finals de 1941.[5] És traslladat al Junon. El 24 de desembre de 1941 va participar en la concentració de Saint-Pierre-et-Miquelon a França Lliure a la corbeta Alysse. Va participar en combois àrtics, inclòs el comboi PQ 15 a la Minerve.[6] Va participar a Aconit el 5 d'abril de 1942 en l'operació Myrmidon, un intent fallit d'aterratge a Baiona. Embarcat a la corbeta Roselys, d'abril a juliol de 1942 (batalla de l'Atlàntic), va participar el 19 d'agost de 1942 a l'operació Jubileu a Dieppe dins del comando Kieffer.[7] Va ser ascendit a ensenya de 1a classe el 20 d'agost de 1942. Va pujar a bord del Leopard, Le Triomphant, La Combattante i Le Rubis. El desembre de 1942, va ser un dels pilots enviats al portaavions britànic HMS Indomitable.Formà part de la Flotilla 6F, una formació d'hidroavions Catalina, formada als Estats Units el 1943 i estacionada al Marroc durant guerra antisubmarina. Va ser traslladat successivament a La Melpomène, Savorgnan de Brazza, Curie, Doris, Vikings, Chevreuil, Belfort, Diligente, La Moqueuse, Comandant Duboc i Comandant Dominé.
Vida privada
El 30 de desembre de 1947, Philippe de Gaulle es va casar a Poncin (Ain) amb Henriette de Montalembert de Cers (1929-2014), de la família Montalembert i fillola del comte de París. El matrimoni religiós va ser beneït per l'almirall i carmelita descalç Georges Thierry d'Argenlieu (pare Lluís de la Trinitat) a la capella de Château d'Épierre a Cerdon el 31 de desembre de 1947.
La parella va tenir quatre fills i, al novembre de 2020, sis néts i dos besnéts:
- Charles de Gaulle (Dijon, 25 de setembre de 1948), advocat de negocis, primer diputat europeu sota les etiquetes UDF i RPR, es va afiliar al Front Nacional el maig de 199981;
- Yves de Gaulle (Rabat al Marroc, 1 de setembre de 1951), enarca, secretari general de GDF-SUEZ, conseller d'estat82;
- Jean de Gaulle (Bourg-en-Bresse, 13 de juny de 1953), antic diputat de Deux-Sèvres i París (1986-2007, va dimitir), va ser nomenat assessor principal del Tribunal de Comptes;
- Pierre de Gaulle (Suresnes, 20 de juny de 1963).
Tot i que Philippe de Gaulle es va unir al seu pare l'endemà de la seva famosa crida, el 19 de juny, sense haver-la sentit, mai fou nomenat membre de l'Orde de l'Alliberament i és Hubert Germain, mort l'octubre de 2021, qui serà considerat per la Història com a darrer representant dels companys de l'Alliberament.
S'allotja a l'EHPAD “Les Bords de Seine” a Neuilly-sur-Seine. Però arran de l'escàndol de la revelació pública de les disfuncions que afectaven aquest establiment, es va incorporar a l'hospital militar dels Invàlids, convertint-se en el seu resident més antic i il·lustre. És allà on va morir la nit del 12 al 13 de març de 2024 a l'edat de 102 anys.[8]