Potenciació a llarg termini
En neurociència, la potenciació a llarg termini és una intensificació duradora en la transmissió de senyals entre dues neurones que resulta de l'estimulació sincrònica d'ambdues.[2] És un dels diversos fenòmens de la plasticitat sináptica, la capacitat de la sinapsi química de canviar la seva força. Donat que es creu que els records estan codificats per modificacions de la força sinàptica,[3] es considera la LTP com un dels mecanismes cel·lulars principals que subjau a l'aprenentatge i al procés de la memòria.[2][3]
La LTP comparteix molts trets amb la memòria a llarg termini.
A nivell cellular, la LTP estimula la transmissió sinàptica. Millora la capacitat de dues neurones, una presinàptica i una altra postsinàptica de comunicar-se entre ambdues a través de la sinapsi.
La LTP va ser descoberta en l'hipocamp de conill per Terje Lømo el 1966. La importància del PKCζ en la creació i manteniment de la potenciació a llarg termini va ser descrita primer per Todd Sacktor et al. a la State University of New York a Brooklyn el 1993.