Superbombolla
Superbombolla és el terme astronòmic utilitzat per descriure una cavitat de centenars d'anys llum de diàmetre plena de gas de 10⁶ K bufat en el medi interestel·lar per les supernoves i els vents estel·lars múltiples. El sistema solar es troba a prop del centre d'una superbombolla vella, conegut com a Bombolla Local, els límits de la qual poden ser rastrejats per un augment sobtat de l'extinció per pols d'estrelles a distàncies superiors a uns pocs centenars d'anys llum.
Formació
Les estrelles més massives, amb masses que van des de vuit a un centenar de masses solars i els tipus espectrals O i B es troben generalment en grups anomenats associacions OB. Les estrelles O massives tenen forts vents estel·lars, i totes aquestes estrelles exploten com a supernoves al final de la seva vida.
Els vents més forts estel·lars alliberen energia cinètica de 1051 ergs (1044 J), equivalent a una explosió de supernova. Aquests vents estel·lars poden bufar i beneficien la formació de bombolles de desenes d'anys llum.[2] Les explosions de supernova, de manera similar, creen ones de xoc que poden arribar a grandàries encara més grans, amb velocitats d'expansió de fins a diversos centenars de km s-1.
Les estrelles en associacions OB no estan gravitacionalment unides, però només s'allunyen a velocitats de prop de 20 km s-1. Com a resultat, la majoria de les seves explosions de supernova es produeixen dins de la cavitat tallada per les bombolles de fort vent estel·lar.[3][4] Mai es formen restes visibles d'una supernova, però, en comptes, dipositen eficientment la seva energia dins de l'interior calent com ones de so. Superbombolles prou grans poden bufar per complet a través del disc galàctic, alliberant la seva energia dins d'un envolvent halo galàctic o, fins i tot, en el medi intergalàctic[5][6]
El gas interestel·lar escombrat per superbombolles generalment fredes, formen una capa densa al voltant de la cavitat. Aquests dipòsits es van observar per primera vegada en la línia d'emissió en vint-i-un centímetres des de l'hidrogen, el que porta a la formulació de la teoria de la formació de superbombolla.[7] També es va observar de l'emissió de raigs X del seu interior calent, en la línia d'emissió òptica de les seves petxines ionitzades, i una contínua emissió de raigs infrarojos de la pols arrossegada per les seves petxines. Els raigs X i les emissions visibles s'observen típicament en les superbombolles més joves, mentre que els grans, els objectes més grans vist en vint centímetres, fins i tot poden resultar de la combinació de múltiples superbombolles, per la qual cosa de vegades es distingeix per anomenar-les superpetxines.
Exemples de superbombolles
- Bombolla d'anticentre, una superbombolla una vegada anomenada «Rialletes»
- Henize 70[1]
- Bombolla local, que conté el Sistema solar.
- Anell de monogema[8]
- Superbombolla N44[9]
- Superbombolla d'Ofiuc[10][11]
- Superbombolla de la Constel·lació de l'Escut
- Superbombolla d'Orió-Eridà
Referències
Enllaços externs
- Tenorio-Tagle, G., & Bodenheimer, P. "Superestructures de gran escala expandint-se en les galàxies". 1988, Annual Review of Astronomy and Astrophysics 26, 145-197. Visió general. Article en anglès.