Tirant lo Blanc (obra de teatre)
Tirant lo Blanc es una adaptació teatral del clàssic de la literatura catalana Tirant lo Blanc, novel·la del valencià Joanot Martorell (segle xv).[1]
 Representació de Joanot Martorell amb els personatges de l'obra a les Falles 2021.  | |
| Tipus | versió, edició o traducció |
|---|---|
| Autor | Maria Aurèlia Capmany i Farnés i Paula Llorens i Camarena |
| Llengua | català |
| Gènere | teatre |
| Data de publicació | 1971 |
| Estrena | |
| Estrena | 1971 |
| Teatre | Teatre Principal |
Adaptació de Maria Aurèlia Capmany (1971 i 1976)
L'obra va ser adaptada originalment per l'escriptora Maria Aurèlia Capmany pels volts de 1968 i presentada per alumnes de l'Escola Adrià Gual, dirigits per Josep Maria Segarra, a les sessions de teatre organitzades per la revista Cavall Fort.[2] El 1971 en va fer una nova versió, estrenada al Teatre Principal de València l'abril d'aquest mateix any per la companyia alcoiana «La Cassola» a l'ocasió del Primer Congrés d'Història del País Valencià.[3][4]
El 1976 se'n va realitzar la versió definitiva, un encàrrec de La Caixa dirigit per Josep Anton Codina i Olivé amb joves estudiants de l'Institut del Teatre.[5] Codina afirma que «El test narratiu i difícil del Tirant esdevé llenguatge teatral cent per cent i l'esperit de joia i humanisme de l'obra impregna totes les escenes».[4]
El material reunit per a la versió de 1976 va servir per a la versió cinematogràfica de 2006.[6] També va servir per l'adaptació a novel·la gràfica del Tirant amb dibuixos de Jaume Marzal, publicada el 1982 en quatre volums[7] i reeditada per l'editorial Bruguera el 2019.[8]
Adaptació de Paula Llorens (2019)
El 2019 l'escriptora Paula Llorens en va fer una nova adaptació que va rebre el premi a la millor versió dels Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana[9] i que va ser estrenada al Teatre Rialto de València per Eva Zapico.[10] En aquesta versió converteix en protagonista i motor de l'obra Carmesina i la resta de personatges femenins, «sempre oblidats o relegats a segon terme per lahistòria, però no per Joanot Martorell, qui construeix uns personatges femenins enormement rics: Estefania, Plaerdemavida, la Viuda Reposada…»,[11] tot i respectar la llengua del segle xv que segons Llorens, «té una sonoritat meravellosa i volíem que els espectadors poguessin gaudir la música que neix de les paraules i construccions antigues que no estam acostumats a sentir».[12]
Referències
Bibliografia
- Capmany, Maria Aurèlia. Tirant lo Blanc. 2a ed. València: Eliseu Climent, 1980, p. 138. ISBN 84-7502-013-5.
- Llorens, Paula. Tirant. València: Institut Valencià de Cultura, Generalitat Valenciana, 2019. ISBN 978-84-482-6362-1.