Guerres del Opiu

Les guerres del Opiu (en chinu tradicional: 鴉片戰爭, chinu simplificáu: 鸦片战争, pinyin: Yāpiàn Zhànzhēng) o les guerres anglu-chines fueron dos conflictos bélicos qu'asocedieron nel sieglu XIX ente los imperios chinu y británicu. La Primer Guerra del Opiu Primera duró ente 1839 y 1842. La Segunda Guerra del Opiu Segunda, na que Francia implicar colos británicos,[1] españó en 1856 y duró hasta 1860. Les sos causes fueron los intereses comerciales que crearon el contrabandu británicu d'opiu dende India escontra China y los esfuercios del Gobiernu chinu por imponer les sos lleis a esi comerciu.

Guerres del Opiu
Fecha4 setiembre 1839 → 24 ochobre 1860
LlugarChina
ConflictuGuerra desamarrada pola mor del contrabandu del opiu
ResultáuVictoria del Reinu Xuníu, Francia y Rusia
Belixerantes
Bandera del Reinu Xuníu Reinu Xuníu de Gran Bretaña ya Irlanda
Bandera de Rusia Imperiu rusu
Bandera de Francia Segundu Imperiu francés (mientres la segunda guerra)
cantu Imperiu chinu
[editar datos en Wikidata]

La derrota china nos dos guerres forzó al gobiernu a tolerar el comerciu d'opiu. Los británicos coaccionaron a los chinos pa roblar los Trataos Desiguales, abriendo dellos puertos al comerciu esterior y anexonándose Ḥong Kong (ver Tratáu de Nankín y cesión de Ḥong Kong al Reinu Xuníu). Portugal siguió a los británicos, forzando términos d'intercambiu desiguales a China y l'ampliación de Macáu, so dominiu portugués dende'l sieglu XVI.

Lo anterior contribuyó a la Rebelión Taiping a mediaos del sieglu XIX, la Rebelión de los Bóxers a principios del XX, y la cayida de la Dinastía Qing en 1912. Tamién acabó col relativu aislamientu chinu al respective d'Occidente.[2][3]

Comerciu chinu

El comerciu marítimu direutu ente Europa y l'Imperiu chinu empezó nel sieglu XVI, dempués de que los portugueses establecieren la colonia de Goa na India, y pocu dempués la de Macáu nel sur de China. Dempués de la conquista española de les Filipines, el ritmu del intercambiu ente China y Occidente aceleróse drásticamente. Los galeones de Manila traxeron más plata a China que la Ruta de la Seda.

Dende China intentóse llindar a un mínimu'l contautu col mundu esterior. Los chinos solo dexaron el comerciu pol puertu de Cantón. Estableciéronse monopolios y trámites rigorosos p'acutar el fluxu del comerciu, teniendo como resultancia altos precios de venta pa los artículos importaos y demanda llindada.

L'Imperiu mogol empezó a vender opiu a los chinos hasta que foi asocedíu pola implantación de la Compañía Británica de les Indies Orientales en Bengala y monopolizó el comerciu.[1] Dende Indonesia, al traviés de la Compañía Neerlandesa de les Indies Orientales, esi país favoreciera de la mesma esti comerciu escontra China, siendo realmente'l modelu del tráficu esitosu del opiu y el so usu pa compensar l'enorme déficit comercial con China.

Por causa de l'alta demanda de , seda y porzolana nel Reinu Xuníu y la baxa demanda de mercancíes britániques en China, Gran Bretaña tenía un gran déficit comercial con China y tenía de pagar estos artículos con plata. Gran Bretaña empezó a esportar illegalmente opiu a China dende la India Británica nel sieglu XVIII pa compensar el so déficit. El comerciu del opiu creció rápido, y el fluxu de plata empezó a amenorgase. L'emperador Daoguang prohibió la venta y el consumu d'opiu en 1829 pola mor del gran númberu d'adictos.

La disputa desamarróse debíu al comerciu del opiu, que víase dende dambos llaos de maneres bien distintes. L'emperador censuró l'opiu en China pol efeutu negativu d'este na población. Los británicos, sicasí, víen al opiu como'l mercáu ideal que los ayudar a compensar el gran comerciu con China. Estes guerres y los subsiguientes trataos roblaos ente les potencies dieron como resultáu que dellos puertos de China abrir al comerciu con Occidente, lo que condució en parte a la cayida de la economía china. Estes guerres considérense la primer guerra de drogues.

Crecedera del comerciu del opiu

Funcionarios chinos destrúin una partida del opiu importáu.

A la dinastía imperial china la asediaban, cada vez con más insistencia, les potencies estranxeres que demandaben un mayor comerciu billateral con China, tres una gran cayida a principios del sieglu XIX.

Los europeos mercaben porzolana, seda, condimentos y té chinu, pero yeren incapaces de vender dalgún bien d'interés pa China. En llugar d'eso, víense obligaos a pagar con plata, lo cual significaba un gran esfuerciu pa les yá apertaes finances europees provocaes poles guerres napoleóniques.

El opiu yera producíu en China dende'l sieglu XV. Entemecer con tabacu nun procesu inventáu polos españoles, que depués foi apoderáu polos neerlandeses nel sieglu XVII y xeneralizáu de forma masiva polos británicu nel XVIII. Al reparar los problemes de salú y sociales venceyaos col so consumu, el gobiernu imperial chinu prohibir en 1829.

Los británicos empezaron a producir opiu a mediaos del sieglu XVIII na India en cantidaes significatives. Aprendieron l'arte de los mogoles, quien comerciaban con esa sustancia siquier dende'l reinu d'Akbar (1556-1605), y empecipiaron el so intercambiu por plata nel sur de China.

Los británicos repararon les grandes ganancies que potencialmente traería esi mercáu (primeramente apoderáu por Xakarta, entós una colonia de los Países Baxos) al invadir Bengala en 1764. Les ganancies averar al 400 per cientu y l'amapola crecía casi perdayuri.

Les esportaciones d'opiu de los británicos crecieron vertiginosamente, d'aproximao 15 tonelaes en 1730 a 75 tonelaes en 1773, embarcaes en más de 2000 caxes con 70 kg caúna.

Los productos triangulaban de la siguiente manera:

Na primavera de 1830, ante l'alarmante y desenfrenáu abusu del comerciu del opiu en China, l'Emperador Daoguang ordenó a Lin Hse Tsu que combatiera rápido esta plaga, y este respondió atayando la corrupción del funcionariado imperial y ordenando la destrucción de más de 20.000 caxes d'opiu.

Lin Hse Tsu unvió una carta a la Reina Victoria[4] pidiéndo-y que respetara les regles del comerciu internacional y non comerciara con sustancies tóxiques.

Pero esiste una categoría d'estranxeros malfechores que fabriquen opiu y traer al nuesu país pa vendelo, afalando a los necios a destruyise a sigo mesmos, a cencielles col fin de sacar provechu. (...) agora'l viciu estendióse perdayures y el venenu va enfusando cada vez más fondamente (...) Por esti motivu, decidimos castigar con penes bien graves a los mercaderes y a los fumadores d'opiu, col fin de poner términu definitivamente al espardimientu d'esti viciu. (...)Tou opiu que s'afaye en China va echar n'aceite ferviendo y va destruyise. En delantre, tou barcu estranxeru que llegue con opiu a bordu va ser amburáu (...) Lin Hse Tsu. Carta a la reina Victoria. 1839.[5]

Nel añu 1865 créase'l bancu HSBC p'alministrar les ganancies xeneraes pol tráficu d'opiu.[6]

Ver tamién

Referencies

Bibliografía

  • Beeching, Jack, The Chinese Opium Wars, Hutchinson, 1975, Harcourt, 1976.
  • Hsin-Pao Chang. Commissioner Lin and the Opium War. (Cambridge,: Harvard University Press, Harvard East Asian Series, 1964).
  • Gray, Jack (2002) Rebellions and Revolutions: China from the 1800s to 2000. Nueva York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-870069-2.
  • Hanes, W. Travis; Sanello, Frank (2004) Opium Wars: The Addiction of One Empire and the Corruption of Another. Sourcebooks. ISBN 9-7814-0222-9695.
  • Hoe, Susanna; Roebuck, Derek (1999). The Taking of Hong Kong: Charles and Clara Elliot in China Waters. Curzon Press. ISBN 0-7007-1145-7.
  • Fairbank, John King, Trade and Diplomacy on the China Coast; the Opening of the Treaty Ports, 1842–1854 (Cambridge, MA: Harvard University Press, 1953).
  • Fay, Peter Ward, The Opium War, 1840–1842: Barbarians in the Celestial Empire in the early part of the nineteenth century and the way by which they forced the gates foliar (Chapel Hill, North Carolina: University of North Carolina Press, 1975).
  • Greenberg, Michael. British Trade and the Opening of China, 1800–42. (Cambridge: Cambridge University Press, Cambridge Studies in Economic History, 1951). Various reprints. Uses Jardine Matheson papers to detail the British side of the trade.
  • Manhong Lin. China Upside Down: Currency, Society, and Ideologies, 1808–1856. (Cambridge, Mass.: Harvard University Asia Center, Harvard East Asian Monographs, 2006). ISBN 0674022688. Detailed study of the economics of the trade.
  • Lovell, Julia, The Opium War: Drug, Dreams and the Making of China (London, Picador, 2011 ISBN 0-330-45747-0). Well referenced narrative using both Chinese and western sources and scholarship.
  • Polachek, James M., The Inner Opium War (Cambridge, Massachusetts: Council on East Asian Studies, Harvard University, 1992.) Based on court records and diaries, presents the alderiques among Chinese officials whether to legalise or suppress the use and trade in opium.
  • Spence, Jonathan D. (1999) The Search for Modern Chinu, second, Nueva York: W.W. Norton & Company. ISBN 0-393-97351-4.
  • Waley, Arthur, The Opium War Through Chinese Eyes (London: Allen & Unwin, 1958; reprinted Stanford, California: Stanford University Press, 1968). Translations and narrative based on Lin's writings.
  • Correspondence Relating to China (1840). London: Printed by T. R. Harrison.
  • The Chinese Repository (1840). Volume 8.