Autonomia

Per a altres significats, vegeu «Autonomia (desambiguació)».

L'autonomia, en la psicologia del desenvolupament i la filosofia moral, política i bioètica, és la capacitat de prendre una decisió de manera informada i sense coacció.^[1][2] Tot i que l'autonomia és un concepte antic (el terme deriva de les paraules gregues autos, que significa “ell mateix” i nomos, que significa “regla”), les concepcions més influents de l'autonomia són modernes, havent sorgit durant els segles XVIII i XIX en les filosofies d'Immanuel Kant i de John Stuart Mill.^[3] Per Kant, una persona és autònoma només si les seves eleccions i accions no es veuen afectades per factors externs a si mateix. Així, una persona manca d'autonomia en la mesura que les seves eleccions o accions estan influenciades per les convencions, la pressió entre iguals, l'autoritat legal o religiosa, la voluntat percebuda de Déu, o fins i tot els seus propis desitjos.^[3]

Les organitzacions o institucions autònomes són independents o tenen autogovern.^[4]

L'autonomia també es pot definir des d'una perspectiva de recursos humans, on denota un nivell de discrecionalitat relativament alt atorgat a un empleat en la seva feina.^[5] En aquests casos, se sap que l'autonomia generalment augmenta la satisfacció laboral. Es creu que els individus autorealitzats operen de manera autònoma respecte a les expectatives externes.^[6] En un context mèdic, el respecte per l'autonomia personal del pacient es considera un dels molts principis ètics fonamentals en medicina.^[7]