Carmen Alcalde i Garriga
Carmen Alcalde (Girona, 5 d'agost de 1936) és una escriptora i periodista feminista.[1] Va fundar la revista Vindicación Feminista l'any 1976 junt amb Lidia Falcón.[2] Va estudiar Periodisme a Barcelona i Filosofia i Lletres a Madrid. Escriu poesia, narrativa, assaig i articles periodístics.[3]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 5 agost 1936  (87 anys)Girona |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista |
| Moviment | Moviment feminista |
 | |
Va començar col·laborant al diari gironí Los Sitios (actual Diari de Girona) i a la revista Destino de Barcelona. Encara a l'època de la dictadura franquista, va fundar i dirigir, amb Maria Rosa Prat, el setmanari Presència, que va sofrir la censura. Després, amb la Llei Fraga, Carmen Alcalde va ser diversos cops expedientada a causa de la revista. Més tard, ha col·laborat intensament a les revistes Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Destino i Actual; i al diari El Periódico. Va ser també cap de secció al Diario Femenino (1968), d'on la van acomiadar a causa d'una col·laboració de José Luis Aranguren.[3]
L'any 1975 va col·laborar, juntament amb Anna Balletbò, en l'organització de les I Jornades Catalanes de la Dona que es varen fer a Barcelona el maig de l'any 1976,[4] i que varen fomentar el moviment feminista a Catalunya durant el període posterior a la mort del general Franco i del seu règim polític.[5]
Entre els llibres que ha escrit n'hi ha de divulgació periodística, memòria històrica, narrativa, feminisme... Per exemple: La mujer en la Guerra Civil Española (1976), Cómo leer un periódico (1981), Federica Montseny, retrato en rojo y negro (1983), Vete y ama (2005), Mujeres en el franquismo. Exiliadas, nacionalistas y opositoras, un assaig sobre l'opressió de la dona durant els anys de la dictadura (2014), la novel·la Amar se escribe breve (2016), «un crit -com diu la mateixa autora- contra la llei obligada dels homes en la seva 'obsessa heterosexualitat'», que condema altres formes de l'amor. El 2018 publicà unes memòries periodístiques: El grito y la mordaza: la desgracia de ser periodista.[6][7][8][3]
A principis de 1979, la seva obra La mujer en la Guerra Civil Española fou debatuda al número 9 de la revista Papers, revista de sociologia, dedicat monogràficament al feminisme. Amb el títol de Dona i societat, va donar veu a professores i estudiants de sociologia. Una crònica de l'època de La Vanguardia va equiparar la iniciativa a la de la revista francesa Tel Quel, que l'hivern de 1977 també va dedicar les seves pàgines al feminisme.[9]
L'any 2000 va obtenir el Premi Rosa del Desert de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya[10] i 2005 el premi d'Honor de la Comunicació atorgat per la Diputació de Barcelona.[5]