Gòrda

Gòrda és el poble més visitat del parc natural regional del Leberon. El poble està situat als turons de Valclusa, enganxada a la muntanya escarpada, a 370 m d'altitud, les cases de pedres clares i els carrerons amb llambordes han estat una font d'inspiració per a nombrosos pintors (Chagall i Vasarely sobretot).

L'origen de Gòrda està vinculat a la tribu celta dels vordenses que van erigir un oppidum defensiu per a Cavalhon al cim de la roca on es troba actualment el poble (el nom de la ciutat vindria de Vordense que es va transformar en Gordenses després Gòrda). Des de fa mil anys, la massa impressionant del seu castell domina el poble. Guilhèm d'Agot, un dels primers avantpassats d'aquesta poderosa família feudal que va cobrir de fortificacions tots els pobles propers, el menciona el 1031. Els seus successors el reforcen fins a fer-ne el 1123 un "mobile castrum", l'únic denominat així entre els molt nombrosos castells veïns. Assetjat, en va, durant les guerres de religió, va ser el feu dels marquesos de Simiana, després dels ducs de Soubise, i al segle xviii dels prínceps de Condé.

Important lloc de resistència durant la Segona Guerra Mundial. Hi va ser molt activa i, fins a l'últim dia, el poble i els seus habitants van haver de sofrir l'ocupació alemanya. El 21 d'agost de 1944, una setmana després del desembarcament sobre les costes de Provença, el poble va començar a patir les violentes represàlies.

El 22 d'agost, els alemanys fan entrar a les cases els habitants que no s'han pogut posar a recer, disparant als que s'endarrereixen, després, bombardegen el poble, destruint una dotzena de cases, mentre que algunes altres són dinamitades i després incendiades, principalment a les entrades de la ciutat per obstruir les cruïlles. Tretze persones són mortes o executades i és gràcies a la intervenció d'un monjo de l'abadia de Senhanca que s'eviten conseqüències més greus.

El resultat de l'atac foren vint morts i vint cases destruïdes. Prop de Gòrda hi ha el poble de les bòries, amb cabanes de pedra seca.

Durant els segles xviii i xix, La localitat va travessar un període de floriment gràcies a un enginyós aprofitament dels seus elements naturals (coves troglodites, carrerons empedrats, corrents d'aigua que feien funcionar les adoberies i filatures...) El 1909, però, un sisme va desviar el curs del rio que fluïa als peus del poble el que va impossibilitar el funcionament de les indústries.

Després de la Segona Guerra Mundial i la intensificació de l'èxode rural, el poble va caure en l'oblit. Va haver d'esperar fins a la dècada dels 50 i 60 perquè els grans artistes parisencs i europeus passessin temporades a Gordes, captivats per la llum de la Provença. Un dels primers a instal·lar-se al poble va ser el pintor André Lhote, que va instar als seus amics artistes a descobrir-ho.

Va ser així com es van rendir al seu encant Marc Chagall, Jean Deyrolle i Willy Ronis. El 1970, Victor Vasarely va instal·lar el seu museu didàctic al castell de Gòrda, contribuint així a la difusió de l'art òptic a tot el món. Del 1997 al 2011, el castell va albergar el museu Pol Mara, mentre que actualment acull grans exposicions a la temporada estival.^[1]

• Castell: Declarat monument nacional el 1931, la seva construcció es desenvolupa entre els segles XI i XIV. Va pertànyer la família d'Agoult Simiane, que va regnar a Gordes durant gairebé 700 anys. Van ser ells els qui van transformar l'edifici medieval en un impressionant castell renaixentista (1572). La seva arquitectura combina l'art defensiu (torres, garites, camí de ronda) i els nous usos i costums del Renaixement. Entre 1971 i 1996 va albergar el museu didàctic del mestre hongarès del pop art Victor Vasarely i més tard les obres de l'artista flamenc Pol Mara, del 1997 al 2011. Actualment acull les grans exposicions temporals. Obert al públic per a visites guiades i exposicions.
• La font de la Place Genty-Pantaly:Va ser l'únic punt d'abastament d'aigua de la ciutat fins al 1956. El 1957 es va instal·lar l'aigua corrent a les cases. Estava reservada al consum comú i no es permetia rentar la roba. El safareig era a la part baixa de la ciutat al barri de Fontaine Basse. La Place Genty-Pantaly, que en un altre temps estava pràcticament tancada pel costat oest, era el cor del poble medieval i deu el seu nom a un cuiner de la localitat de principis del segle xx.
• Església de Sant Fermí:El campanar, situat al lloc d'una antiga església romana, servia de torre de vigilància per controlar la plana. A l'interior, a la primera capella a la dreta un quadre representa sant Crispí i Crispinià, patró dels sabaters, l'important gremi del qual representava només una centena de membres que treballaven en la confecció de calçat al segle XIX. L'esquerda visible al cor es deu a un terratrèmol que va sacsejar la regió l'11 de juny de 1909.
• Capella de Santiago: Aquest edifici del segle XIV, avui tancat al públic, va acollir en altres temps els pelegrins que es dirigien a Santiago de Compostel·la. No obstant això, la majoria transitava per més avall per la vall del Calvari, pres la Via Domícia, que unia Itàlia amb Espanya.
• Porta de Savoia: Aquesta porta, que confronta amb la capella, era una de les entrades principals de la ciutat en l'Edat Mitjana.
• El safareig i el barri de Fontaine Basse: La presència d'aigua en aquest barri va contribuir a convertir-lo en el centre econòmic de la ciutat fins al segle xix, i aquí coincidien adoberies, filatures de seda, artesans, comerciants i cafès. Aquest barri es va deteriorar pel despreniment de roques i pels bombardejos alemanys de 1944. A la seva esquerra es pot observar les restes d'una antiga cuba de vinificació en què es trepitjava el raïm per elaborar el ví, així com les fornícules cúbiques i rectilínies a les que s'inseria el canyís per a la criança de cucs de seda al segle XIX.
• Coves del palau de Sant Fermí: La vida subterrània de Gòrda va ser molt important. Cada casa de dues plantes de la ciutat poesia sota els seus fonaments coves excavades en pedra de diversos nivells, on treballaven els artesans i pagesos. Els treballs realitzats al palau de Sant Fermí permeten apreciar aquesta extraordinària part de la vida dels seus habitants al llarg dels segles.^[2]
• Abadia de Senhanca