Gia Long
Gia Long, el nom original del qual era Phuc Anh (Huế, 8 de febrer de 1762 - Ibídem, 3 de febrer de 1820), va ser el fundador i primer emperador de la Dinastia Nguyen, l'última de les dinasties governants de l'imperi del Vietnam. És considerat el responsable de la unificació del territori de l'actual Vietnam, el 1802.[1]
Era nebot de l'últim Senyor de Nguyen, governant del sud del Vietnam. Als quinze anys va haver d'amagar-se a causa de les rebel·lions Tây Sơn. Es va fer amic de Pierre Pigneau de Behaine, un sacerdot francès que li va oferir assessorament i va convèncer al govern francès que li prestessin ajuda per poder fer-se amb el tron.[2] Ho va aconseguir i va derrotar la dinastia Tay Són, unint tot el territori del Vietnam que es trobava sota diversos conflictes de caràcter feudal, disputant-se territoris.[3]
El seu règim es va caracteritzar per un confucianisme ortodox.[4] En agraïment a l'ajuda que li van prestar els francesos, va permetre l'entrada de missioners catòlics. Va traslladar la capital de Hanói a Huế, on hi va construir un palau fortificat. Amb l'ajuda dels francesos, va consolidar el sistema defensiu vietnamita i va aconseguir assentar al país com a referent a Indoxina.[5] Va expulsar als siamesos de Cambodja, prenent-lo com a estat vassall.[6]
Referències
Bibliografia complementària
- Cady, John F. Southeast Asia: Its Historical Development (en anglès). Nova York: McGraw Hill, 1964.
- Buttinger, Joseph. The Smaller Dragon: A Political History of Vietnam (en anglès). Nova York: Praeger, 1958.
- Duiker, William J. Historical dictionary of Vietnam (en anglès). Metuchen, New Jersey: Scarecrow Press, 1989. ISBN 0-8108-2164-8.
Vegeu també
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gia Long |