Lleis Perverses
Les lois scélérates (terme francès que significa, literalment, 'lleis perverses')[1] van ser tres lleis votades a França el 1893 i 1894, durant la Tercera República francesa, amb l'objectiu de reprimir el moviment anarquista emergent. No és el seu nom oficial, sinó amb el que es van popularitzar sobretot a partir del fet que, el 1899, Francis de Pressensé i Émile Pouget en parlessin en un pamflet titulat Les lois scélérates de 1893-1894. La tercera llei, que prohibia expressament tota mena de simbologia, publicació o propaganda anarquista, no va ser anul·lada fins al 1992, segons el Journal officiel francès (l'equivalent al BOE espanyol).[2]
| Tipus | llei  | ||
|---|---|---|---|
| Data de publicació | 11 desembre 1893, 15 desembre 1893 i 28 juliol 1894 | ||
| Estat | França | ||
| Jurisdicció | França | ||
| Obra completa a | legifrance.gouv.fr… | ||
Aquestes lleis incloïen llistes nominatives en les quals es van fitxar i categoritzar tots els pobres i qualsevol persona sospitosa de poder ser simpatitzant o favorable a l'ideari anarquista. Als primers temps, van provocar una espiral de venjança, en què la violència va créixer i la repressió també, però ràpidament la propaganda pel fet va acabar virant vers el sindicalisme. La premsa anarquista va ser prohibida i perseguida, i qualsevol persona involucrada indirectament en un text que parlés d'un possible crim era jutjada com si hagués comès tal crim.
En la llengua francesa,[3] i també en la catalana,[4] l'expressió lleis perverses s'empra en l'actualitat per a designar lleis desproporcionadament repressores.
Context polític i històric
Aquestes lleis perverses van ser proposades d'urgència, votades i acceptades al final del segle xix a França, durant l'època de la Tercera República.
Al tercer quart del segle xix, els anarquistes van començar a fer-se escoltar en aquest territori. L'acció directa era al començament pacífica, a excepció d'alguns incidents lleus aïllats, però a partir de 1892 el govern els va culpar d'una sèrie d'atemptats i de posar en perill l'estabilitat de l'estat. Sembla que l'11 de març de 1892 l'activista anarquista Ravachol hauria començat a atemptar amb bombes i que, el 9 de desembre de 1893, un altre anarquista, Auguste Vaillant, hauria llençat una bomba a la Cambra dels Diputats francesa, i en ferí una persona.
El 24 de juny de 1894, un jove anarquista italià, Sante Geronimo Caserio, va assassinar Marie François Sadi Carnot, aleshores president de França.
Les tres lleis
La primera llei es va proposar el dia 11 de desembre de 1893, dos dies després de l'atemptat a la Cambra dels Diputats, i es va votar l'endemà per 413 vots a favor i 63 en contra. Consistia en una modificació d'una llei anterior, endurint-la i fent que la provocació indirecta, o l'apologia d'un delicte, fos penada igual que cometre aquest delicte. I que un jutge pogués fer cercar, capturar i empresonar preventivament qualsevol persona que estimés perillosa. Aquesta llei ja va permetre la repressió d'una bona part de la premsa anarquista.
La segona llei es va començar a discutir el 15 de desembre del mateix any i es va votar el dia 18. Permetia poder inculpar qualsevol persona directament o indirecta, relacionada amb qualsevol propaganda d'un crim, encara que no hi hagués crim.
La tercera llei es va votar el 28 de juliol de 1894. Prohibia tota mena de text, discurs o il·lustració a favor de l'anarquisme. Va suposar la prohibició i obligació de tancament de nombrosos diaris d'ideologia anarquista, com per exemple el Le Père Peinard.[5] També condemnava qualsevol membre de l'Associació Internacional de Treballadors, AIT, només pel fet de ser-ho, i en general els anarquistes eren perseguits per la justícia (procés dels Trenta).[6] Restringia molt els discursos públics, i fins i tot l'antimilitarisme.