Margot Fonteyn
Margaret Evelyn de Arias (Reigate, Surrey, 18 de maig de 1919-Ciutat de Panamà, 21 de febrer de 1991), coneguda amb el nom artístic de Margot Fonteyn, va ser una famosa ballarina britànica. Va passar tota la seua carrera com a ballarina al The Royal Ballet (abans Sadler's Wells Theatre Company), i finalment va ser nomenada prima ballerina assoluta de la companyia per la reina Elisabet II.
 (dècada del 1960)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (en) Margaret Evelyn Hookham 18 maig 1919 Reigate (Anglaterra) |
| Mort | 21 febrer 1991 (71 anys) Ciutat de Panamà |
| Causa de mort | Causes naturals (Càncer d'ovari ) |
| Dades personals | |
| Altres noms | Margot Fontes Margot Fonteyn-Arias |
| Formació | Royal Ballet School |
| Activitat | |
| Ocupació | ballarina, ballarina de ballet, coreògrafa, dissenyadora de moda |
| Ocupador | American Airlines The Royal Ballet |
| Artistes relacionats | Rudolf Nurèiev Robert Helpmann Michael Somes |
| Família | |
| Cònjuge | Roberto Arias |
Premis
| |
     | |
Biografia
La seua mare fou Hilda, la filla il·legítima d'una dona irlandesa, Evelyn Acheson, i l'industrial brasiler Antonio Gonçalves Fontes,[1] i el seu pare Felix Hookman.,[2] un enginyer mecànic britànic, que treballava per a la British-American Tobacco Company.[3]
Va començar les classes de ballet als quatre anys, va estudiar a Anglaterra i la Xina, on son pare va ser traslladat per la seua faena quan ella tenia nou anys.[4] La seua formació a Xangai va ser amb George Goncharov, la qual cosa va contribuir al seu continu interés pel ballet rus. Tornant a Londres als 14 anys, va ser convidada a unir-se a la Vic-Wells Ballet School per Ninette de Valois.[5] Va succeir a Alicia Markova com a prima ballarina de la companyia el 1935.[6] El coreògraf de Vic-Wells, Sir Frederick Ashton, va escriure nombroses parts per a Fonteyn i la seua parella de ball, Robert Helpmann, amb qui va ballar des dels anys 30 fins als 40.
El 1946, la companyia, ara rebatejada com a Sadler's Wells Ballet, es va traslladar a la Royal Opera House a Covent Garden on el soci més freqüent de Fonteyn durant la següent dècada va ser Michael Somes. La seua actuació a La bella dorment de Tchaikovsky es va convertir en un paper distintiu tant per a Fonteyn com per a la companyia,[7] però també era coneguda pels ballets creats per Ashton, com ara Symphonic Variations (1946), Cinderella (1948), Daphnis i Chloe (1951), Sylvia (1952) i Ondine (1958).
Va dirigir la companyia en una gira pels Estats Units l’any 1949 i es va convertir en una celebritat internacional.[8] Abans i després de la Segona Guerra Mundial, Fonteyn va actuar a les emissions televisives d'espectacles de ballet a Gran Bretanya i a principis dels anys 50 va aparéixer a The Ed Sullivan Show, la qual cosa va augmentar la popularitat de la dansa als Estats Units.[9]
Es va casar amb el polític panameny Roberto Arias el 1955[10] i, aquell mateix any, va aparéixer en una producció en viu i en color de La bella dorment emesa a l'NBC. Tres anys més tard, ella i Somes van ballar per a l'adaptació televisiva de la BBC de El Trencanous. Gràcies al seu reconeixement internacional i a moltes sol·licituds d'artistes convidats, el Royal Ballet va permetre a Fonteyn convertir-se en ballarina independent el 1959.
L’abril del mateix any va participar en un colp d’Estat fallit a Panamà amb el suport de castristes cubans i la intenció de derrocar al president Arnulfo Arias Madrid, cosa per la qual va ser breument empresonada.[11]
El 1961, quan Fonteyn estava pensant a retirar-se, Rudolf Nureyev va desertar del Kírov Ballet mentre ballava a París. Fonteyn, encara que reticent a associar-se amb ell a causa dels dinou anys de diferència d'edat,[6] van debutar amb el Royal Ballet a Giselle el 21 de febrer de 1962. El duet es va convertir immediatament en una sensació internacional. Com a parella de ball van ser també coneguts per les seues interpretacions clàssiques en obres com ara Le Corsaire Pas de Deux, Les Sylphides, La Bayadère, Llac dels cignes, i Raymonda, en què Nureyev de vegades adaptava coreografies per mostrar el seu talent. Van estrenar Marguerite and Armand (1963) d'Ashton, que havia estat coreografiada específicament per a ells. Encara que Sir Kenneth MacMillan havia concebut el seu ballet Romeo and Juliet per a Lynn Seymour i Christopher Gable, per «raons burocràtiques» Fonteyn i Nureyev van ballar la nit d'obertura el 9 de febrer de 1965, per a decepció de MacMillan.[12]
Roberto, el seu marit, va rebre un tir el juliol de 1964, quan intentaven assassinar-lo, que el va deixar tetraplègic, i va requerir una atenció constant per a tota la vida.[13] L'any 1972, Fonteyn va entrar en semijubilació, tot i que va continuar ballant periòdicament fins a finals de la dècada. El 1979, el Royal Ballet va celebrar una festa en el seu honor i la va anomenar oficialment la prima ballerina assoluta de la companyia.
Es va retirar a Panamà, on va passar el seu temps escrivint llibres, criant bestiar i cuidant el seu marit. Va morir de càncer d'ovari exactament 29 anys després de la seua estrena amb Nureyev a Giselle.[14]
Premis i reconeixements
- Nomenada membre de CBE en 1951 i de l'Ordre de l'Imperi Britànic EN 1961.[15]
- Va ser una de les 5 dones seleccionades pels seus mèrits per a aparèixer en els segells britànics en 1996.[16]
- Nomenada canceller de la Universitat de Durham entre 1981 i 1990.
- Estàtua in memoriam a la seva ciutat natal construïda per l'escultor Nathan David.[17]
Referències
Enllaços externs
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Margot Fonteyn |
- «Biografía Margot Fonteyn» (en castellà). Portal Danza y Ballet. Arxivat de l'original el 9 maig 2022. [Consulta: 14 febrer 2022].
- Fernández, Tomás; Tamaro, Elena. «Margot Fonteyn» (en castellà). Biografías i vidas. La enciclopedia biográfica en línea. [Consulta: 14 febrer 2022].
- «Margot Fonteyn / Rudolf Nureyev: Giselle (PAS DE DEUX FROM ACT II)». YouTube. [Consulta: 14 febrer 2022].