Quartet de corda núm. 14 (Beethoven)

El Quartet de corda núm. 14 en do sostingut menor, op. 131 de Ludwig van Beethoven va ser completat l'any 1826 i està dedicat al baró Joseph von Stutterheim. És l'últim compost d'un trio de quartets de corda, escrits en l'ordre: primer l'op. 132, després l'op. 130 (amb el final Große Fuge) i, finalment, l'op. 131.

Infotaula de composicióQuartet de corda núm. 14

Esborrany del Quartet Op. 131.
Forma musicalQuartet de corda
TonalitatDo sostingut menor
CompositorL. V. Beethoven
Creació1826
Data de publicació1827 Modifica el valor a Wikidata
MovimentAdagio ma non troppo e molto espressivo (en) Tradueix, Allegro molto vivace (en) Tradueix, Allegro moderato – Adagio (en) Tradueix, Andante ma non troppo e molto cantabile (en) Tradueix, Presto (en) Tradueix, Adagio quasi un poco andante (en) Tradueix i Allegro (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOp. 131
Durada40'
Opus131 Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 7ce0f214-f37a-407e-907d-2a4ab7a80757 IMSLP: String Quartet No.14, Op.131 (Beethoven, Ludwig van) Allmusic: mc0002363096 Modifica el valor a Wikidata

Dels últims quartets, va ser el preferit de Beethoven: es diu que ell va comentar a un amic que trobaria «una nova forma d'escriure per parts i, gràcies a Déu, amb menys manca d'imaginació que abans».[1] Es diu que després d'escoltar una interpretació d'aquest quartet, Schubert va comentar: «Després d'això, què queda per escriure?»[2] Robert Schumann va dir que aquest quartet i l'Op. 127 tenien una «... grandesa [...] que no hi ha paraules que ho puguin expressar. Em semblen situar-se ... a la frontera extrema de tot allò que fins ara s'ha assolit dins l'art i la imaginació humana».[3]

Aquesta obra està dedicada al baró Joseph von Stutterheim com un gest de gratitud per haver pres el seu nebot, Karl, a l'exèrcit després d'un intent fracassat de suïcidi. La seva interpretació dura aproximadament 40 minuts.

Moviments

Aquest quartet consta de set moviments:

Indicació de tempoTonalitatCompàsDurada
I. Adagio ma non troppo e molto espressivoDo menor2/27'
II. Allegro molto vivaceRe major6/83'
III. Allegro moderato – AdagioSi menor4/445
IV. Andante ma non troppo e molto cantabile – Più mosso – Andante moderato e lusinghiero – Adagio – Allegretto – Adagio, ma non troppo e semplice – AllegrettoLa major2/414'
V. PrestoMi major2/25'30"
VI. Adagio quasi un poco andanteSol menor3/42'
VII. AllegroDo menor2/26'30"

I. Adagio ma non troppo e molto espressivo

Una fuga basada en el següent tema, que conté el segon tetracord de l'escala menor harmònica (compassos 2-3), el motiu unificador dels últims quartets de corda de Beethoven:

Richard Wagner va dir d'aquest moviment que «revela el sentiment més malenconiós expressat en la música».[4] Joseph Kerman (1967, pàg. 330) la descriu com «la més emotiva de totes les fugues».[5] J.W.N. Sullivan (1927, pàg. 235) sent que és «la peça més sobrehumana que Beethoven hagi escrit».[6] Philip Radcliffe (1965, pàg. 149) diu que «es pot fer una descripció simple del seu esquema formal però no de la extraordinària profunditat d'aquesta fuga».[7]

II. Allegro molto vivace

Una dansa delicada en compàs compost (6/8) i la tonalitat de re major, en una forma sonata basada en el següent tema popular:

III. Allegro moderato – Adagio

Està dins l'esperit d'un recitativo obligato i en la tonalitat de si menor. La modulació de si menor a mi major és com una breu introducció al moviment següent.

IV. Andante ma non troppo e molto cantabile...

Aquest és el moviment central del quartet i és l'apoteosi de la forma "gran variació" de l'època tardana de Beethoven. És un conjunt de 7 variacions (6 completes i una incompleta, amb coda) sobre el un senzill tema en la major compartit entre el primer i el segon violins:

V. Presto

En mi major, es tracta d'un brillant scherzo (encara que en compàs binari en lloc de ternari), basat en la següent idea, força senzilla:

Cap al final del scherzo, hi ha un passatge sorprenent de pianissimo sul ponticello per a tots els instruments, principalment en les seves cordes més agudes.[8] Joseph Kerman observa que «Beethoven, ben sord, va ser bastant capaç de «sentir» o imaginar o inventar no només les relacions entre notes sinó també sonoritats pures i simples».[8]

VI. Adagio quasi un poco andante

En sol sostingut menor, aquest moviment té l'estructura ternària AAB, amb una coda que fa la funció d'una introducció lenta i ombrívola del proper moviment.

VII. Allegro

El final té la forma sonata i torna a la tonalitat inicial de do menor. El primer tema té dues idees principals:

El ritme violent d'aquest tema contrasta amb el segon tema més líric:

Referències

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Quartet de corda núm. 14
🔥 Top keywords: PortadaEspecial:CercaJuraj CintulaPeretViquipèdia:ContacteManuel de Pedrolo i MolinaNova CaledòniaEspecial:Canvis recentsRobert FicoJessica Goicoechea JoverCarles Puigdemont i CasamajóEslovàquiaXavlegbmaofffassssitimiwoamndutroabcwapwaeiippohfffXOriol Junqueras i ViesMauricio WiesenthalEleccions al Parlament de Catalunya de 2024Cas Asunta BasterraClara Ponsatí i ObiolsJoan Salvat-PapasseitAntoni Comín i OliveresLluís Puig i GordiEsquerra Republicana de CatalunyaValtònycAamer AnwarBorratjaTor (Alins)Fermín López MarínLaia Flores i CostaSegona Guerra MundialLaura Borràs i CastanyerProvíncies de CatalunyaSílvia Orriols SerraJosep Costa i RossellóPresident de la Generalitat de CatalunyaParlament de CatalunyaAurora Madaula i GiménezHistòria del cristianismeComarques de CatalunyaRamón Cotarelo García