Raj Britànic

La Rebel·lió índia de 1857 va suposar la fi del domini de la Companyia Britànica de les Índies Orientals a l'Índia.^[5] L'agost, per la Llei de govern de l'Índia de 1858 presentada per Henry John Temple, llavors Primer ministre del Regne Unit, la companyia es va dissoldre formalment i els seus poders de govern sobre l'Índia van ser transferits a la Corona Britànica. Es va crear un nou departament del govern britànic per gestionar la governança de l'Índia, l'India Office, i el seu cap, el secretari d'Estat per a l'Índia, es va encarregar de formular la política índia. El governador General de l'Índia va implementar les polítiques ideades per l'India Office. Alguns territoris de l'antiga Companyia de les Índies Orientals, com els Colònies de l'Estret, es van convertir en colònies per dret propi. L'administració colonial britànica es va embarcar en un programa de reformes, intentant integrar les castes superiors i els governants indis al govern i abolint els intents d'occidentalització. El virrei va aturar l'acaparament de terres, va decretar la tolerància religiosa i va admetre indis a la funció pública, encara que principalment com a subordinats. La Reina Victòria (la qual, dos anys després, el 1876, va ser proclamada Emperadriu de l'Índia), i finalitzà el 1947, quan l'Imperi Indi Britànic va ser dividida en dos estats sobirans: el Domini de l'Índia (que es transformaria en la República de l'Índia) i el Domini del Pakistan (posteriorment la República Islàmica del Pakistan i República Popular de Bangladesh).

El Raj britànic s'estenia sobre totes les regions del que actualment és l'Índia, el Pakistan i Bangladesh. En diversos moments també va incloure la Colònia d'Aden (entre 1858 i 1937), la Birmània Inferior (entre 1886 i 1937), la Somàlia Britànica (1937), la Birmània Superior (de 1886 a 1937) i Singapur (entre 1858 i 1867).

Entre els altres països de la regió, Ceilan (avui Sri Lanka) va ser cedit al Regne Unit el 1802 sota el Tractat d'Amiens. Ceilan va ser una Colònia de la Corona britànica, però no pas part de l'Índia Britànica. Els regnes de Nepal i Bhutan, havent guerrejat amb els britànics, van signar diversos tractats amb ells, i van ser reconeguts pels britànics com a estats independents.^[6][7] El Regne de Sikkim va ser establert com un Principat després del Tractat Anglo-Sikkimes de 1881. No obstant això, la sobirania quedà indefinida.^[8] Les illes Maldives foren un protectorat de 1867 a 1965, però no pas part de l'Índia Britànica.

L'Imperi Indi Britànic (llavors simplement anomenada Índia) consistia en dues divisions: l'Índia Britànica i els Estats Nadius o Estats Principats. A la Llei d'Interpretació de 1889, el Parlament Britànic adoptà les següents definicions:^[9]

L'expressió Índia Britànica significarà tots els territoris dins dels dominis de Sa Majestat, que actualment són governades per Sa Majestat mitjançant el Governador General de l'Índia, o per qualsevol Governador o d'altres oficials subordinats al Governador General de l'Índia. L'expressió Índia es referirà a l'Índia Britànica juntament amb els territoris d'un Príncep o Cap Nadiu sota la sobirania de Sa Majestat, exercida mitjançant Governador General de l'Índia, o per qualsevol Governador o d'altres subordinats al Governador General de l'Índia. (52 & 53 Vict. cap. 63, sec. 18)

S'ha de tenir present que, en general, el terme Índia Britànica ha estat fet servir (i encara avui) per referir-se també a les regions sota el domini de la Companyia Britànica de les Índies Orientals a l'Índia entre 1600 a 1858,^[10] així com per referir-se als britànics a l'Índia^[11]).

La sobirania sobre 175 Estats Principats, alguns dels majors i més importants, va ser exercida (en nom de la Corona Britànica) pel govern central de l'Índia Britànica sota el Virrei; la resta, aproximadament uns 500, eren dependents dels governs provincials de l'Índia Britànica sota un governador, tinent governador o cap comissionat (en cas que existís).^[12] Es va fer una clara distinció entre "domini" i "feu" mitjançant la jurisdicció de les corts de justícia: la llei de l'Índia Britànica estava sota les lleis aprovades pel Parlament Britànic i els poders legislatius les lleis dels quals conferissin als diversos governs de l'Índia Britànica, tant centrals com locals; en contrast, les corts dels Estats Principats existien sota l'autoritat dels legisladors respectius d'aquells estats.^[12]

A l'inici del segle xx, l'Índia Britànica consistia en 8 províncies, administrades per un Governador o un Tinent Governador. La següent taula indica la seva superfície i població (però no inclou els Estats Nadius dependents):^[13] durant la partició de Bengala (1905-1911) es creà una nova província: Assam i Bengala Oriental, dirigida per un Tinent-Governador. El 1911, la Bengala Oriental s'uní amb Bengala, i les noves províncies a l'est esdevingueren Assam, Bengala, Bihar i Orissa.^[13]

A més, hi havia diverses províncies menors administrades per un comissionat principal:

Estats nadius

Un estat principat, també anomenat "estat nadiu" o "estat indi", era una entitat nominalment sobirana del mandat britànic a l'Índia que no estava directament governada pels britànics, sinó que més aviat comptava amb el suport dels britànics i era governat per un mandatari indi; tot i que els afers exteriors, militars i les comunicacions estaven sota control britànic. Hi havia 565 estats principescos al subcontinent indi quan aquest assolí la seva independència el 1947.^[14]

Després de la Rebel·lió Índia de 1857, la Llei per a un Millor Govern de l'Índia (1858) va fer canvis en el govern de l'Índia a 3 nivells: al govern imperial a Londres, al govern central a Calcuta i als governs provincials a les presidències (i posteriorment a les províncies).^[15]

A Londres, proveïa per un nivell de gabinet, la Secretaria d'Estat de l'Índia i d'un Consell de l'Índia format per 50 membres, als quals se'ls requeria haver passat almenys 10 anys a l'Índia i que això no fes més de 10 anys ençà.^[16] Tot i que la Secretaria d'Estat formulava les instruccions polítiques per a ser comunicades a l'Índia, es requeria en moltes instàncies consultar al Consell, especialment en les qüestions relatives a com gastar els ingressos indis.^[15] la Llei vistà un sistema de "doble govern" en el qual el Consell servia tant com a xec sobre els excessos de la política imperial i com a cos d'experts sobre l'Índia.^[15] No obstant això, la Secretaria d'Estat també tenia uns poders especials d'emergència que li permetien decidir unilateralment i, en realitat, el Consell d'Experts de vegades era deixat de banda.^[17] Entre 1858 i 1947, 27 persones servirien com a Secretari d'Estat per l'Índia i van dirigir l'Oficina Índia, entre els quals s'incloïa a Sir Charles Wood (1859 - 1866), al Marqués de Salisbury (1874 - 1878) (posteriorment 3 vedades Primer Ministre del Regne Unit), John Morley (1905 - 1910) (iniciador de les Reformes Minto-Morley), E. S. Montagu (1917 - 1922) (un arquitecte de les Reformes Montagu-Chelmsford), i Frederick Pethick-Lawrence (1945 - 1947) (cap de la Missió de 1946 del Gabinet per l'Índia). La mida del Consell seria reduïda durant els 50 anys següents però els seus poders romandrien inamobibles. El 1907, per primera vegada, dos indis serien nomenats membres del Consell.^[18]

A Calcuta, el Governador General romania com a Cap del Govern de l'Índia, sent més comunament anomenat Virrei, degut al seu paper secundari com a representant de la Corona als Estats Principats que nominalment eren sobirans; era, això no obstant, responsable de la Secretaria d'Estat a Londres i a través del Parlament britànic. Al Mandat de l'Índia de la Companyia de les Índies Orientals s'havia establert un sistema de doble govern mitjançant la Llei Índia de 1784.^[18] El Governador General a la Capital, Calcuta, i el Governador en una presidència subordinada (Madràs o Bombai) era requerit que consultés amb el seu consell; les ordres executives a Calcuta, per exemple, eren fetes en nom del Governador General en Consell.^[18] El sistema de doble govern de la Companyia tenia els seus crítics, ja que des dels temps de la seva creació s'havia aplicat de manera intermitent entre el Governador General i el seu Consell; però tot i això, la Llei de 1858 no va comportar grans canvis en el govern.^[18] No obstant això, als anys immediatament posteriors, alhora que hi havia la reconstrucció de la post-rebel·lió, el Virrei Lord Canning trobà que la presa de decisions col·lectiva del Consell malbaratava massa temps davant les tasques urgents que se'ls presentaven.^[18] Demanà un sistema de carteres d'un Consell Executiu segons el qual els afers de cadascun dels departaments de cada govern (la cartera) fos assignada i esdevingués responsabilitat d'un únic membre del Consell.^[18] Les decisions rutinàries del departament serien qüestió exclusiva del membre, però les decisions importants requeririen el vistiplau del Governador General i, en l'absència del consentiment, es requeriria una discussió de tot el Consell Executiu. Aquesta innovació del govern indi va ser promulgada mitjançant l'Llei dels Consells Indis de 1861

Si el Govern de l'Índia necessitava promulgar noves lleis, la Llei dels Consells permetia un Consell Legislatiu (una expansió del Consell Executiu amb 12 membres addicionals, cadascun d'ells nomenat per un període de dos anys) amb la meitat dels membres sent oficials britànics del govern i amb dret a vot (anomenats oficials) i l'altra meitat formada per indis i per britànics residents a l'Índia, només amb dret de veu (anomenats no oficials).^[19] Totes les lleis promulgades pels Consells Legislatius de l'Índia, fossin mitjançant el Consell Legislatiu Imperial a Calcuta o pels provincials de Madràs i Bombai, requerien el vistiplau final de la Secretaria d'Estat a Londres; això provoca que Sir Charles Wood, el segon Secretari d'Estat, descrigués el Govern de l'Índia com un despotisme controlat des de la llar.^[20] Però si el nomenament d'indis al Consell Legislatiu va ser una resposta a les crides fetes després de la rebel·lió de 1857, més notablement per Sir Sayyid Ahmad Khan, per més consultes amb els indis, els nomenats d'aquests provenien de l'aristocràcia territorial, sovint triats més per la seva lleialtat que no pas per la seva capacitat representativa.^[21] Més encara, els febles avançaments en la pràctica del govern representatiu van ser posats en pràctica per proveir de vàlvules segures d'expressió de l'opinió pública que havia estat tan menyspreada abans de la rebel·lió. Ara, els afers indis serien examinats encara més de prop pel Parlament Britànic i més discutits a la premsa britànica.^[22] Tot i que el Gran Alçament de 1857 havia sacsejat l'empresa britànica a l'Índia, no la va destruir. Després de la rebel·lió, els britànics esdevingueren més circumspectes. Això fou així per les causes de la revolta, i des d'aquell moment s'aprengueren 3 lliçons: a un nivell més pràctic, es veié que es necessitava una comunicació i camaraderia més àmplia entre els britànics i els indis; no només entre els oficials de l'exèrcit britànic i el seu estat major indi, sinó que també calia que això s'estengués a la vida civil. L'exèrcit indi va ser totalment reorganitzat: les unitats compostes per musulmans i brahmins de les Províncies Unides d'Agra i Oudh, que havien format el nucli de la revolta, van ser desbandades,^[23] i en canvi, es formaren nous regiments, com els Sikhs i els Baluchis, compostos per indis que, segons les estimacions britàniques, havien demostrat més fidelitat. A partir d'aquell punt, l'exèrcit indi no patí cap més reorganització fins al 1947.^[24]

També es va fer evident que tant els prínceps com la majoria dels terratinents, al no unir-se a la rebel·lió, havien demostrat ser, en paraules de Lord Canning, murs de contenció en una tempesta.^[23] Ells també van ser recompensats al nou Raj, sent oficialment reconeguts als tractats que cada estat signava a partir d'aquell moment amb la Corona.^[24] Paral·lelament, es veié que els camperols, que no s'havien beneficiat de les reformes territorials de les Províncies Unides, s'havien mostrat deslleials lluitant amb els seus antics terratinents en contra dels britànics. Consegüentment, no s'implementaren noves reformes territorials durant els següents 90 anys: Bengala i Bihan seguirien sent part dels reialmes dels grans terratinents (a diferència del Panjab i d'Uttar Pradesh).^[24]

Finalment, els britànics es mostraren desencantats cap a la reacció índia als canvis socials. Fins a la revolta, s'havien llençat entusiàsticament cap a la reforma social. Ara es va fer palès que les tradicions i els costums a l'Índia eren massa forts i massa rígids per ser fàcilment canviats; en conseqüència, els britànics no van fer cap mena d'intervenció social a posteriori, en especial en assumptes referents a la religió, tot i quan se sentien totalment en contra de l'assumpte (com en els recasaments de les nenes viudes)^[24]

La primera pandèmia de còlera començà a Bengala, expandint-se a través de l'Índia des del 1820. 10.000 soldats britànics i incomptables indis van morir durant la pandèmia. Les morts a l'Índia entre 1817 i 1860 s'estima que van morir fins a 15 milions de persones, i 23 milions més entre 1865 i 1917. La tercera pandèmia de la pesta s'inicià a la Xina a mitjans del segle xix, estenent la malaltia per tots els continents i causant la mort de 10 milions de persones només a l'Índia. Waldemar Haffkine, que principalment treballà a l'Índia, va ser el primer microbiòleg que desenvolupà i usà vacunes contra el còlera i la pesta bubònica. El 1925, el Laboratori de la Pesta de Bombai va passar a anomenar-se Institut Haffkine.

Les febres han estat considerades com una de les principals causes de mort a l'Índia durant el segle xix. Va ser Sir Ronald Ross, quan treballava a l'Hospital General de la Presidència a Calcuta qui demostrà finalment el 1898 que la malària es transmet pels mosquits. El 1881 hi havia uns 120.000 pacients de lepra. El govern central passà la Llei de Leprosos de 1898, que atorgava fons perquè els malalts fossin confinats a leproseries. La vacunació massiva contra la verola va fer que l'índex de mortaldat disminuís cap a finals del segle xix. El 1849, gairebé un 13% dels morts a Calcuta eren a causa de la verola. Entre 1868 i 1907, va haver-hi aproximadament 4,7 milions de morts a causa d'aquesta malaltia.

Sir Robert Grant dirigí la seva atenció cap a l'establiment d'una institució sistemàtica a Bombay per impartir coneixement mèdic als nadius. El 1860, el Grant Medical College esdevingué una de les 4 universitats de medecina.