Regne de Chenla
El Regne de Chenla o de Txenla (xinès simplificat: 真臘; xinès tradicional: 真臘; pinyin: Zhēnlà; Wade-Giles: Chēn-là; khmer: ចេនឡា; vietnamita: Chân Lạp) és la designació xinesa de l'entitat política que va succeir el regne de Funan i va precedir l'imperi Khmer, entre finals del segle vi i fins a principis del IX, a la regió d'Indoxina. El nom encara era utilitzat durant el segle xiii per l'enviat xinès Zhou Daguan, autor de l'obra Els costums de Cambodja.[1] Tot i així, la historiografia moderna adjudica el nom exclusivament al període que engloba des de finals del segle vi fins principis del IX.[2] Actualment s'ha posat en dubte l'existència d'un regne unitari de "Chenla", prenent pès l'opció que els cronistes xinesos malinterpretecin la realitat geopolítica de la zona. La majoria dels historiadors moderns creu que "Chenla" era, en realitat, un seguit de petites i temporals confederacions de principats.[3]
| ||||
 Mapa del Regne de Chenla | ||||
| Informació | ||||
|---|---|---|---|---|
| Capital | Shrestapura Bhavapura Isanapura Shambhupura | |||
| Idioma oficial | sànscrit i khmer  | |||
| Religió | Hinduisme, Budisme | |||
| Política | ||||
| Forma de govern | No especificat | |||
Actualment part de: Cambodja  Laos  Tailàndia  Vietnam | ||||
Tot i que la majoria de referències xineses sobre Chenla, inclosa la conquesta de Funan per part d'aquesta ("derivada de fonts molt dèbils"), han estat contestades des de la dècada de 1970, ja que aquestes han estat, en general, apunts localitzats en els annals xinesos,[4] la Història de la dinastia xinesa Sui conté entrades d'un estat anomenat Chenla, vassall del regne de Funan, el qual havia enviat un ambaixador a la Xina el 616 o 617, quan el seu governant, Citrasena Mahendravarman, va conquerir Funan després que Chenla s'independitzés.[5]
Tal com havia fet Funan amb anterioritat, Chenla va ocupar una posició estratègica, en el punt on les rutes comercials marítimes de l'indoesfera i l'esfera cultural de l'Àsia oriental convergeixen, resultant en una prolongada influència socioeconòmica i cultural, així com l'adopció del sistema epigràfic de les dinasties Pal·lava i Txalukia dek sud de l'Índia.[6][7][8]
Els orígens de l'aristocràcia de Chenla, la qual Michael Vickery va anomenar "Caps Dângrêk", són foscos.[9] Aquests prínceps eren originaris del nord i el sud de les muntanyes Dângrêk, deixant en aquella zona les restes epigràfiques més antigues de la regió, on s'hi poden veure registres geneològics que suggereixen un creixent domini polític. El primer príncep conegut que s'hi esmenta apareix en les primeres inscripcions. La inscripció en sànscrit de Vãl Kantél, a la província de Stung Treng,[10] esmenta al dirigent Vīravarman, el qual, com suggereix el seu nom (el seu patronímic era Sārvabhauma), havia adoptat la idea del regnat diví i havia desenvolupat el concepte de Harihara, un déu hindú "que representa múltiples concepcions del poder". Els seus successors van seguir la seva tradició, convergint en la idea d'una correlació entre l'autoritat política i l'espiritual.[11]
El Nou Llibre de Tang exposa que, poc després del 706, el país va dividir-se entre Chenla Terra i Chenla Aigua. Aquests noms volen dir dues mitats, nord i sud, que podrien referir-se com Chenla Superior (al nord) i Chenla Inferior (al sud).[12] A finals del segle viii, Chenla Aigua s'havia convertit en un estat dependent de la talassocràtica dinastia de Shailendra, de Java, i de la ciutat estat de Srivijaya, de Sumatra. Els darrers dels reis de Chenla Aigua sembla que foren assassinats, i la regió incorporada a la monarquia javanesa, al voltant del 790. Chenla Terra va mantenir la seva integritat fins Jayavarman II, qui va proclamar l'imperi Khmer el 802.[13]
Llista de monarques
| Ordre | Rei | Regnat |
| 1 | Bhavavarman I | c. 550–600 |
| 2 | Mahendravarman | c. 600–616 |
| 3 | Isanavarman I | 616–635 |
| 4 | Bhavavarman II | 639–657 |
| 5 | Candravarman? | ? |
| 6 | Jayavarman I | c. 657–690 |
| 7 | Queen Jayadevi | 690–713 |
| 8 | Sambhuvarman | 713–716 |
| 9 | Pushkaraksha | 716–730 |
| 10 | Sambhuvarman | c. 730–760 |
| 11 | Rajendravarman I | c. 760–780 |
| 12 | Mahipativarman | c. 780–788 |
Referències
Bibliografia
- A[uguste] Barth, "Inscription sanskrite du Phou Lokhon (Laos)", Album Kern; opstellen geschreven ter eere van H[endrik] Kern, Leiden: E.J. Brill 1903, pp. 37–40.
- George Cœdès,"Études Cambodgiennes XXXVI: Quelques précisions sur la fin de Fou-nan", Bulletin de l'École Française d'Extrême Orient XLIII (1943), pp. 1–8.
- Louis Finot, "Nouvelles inscriptions du Cambodge", Bulletin de l'École Française d'Extrême Orient XXVIII (1928), pp. 43–80.
- IC = Inscriptions du Cambodge. Éditées et traduites par G[eorge] Cœdès. Vol. I-VIII. Hanoi, Paris: Impr. Extrême-Orient; de Boccard [etc.] 1937–1966 (Collection de Textes et Documents sur l'Indochine: III).
- ISCC = Inscriptions sanscrites de Campā et du Cambodge. [Éd. et trad.] par Abel Bergaigne et A[uguste] Barth. Paris: Klincksieck 1885–93.
- Paul Lévy,"Thala Bŏrivăt ou Stu'ṅ Trèṅ: sites de la capitale du souverain khmer Bhavavarman Ier", Journal Asiatique 258 (1970), pp. 113–129.
- MÉC = Manuel d'épigraphie du Cambodge. Yoshiaki Ishizawa, Claude Jacques, Khin Sok. Avec la collaboration de: Uraisi Varasarin, Michael Vickery, Tatsuro Yamamoto. Vol. I, Paris: École Français d'Extrême-Orient 2007.
- Paul Pelliot, "Le Fou-nan." Bulletin de l'École Française d'Extrême Orient III (1903), pp. 248–303.
- Paul Pelliot, "Deux itinéraires de Chine en Inde à la fin du VIIIe siècle", Bulletin de l'École Française d'Extrême Orient IV (1904), pp. 131–413.
- Erik Seidenfaden, "Complément à l'inventaire descriptif des Monuments du Cambodge pour les quatre provinces du Siam Oriental", Bulletin de l'École Française d'Extrême Orient XXII (1922), pp. 55–99.
- Michael Vickery, Society, Economics, and Politics in pre-Angkor Cambodia: The 7th–8th centuries. Tokyo: The Center for East Asian Cultural Studies for Unesco, The Toyo Bunko, 1998.
- O[liver] W[illiam] Wolters, "North-western Cambodia in the seventh century", Bulletin of the School of Oriental and African Studies 37 (1974), pp. 355–384.
- "Cambodia - History." Windows on Asia. Michigan State, 2014. Web. 01 Dec. 2015. <http://asia.isp.msu.edu/wbwoa/southeast_asia/cambodia/history.htm Arxivat 2015-11-17 a Wayback Machine.>.
- Chandler, David P. A History of Cambodia. 2nd ed. Boulder, CO: Westview, 1983. Print.
- Coe, Michael D. Angkor and the Khmer Civilization. New York: Thames & Hudson, 2003. Print.
- Coedes, George. Angkor, an Introduction. Hong Kong: Oxford UP, 1963. Print.
- Corfield, Justin J. The History of Cambodia. Santa Barbara, CA: Greenwood, 2009. Print.
- Dowling, Nancy. "New Light on Early Cambodian Buddhism." Journal of the Siam Society 2nd ser. 88.1 (2000): 122-31. Print.
- Freeman, Michael, and Claude Jacques. Ancient Angkor. London: Thames & Hudson, 1999. Print.
- Higham, Charles. The Civilization of Angkor. Berkeley: U of California, 2001. Print.
- Howard, Michael C. Transnationalism in Ancient and Medieval Societies: The Role of Cross- border Trade and Travel. Jefferson, NC: McFarland, 2012. Print.
- Jacob, Judith M., and David Smyth. Cambodian Linguistics, Literature and History: Collected Articles. London: School of Oriental and African Studies, U of London, 1993. Print.
- Ray, Himanshu Prabha. The Winds of Change: Buddhism and the Maritime Links of Early South Asia. Delhi: Oxford UP, 1994. Print.
- Vickery, Michael. Society, Economics, and Politics in Pre-Angkor Cambodia: The 7th–8th Centuries. Tokyo: Centre for East Asian Cultural Studies for Unesco, Toyo Bunko, 1998. Print.