Usuari:PepCC/proves
 | |
| Titular | Mikhail Gorbachev |
|---|---|
| Residència | Gran Palau del Kremlin, Moscou |
| Designat per | Un líder no podria regnar, o retenir el poder, sense el suport de Politburó, Comitè Central i/o el Secretariat del Comitè Central |
| Institució | la Unió Soviètica |
| Creació | 30 de desembre de 1922 (fundació de la Unió Soviètica) |
| Primer titular | Lenin (com a Premier) |
| Abolit | 25 de desembre de 1991 (final del regnat comunista) 26 de desembre de 1991 (fi de la Unió Soviètica) |
| Segon en el càrrec | Mikhail Gorbachev (com a Premier) |
Sota la Constitució del 1977 de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), el President del Consell de Ministres era el cap de govern[1] i el president del Presídium del Soviet Suprem de l'URSS era el cap d'estat.[2] L'oficina del President del Consell de Ministres era equivalent al Primer Ministre al Primer Món.[1] mentre que l'oficina del President del Presídium del Soviet Suprem era equivalent a l'oficina del President com a cap d'estat.[2] En la història dels setanta anys de la Unió Soviètica no hi va haver cap líder de la Unió Soviètica oficial, però un líder soviètic sovint dirigia el país mitjançant l'oficina del President i/o l'oficina del Secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS).
Amb la consodilació de poder de Ióssif Stalin als anys 1920[3] the post of the General Secretary of the Central Committee of the Communist Party became synonymous with 'Leader of the Soviet Union'[4] because the post controlled both the CPSU and the Soviet Government.[3] The post of the General Secretary was abolished under Stalin and later re-established by Nikita Khrushchev under the name of First Secretary; in 1966 Leonid Brezhnev reverted the office title to its former name. Being the head of the communist party,[5] the office of the General Secretary was the highest in the Soviet Union until 1990.[6]Plantilla:Incomplete short citation The post of General Secretary lacked clear guidelines of succession, so after the death or removal of a Soviet leader, the successor usually needed the support of the Politburo, the Central Committee, or another government or party apparatus to both take and stay in power. The President of the Soviet Union, an office created in March 1990, replaced the General Secretary as the highest Soviet political office.[7]
Contemporaneously to establishment of the office of the President, representatives of the Congress of People's Deputies voted to remove Article 6 from the Soviet constitution which stated that the Soviet Union was a one-party state controlled by the Communist Party which, in turn, played the leading role in society. This vote weakened the Party and its hegemony over the Soviet Union and its people.[8] Upon death, resignation, or removal from office of an incumbent President, the Vice President of the Soviet Union would assume the office, though the Soviet Union collapsed before this was actually tested.[9] After the failed August Coup the Vice President was replaced by an elected member of the State Council of the Soviet Union.[10]
Llista de líders
La següent llista inclou només aquelles persones que van poder aconseguir prou The following list includes only those persons who were able to gather enough support from the Communist Party of the Soviet Union (CPSU) and the government, or one of these to lead the Soviet Union. † denotes leaders who died in office.
| Nom (Naixement–Mort) | Retrat | Supreme Rule | Congrés | Notes |
|---|---|---|---|---|
| Vladimir Lenin (1870–1924)[11] | 30 de desembre de 1922[11] ↓ 21 January 1924†[12] | 11th–12th Congress | President del Consell de Comissaris del Poble i líder informal del Bolxevisme des del seu començament.[11] Va ser el líder del República Socialista Federada Soviètica de Rússia (RSFSR) des del 1917 i líder de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) des del 1922 fins la seva mort.[13] | |
| Ióssif Stalin (1878–1953)[12] | 21 de gener de 1924[12] ↓ 5 de març de 1953†[14] | 13th–19th Congress | General Secretary des del 3 d'abril de 1922 fins el 1934, quan va renunciar el càrec; el càrrec de Secretari General en sí va ser abolit l'octubre de 1952.[15]Plantilla:Incomplete short citation Stalin served as Premier from 6 May 1941 until his death on 5 March 1953.[14] He also held the post of the Minister of Defence from 19 July 1941 until 3 March 1947 and Chairman of the State Defense Committee during the Great Patriotic War[16] and became the only officer to hold the office of People's Commissariat of Nationalities from 1921–1923.[17] | |
| Gueorgui Malenkov (1902–1988)[18] |  | 5 de març de 1953[18][19] ↓ 8 de febrer de 1955[20] | 19th Congress | Succeeded to all of Stalin's titles, but was forced to resign most of them within a month.[21] Malenkov, through the office of Premier, was locked in a power struggle against Khrushchev.[22] |
| Nikita Khrushchev (1894–1971)[23] |  | 8 de febrer de 1955[23] ↓ 14 d'octubre de 1964[24] | 20th–22nd Congress | Served as the First Secretary of the Central Committee of the Communist Party of Soviet Union (from September 1953) and Chairman of the Council of Ministers from 27 March 1958 to 14 October 1964. While vacationing in Abkhazia, Khrushchev was called by Leonid Brezhnev to return to Moscow for a special meeting of the Presidium, to be held on 13 October 1964. There, at the most fiery session since the so-called "anti-party group" crisis of 1957, he was fired from all his posts. He was largely left in peace in retirement, but was made a "non-person" to the extent that his name was removed even from the thirty-volume Soviet Encyclopedia.[25] He died in 1971. He was seen overseas as a reformer of a "petrified structure" [26]Plantilla:Incomplete short citation and described his main contribution as removing the fear that Stalin had brought,[27] but many of his reforms were later reversed. |
| Leonid Brezhnev (1906–1982)[24] | 14 d'octubre de 1964[24] ↓ 10 de novembre de 1982†[28] | 23rd–26th Congress | Served as First Secretary of the Central Committee of the Communist Party, was later renamed General Secretary,[29] and was co-equal with premier Aleksei Kosiguin until the 1970s. To consolidate his power he later assumed the title of Chairman of the Presidium.[30] | |
| Iuri Andrópov (1914–1984)[31] | 12 de novembre 1982[31] ↓ 9 de febrer de 1984†[32] | — | Secretari General del Comitè Central del Partit Comunista[33] i President del Presídium del 16 de juny de 1983 fins el 9 de febrer de 1984.[34] | |
| Konstantin Chernenko (1911–1985)[35] |  | 13 de febrer de 1984[35] ↓ 10 de març de 1985†[29] | — | Secretari General del Comitè Central del Partit Comunista[36] i President del Presídium de l'11 d'abril de 1984 fins el 10 de març de 1985.[37] |
| Mikhail Gorbachev (1931–)[38] | | 11 de març 1985[29] ↓ 19 d'agost de 1991[39] | 27th–28th Congress | Served as General Secretary from 11 March 1985,[37] and resigned on 24 August 1991,[40] Chairman of the Presidium of the Supreme Soviet from 1 October[36] 1988 until the office was renamed to the Chairman of the Supreme Soviet on 25 May 1989 to 15 March 1990[37] and President of the Soviet Union from 15 March 1990[41] to 25 December 1991.[42] The day following Gorbachev's resignation as President, the Soviet Union was formally dissolved.[39] |
| Gennady Yanayev (1937–2010) (usurper) | — | 19 August 1991 ↓ 21 August 1991 | — | Took power during the 2 days of the failed 1991 Soviet coup d'état attempt, with the State Committee on the State of Emergency. |
List of troikas
On three occasions—between Lenin's death and Stalin's rise; Stalin's death and Nikita Khrushchev's rise; and Khrushchev's fall and Leonid Brezhnev's consolidation of power—a form of collective leadership known as the troika ("triumvirate")[43] governed the Soviet Union, with no single individual holding leadership alone.[30][19]
| Members (Birth–Death) | Tenure | Notes | ||
|---|---|---|---|---|
 |  | ↓ 1925[45] | When Vladimir Lenin suffered his first stroke a Troika was established to govern the country in his place. The Troika consisted of Lev Kamenev, Joseph Stalin, and Grigory Zinoviev. The Troika was dissolved when Kamenev and Zinoviev decided to break with Stalin in 1925 and joined the faction led by Leon Trotsky.[45] Later, Kamenev, Zinoviev and Trotsky would be murdered at Stalin's orders. | |
| Lev Kamenev (1883–1936)[46] | Joseph Stalin (1878–1953)[12] | Grigory Zinoviev (1883–1936)[47] | ||
 | |  | ↓ 26 June 1953[48] | This Troika consisted of Georgy Malenkov, Lavrentiy Beria, and Vyacheslav Molotov[49] and ended when Malenkov and Molotov joined Nikita Khrushchev in the arrest and execution of Beria.[23] |
| Lavrentiy Beria (1899–1953)[19] | Georgy Malenkov (1902–1988)[19] | Vyacheslav Molotov (1890–1986)[19] | ||
 |  | ↓ 16 June 1977[30] | The Troika consisted of the leading members of the collective leadership, and consisted of Brezhnev as First Secretary, Kosygin as Premier and Anastas Mikoyan as Chairman of the Presidium of the Supreme Soviet. In 1965, Mikoyan was succeeded by Nikolai Podgorny. During Brezhnev's gradual consolidation of power, the Troika was "dissolved" when he succeeded Podgorny in 1977 as Presidium chairman.[30] However, the collective leadership continued to exist in a different shape after Podgorny's ouster in the Party leadership throughout the rest of Brezhnev's rule.[50] | |
| Leonid Brezhnev (1906–1982)[24] | Aleksei Kosiguin (1904–1980)[24] | Nikolai Podgorny (1903–1983)[24] | ||
See also
- Index of Soviet Union-related articles
- List of heads of state of the Soviet Union
- Premier of the Soviet Union
- List of presidents of the Russian Federation
Referències
 | |
| Creador | Jan Matejko |
|---|---|
| Creació | 1891 |
| Lloc de descobriment | Castell Reial de Varsòvia, Varsòvia, Polònia |
| Mètode de fabricació | Oli sobre tela |
| Moviment | Romanticisme |
| Mida | 247 ( ) × 446 cm ( ) cm |
La Constitució del 3 de maig de 1791 (polonès: Konstytucja 3 Maja 1791 roku) és un oli sobre tela d'estil romántic, pintada per l'artista polonès Jan Matejko. Es va convertir en un dels quadres més famosos de l'autor. Mostra la Constitució del 3 de maig, una fita de la Confederació de Polònia i Lituània i de la Il·lustració a Polònia. Va ser pintada entre el gener i l'octubre de 1891 per commemorar el centenari de la constitució, dos anys abans de la mort de Matejko el novembre de 1893. Com que en l'obra no hi apareix un nom oficial i la forma d'escriure les dates és diferent, s'han donat diferents noms al quadre,[1][2][3] i fins i tot es coneix com El rei Estanislau August entrant a la Catedral de Varsòvia després d'aprovar-se la Constitució reformada de 1791.[4]
Com en moltes obres de Matejko, l'escena està poblada per diverses figurese històriques, com l'últim rei de Polònia Estanislau August Poniatowski, acompanyat per Stanisław Małachowski i Kazimierz Nestor Sapieha —els coautors de la constitució—, Hugo Kołłątaj, Ignacy Potocki i altres digures imporants de l'època, entre les quals destaca Tadeusz Kościuszko. La pintura va ser exposada a Lviv fins el 1920, quan va ser portada a Cracòvia. Durant la Segona Guerra Mundial, l'obra va ser amagada i portada cap a Varsòvia, on s'exhibeix al Castell Reial de Varsòvia.
La constitució
La constitució de Maig de Polònia es va adoptar com una llei del govern (Ustawa rządowa) pel Sejm, parlament de la Confederació de Polònia i Lituània, i ha estat considerada com la primera d'aquest tipus d'Europa i la segona més antiga del món.[5][6] Va ser dissenyada per solucionar defectes que tenia el sistema de la Mancomunitat amb diversos privilegis per la noblesa, anomenat Llibertat daurada, que havia incrementat la corrupció en la política:[7] va abolir institucions parlamentàries com el liberum veto;[8] va introduir equitat política entre la gente del poble i la noblesa (szlachta) i va posar els camperols sota la protecció del govern, mitigant els abusos que patien els serfs.[8]
L'adopció de la constitució va tenir respostes militars i polítiques hostils per part dels veïns de la Confederació. L'imperi Rus de Catalina II de Rússia va atacar amb la confederació de Targowica –una coalició de magnats polonesos i noblesa sense terres que s'oposava a unes reformes que podrien reduir la seva influència–,[9] en la guerra russopolonesa (1792). Prússia, regnat per Federico Guillermo II, llavors aliat de la Confederació de Polònia i Lituània, va trencar la seva aliança i la mancomunitat va ser derrotada.[10] Al final, la constitució va estar en vigor durant poc más d'un any[11] i, malgrat les consegüents particiones, va servir com una guia durant més de 123 anys en la lluita per restaurar la sobirania polonesa.[11][12] Segons dos dels coautors, Ignacy Potocki i Hugo Kołłątaj, va ser «l'última voluntat i testament de un país convalescent».[13]
Referències
Goya va començar a treballar amb els esbossos —dels quals cinc es troben al Prado— durant la primavera de 1800. La versió definitiva va ser pintada entre el juliol de 1800 i el juny de 1801 i va ser enviada el desembre de 1801. Va pertànyer a les col·leccions privades del Palau Reial de Madrid, on apareix a l'inventari de 1814. Va passar a formar part del Museu del Prado el 1824, ordenat pel rei Ferran VII, que apareix pintat al quadre.
Des del 1942 manté el número de catàleg P00726. Aquest mateix any va aparèixer al llistat d'obres del museu, tot i que amb cert retard, realitzat per Francisco Javier Sánchez Cantón, que llavors era subdirector del Prado. S'exhibeix a la sala 32 de la pinacoteca, ubicada a la planta baixa de l'edifici planejat per Juan de Villanueva.[1]
La datació de la Bíblia consisteix en determinar el període de composició i de redacció de cada llibre que la compon, i si és possible, de cada unitat textual de què es componen els llibres. Aquesta recerca intenta, doncs, determinar quan, qui i on es va escriure la Bíblia.
La Bíblia és una compilació de textos escrits o editats en èpoques diferents. La Bíblia hebrea comprèn tres parts, que es van constituir gradualment. De més antic a més recent, són la Torà (תּוֹרָה, la Llei o Pentateuc), els Neviïm (נביאים, els Profetes) i els Ketuvim (כתובים els Altres Escrits o Hagiografies). A aquesta llista també s'hi afegeixen els Llibres Deuterocanònics del Catolicisme, així com el Nou Testament, propi dels cristians.
Des del segle xix, les excavacions arqueològic a l'Orient Mitjà han proporcionat nous elements sobre el context en què la Bíblia va prendre forma. Aquests descobriments permeten precisar millor la història dels regnes d'Israel i de Juda, fet que ajuda a entendre millor la formació del text bíblic que s'hi inscriu. La tradició de fer Moisès l'autor de la Torà, de David l'autor dels Salms i de Salomó dels Proverbis s'ha denegat, i s'està produint un nou enfocament històric i crític, amb una base més històrica i científica que religiosa.
La datació dels textos bíblics depèn de mètodes com la filologia, la paleografia, la comparació amb altres textos antics i l'arqueologia. Les dates de redacció dels textos de la Bíblia hebraica de vegades són difícils d'establir, i certes datacions són objecte de debat entre els especialistes. La majoria d'ells concedeixen tanmateix en situar la seva redacció entre els segles VIII i II aC, i la del Nou Testament entre la meitat del segle I i el segle II.
El objecte més antic sobre el qual es troba un text bíblic és l'amulet de Ketef Hinnom, datat del 600 aC. El manuscrit més antic de la Bíblia hebraica trobat probablement és el fragment d'un rotllo dels llibres de Samuel, que data de la meitat o de finals del segle III aC, i trobat a Qumrân a Cisjordània. El text més antic del Nou Testament que s'ha trobat és el papir P52 de la biblioteca Rylands, que conté un fragment de l'Evangeli segons Joan, que data de la primera meitat del segle II. Les versions més antigues relativament completes dels escrits de l'Antic Testament redactats en grec que han arribat són dues còpies de la Septuaginta que daten del segle IV: el Còdex Sinaiticus i el Còdex Vaticanus. Des que una part del Còdex d'Alep es va perdre l'any 1947, el manuscrit complet més antic de la Mesorah, que serveix de base de les edicions de les Bíblies modernes, és el Còdex Leningradensis, que data del segle XI.
Mètodes de datació
Com que cap manuscrit original de la Bíblia no ha sobreviscut fins avui dia, la datació ha de basar-se en l'anàlisi del text mateix així com del mitjà pel qual ha pres forma. Aquest coneixement fa intervenir la crítica filològica i l'anàlisi redaccional, la comparació amb altres textos antics, la investigació de testimonis textuals, i l'arqueologia. Utilitzades conjuntament, aquestes tècniques permeten d'aixecar un quadre més o menys complet de la història del text.[2]
L'anàlisi critica confirma que la majoria dels llibres bíblics no es van escriure completament per una sola persona, sinó que han sofert reescriptures més o menys importants al llarg de la seva història. Bona part s'han construït, doncs, com a reculls de tradicions o de fragments separats, posteriorment agrupats i connectats per formar un tot coherent. Després es poden completar, tornar a treballar o actualitzar segons les necessitats o opcions teològiques del moment.[2]
El descobriment i el desxifratge a finals del segle XIX dels textos d'Accadi s'assemblen molt als relats bíblics;[3] durant el segle xx els manuscrits de la mar Morta van canviar la visió tradicional de la Bíblia.[4] L'arqueologia, d'altra banda, va permetre als exegetes establir hipòtesis més precises i fiables. Sembla que s'ha aconseguit traçar l'origen de la història del text, exceptuant algunes dates restants.[5]
Manuscrits més antics
Els conjunts de textos més antics de la Tanakh s'han trobat entre els Manuscrits de la mar Morta, i s'han datat entre els segles III i I aC;[6] l'investigador Frank Moore Cross va datar un petit fragment del Llibre de Samuel (4QSamb) de finals del segle III. Tots els llibres de la Tanakh, excepte el Llibre d'Ester, es troben a la documentació de Qumran, alguns en diversos exemplars, altres en fragments.[7][8]
Entre els més antics manuscrits grecs hi ha fragments del Levític i del Deuteronomi de la Septuaginta que daten del segle II aC, així com els fragments de la Gènesi, de l'Èxode, dels Nombres, i dels profetes menors que daten del segle I aC. Els manuscrits antics relativament complets de la Septuaginta són, entre altres, el Còdex Vaticanus (segle IV), el Còdex Sinaiticus (segle IV) i el Còdex Alexandrinus (segle V).[N 1] Aquests són els manuscrits gairebé complets més antics de l'Antic Testament, totes les llengües combinades. El Pentateuc Samarità, que hauria aparegut durant la dinastia dels asmoneus, és també un manuscrit bíblic antic.[9] Com la Peixitta, aquesta última sent una traducció de la Bíblia cristiana en siríac acabada aparentment durant el segle IV.[10]
Tradicionalment, el text masotèric de la Torà s'ha considerat del segle IV, però els més antics manuscrits complets (o gairebé complets) són el Còdex d'Alep (cap a 920) i el Còdex de Leningrad (1008).[N 2]
Historicitat de la Bíblia
Qüestionament de la tradició
Durant segles, els lectors de la Bíblia van considerar majoritàriament que era la paraula inspirada de Déu, que hauria dictat als savis, profetes i sacerdots israelites. Per tant, la tradició atribueix la redacció del Pentateuc a Moisès; els llibres de Josuè, dels Jutges i de Samuel es consideren documents sagrats recopilats pel profeta Samuel; Jeremies és vist com l'autor del primer i el segon llibre dels Reis, David com el del dels Psalms, i Salomó com el dels Proverbis i el Càntic dels Càntics. La Bíblia es considera d'origen diví, i la veracitat històrica del text no és qüestionada.[11] Aquesta tradició es remunta a l'antiguitat. Tanmateix, durant aquest període, ´es comú fer servir la pseudoepigrafia, tècnica que consisteix en atribuir un text escrit recentment a un autor il·lustre, de vegades desaparegut o fins i tot imaginari. Actualment, s'accepte en cercles acadèmics que aquest procés també preval en la tradició bíblica. Així, la tradició judeocristiana atribueix els llibres de l'Antic Testament a diferents autors com s'ha mencionat anteriorment.[12]
Taula II: Bíblia hebrea/Antic Testament
| Torà | Data o range of dates most widely held by scholars |
|---|---|
| Book of Genesis Book of Exodus Book of Leviticus Book of Numbers Book of Deuteronomy | The majority of modern biblical scholars believe that the Torah – the books of Genesis, Exodus, Leviticus, Numbers and Deuteronomy – reached its present form in the post-Exilic period.[13] The five books are drawn from four "sources" (distinct schools of writers rather than individuals): the Priestly source, the Yahwist and the Elohist (these two are often referred to collectively as the "non-Priestly" source), and the Deuteronomist.[14] There is general agreement that the Priestly source is post-exilic, but there is no agreement over the non-Priestly source(s).[14]
|
| Prophets | Date or range of dates most widely held by scholars |
| Former Prophets: Book of Joshua | This group of books, plus Deuteronomy, is called the "Deuteronomistic history" by scholars. The proposal that they made up a unified work was first advanced by Martin Noth in 1943, and has been widely accepted. Noth proposed that the entire history was the creation of a single individual working in the exilic period (6th century BCE); since then there has been wide recognition that the history appeared in two "editions", the first in the reign of Judah's King Josiah (late 7th century), the second during the exile (6th century).[20] Noth's dating was based on the assumption that the history was completed very soon after its last recorded event, the release of King Jehoiachin in Babylon c. 560 BCE; but some scholars have termed his reasoning inadequate, and the history may have been further extended in the post-exilic period.[21] |
| Three Major Prophets: Book of Isaiah | Scholars recognise three "sections" in the Book of Isaiah: Proto-Isaiah (the original 8th century Isaiah); Deutero-Isaiah (an anonymous prophet living in Babylon during the exile); and Trito-Isaiah (an anonymous author or authors in Jerusalem immediately after the exile).[22] The Book of Jeremiah exists in two versions, Greek (the version used in Orthodox Christian Bibles) and Hebrew (Jewish, Catholic and Protestant Bibles), with the Greek representing the earlier version.[23] The Greek version was probably finalised in the early Persian period and translated into Greek in the 3rd century BCE, and the Hebrew version dates from some point between then and the 2nd century BCE.[24] The Book of Ezekiel describes itself as the words of the Ezekiel ben-Buzi, a priest living in exile in the city of Babylon, and internal evidence dates the visions to between 593 and 571 BCE. While the book probably reflects much of the historic Ezekiel, it is the product of a long and complex history, with significant additions by a "school" of later followers.[25][26] |
| Twelve Minor Prophets | In the Hebrew Bible the Twelve Minor Prophets are a single collection edited in the Second Temple period, but the collection is broken up in Christian Bibles.[27] With the exception of Jonah, which is a fictional work, there exists an original core of prophetic tradition behind each book:[28][29]
|
| Writings | Date or range of dates most widely held by scholars |
| Wisdom collection: Job, Ecclesiastes and Proverbs | The books of Job, Ecclesiastes and Proverbs share a similar outlook which they themselves call "wisdom".[42] It is generally agreed that Job comes from between the 7th and 4th centuries BCE, with the 6th century as the most likely.[43] Ecclesiastes can be no earlier than about 450 BCE, due to the presence of Persian loan-words and Aramaic idioms, and no later than 180 BCE, when the Jewish writer Ben Sira quotes from it.[44][45] Proverbs is a "collection of collections" relating to a pattern of life which lasted for more than a millennium, and impossible to date.[46] |
| Poetic works: Psalms and Lamentations | The psalms making up the first two-thirds of the psalter are predominantly pre-exilic and the last third predominantly post-exilic.[47] The collected book of Psalms was possibly given its modern shape and division into five parts in the post-exilic period, although it continued to be revised and expanded well into Hellenistic and even Roman times.[48] It is generally accepted that the destruction of Jerusalem by Babylon in 586 BCE forms the background to the Book of Lamentations.[49] |
| Histories: Chronicles and Ezra-Nehemiah | Chronicles was composed between 400–250 BCE, probably in the period 350–300 BCE;[50] Ezra-Nehemiah (two books in modern Bibles, but originally one) may have reached its final form as late as the Ptolemaic period, c. 300–200 BCE.[51] |
| Miscellaneous works: Book of Ruth, Book of Esther, Book of Daniel, Song of Songs | The Book of Ruth is commonly dated to the Persian period;[52] Esther to the 3rd or 4th centuries BCE; the Book of Daniel can be dated more precisely to 164 BCE thanks to its veiled prophecy of the death of a Greek king of Syria;[53] and the Song of Songs could have been composed at any time after the 6th century BCE.[54] |
Notes
Referències
Interpretacions
_Rossetti.jpg)
Günther Zuntz va fer l'estudi més complet de les làmines d'or descobertes fins 1971 a Turis, Creta i altres llocs, categoritzant-les en tres grups que s'han convertit en un estàndard tipològic. Va presentar el text transcrit juntament amb una reconstrucció i va interpretar la seva base religiosa com a pitagòrica en comptes d'òrfica.[1] El filòleg Richard Janko va proposar que el grup B de la col·lecció de Zuntz derivava d'un arquetip únic, pel qual va oferir un text grec hipotètic i una traducció intentant no basar-se en idees preconcebudes teològiques:[2]
| « | "Encontrarás a la derecha en la morada de Hades una fuente, y junto a ella se encuentra un ciprés fantasmal, donde las almas de los muertos que descienden lavan sus vidas. Ni siquiera en la oscuridad te acerques a esta fuente. Más adelante encontrarás agua fría que fluye del estanque de la Memoria y a su orilla hay guardianes. Te preguntarán con sagaz discernimiento por qué investigas las tinieblas del Hades sombrío. Te preguntarán por qué razón has venido. Diles toda la verdad, directamente. Di: 'Soy el hijo de la Tierra y el Cielo estrellado, pero el Cielo es mi nacimiento: lo conocéis por vosotros mismos. Estoy sediento y me muero: dadme enseguida el agua fría que fluye del estanque de la Memoria. Seguramente los reyes del inframundo se apiadarán de ti, y ellos mismos te darán agua de la fuente divina; entonces tú, cuando hayas bebido, recorrerás la vía sagrada que otros iniciados y bacantes avanzan gloriosos. Después de eso, gobernarás con los otros héroes.[3]" | » |
Este texto se corresponde con la lámina órfica de Hipponion y es el más antiguo conocido, pudiéndose datar de alrededor del 400 a. C. La conclusión sólo puede encontrase en esta lámina mientras que la escena de los guardianes se encuentra en otras.[4]
La fuente más disponible que discute las láminas de oro órfico es el clásico (aunque superado en algunos aspectos) Orfeo y la religión griega de W. K. C. Guthrie.[5] Desde la década de 1990, la utilidad del término 'órfico' ha sido cuestionada por los estudiosos, al igual que la unidad de las creencias religiosas subyacentes a las láminas de oro.[6] Más recientemente, se ha defendido la asociación de las láminas con el orfismo.[7]
Los totenpässe también se han encontrado en tumbas de Palestina que datan del siglo II a. C. y posteriormente. Estas diminutas hojas de oro emplean un consuelo formulista que aparece regularmente en las estelas funerarias de la zona: θάρσει, (aquí se inserta el nombre del difunto), οὐδεὶς ἀθάνατος ('Toma coraje, [nombre], nadie es inmortal). En una de ellas, la tablilla inscrita tenía la forma de una diadema funeraria, con orificios para sujetarla alrededor de la frente.[8]
