William Dyce

Fill d'un metge d'una certa reputació,^[4] William Dyce va néixer a Aberdeen (Escòcia) i va estudiar a la Reial Acadèmia Escocesa (Royal Scottish Academy) a Edimburg^[4] en contra de la voluntat de son pare.^[5] Durant la dècada del 1820, viatjà en dues ocasions (1825 i 1827-1828)^[6] a Itàlia^[2] i se sentí profundament impressionat per la pintura italiana dels segles xiv i xv, especialment per l'obra de Rafael i pel problema de la pintura al fresc amb relació a la seua disposició arquitectònica. També hi tingué relació amb els natzarens alemanys,^[6] el cristianisme primitivista dels quals intentà d'adaptar a Escòcia.^[3]

Va demostrar ésser un home de gran talent, ja que, a més de ser un music excepcional,^[3] el 1828 va obtindre el premi Blackwell a Aberdeen per un assaig sobre el magnetisme animal.^[4] El 1829 es va establir a Edimburg^[4] i durant un temps només tingueren ressò els seus retrats, més aviat convencionals.^[3] El 1837 es va traslladar a Londres per a treballar a la recentment fundada Escola de Disseny del Govern (Government School of Design, més tard anomenada Royal College of Art),^[2] el consell de la qual (on hi havia Charles Lock Eastlake, Francis Leggatt Chantrey i Calcott) li encarregà l'examen de les escoles estatals de França, Prússia i Baviera.^[3] Quan retornà a Anglaterra, en fou nomenat director (1840)^[3] i això li permeté de dedicar-se a obres més ambicioses (com ara, dissenys per a la decoració del Parlament, de diverses esglésies i de les residències reials dels palaus de Buckingham i Osborne, a l'illa de Wight, ja que era un dels favorits del príncep Albert).^[2][3]

Durant els anys 1843-1844 va publicar una edició del Llibre de l'Oració Comuna amb una tesi sobre la música gregoriana i la seua adaptació a l'anglès.^[4]

Les seues idees sobre disseny foren molt respectades i, tot i que no va exercir gaire influència sobre els operaris, el que va ensenyar als professors fou tingut en compte. Fou un pintor versàtil, ja que, a més de retrats i teles de tema històric, pintà obres tan variades com la sentimental La primera prova de Ticià sobre color (Aberdeen, Aberdeen Art Gallery, 1856-1857) i La badia de Pegwell, a Kent (Londres, Tate, 1859-1860), un dels paisatges victorians més destacats. La brillantor dels colors i el detall naturalista construeixen un pont entre els natzarens i els prerafaelites, però el disseny acostuma a ésser més vigorós i la noblesa, més convincent que la que hi ha en les obres de totes dues escoles.^[3]

L'aeroport d'Aberdeen duu el seu nom: Dyce Airport.^[7]

• 
  Francesca da Rimini (1837)
• 
  La badia de Pegwell, a Kent (cap al 1858)
• 
  La Pietat: Els cavallers de la taula rodona a punt de marxar a la recerca del Sant Greal (1849)
• 
  David in the Wilderness (cap al 1860)
• 
  The Highland Ferryman (1858)
• 
  A Scene in Arran (1860)
• 
  El rei Enric VI d'Anglaterra a Towton (1860)
• 
  Retrat de James McGrigor (1827-1828)
• 
  Mare de Déu amb el Nen (1845)
• 
  Man of Sorrows (cap al 1860)
• 
  Jacob meets Rachael at the well
• 
  Return of Arthur William (1850)
• 
  Sir Galbraith Lowry Cole
• 
  Welsh Landscape with Two Women Knitting (1860)