Congrés Nacional Africà

El 8 de gener del 1912^[1] es va reunir la Conferència Unitària a Bloemfontein, que aplegà caps, reis, professionals, intel·lectuals, treballadors i agricultors negres, i en la qual es va decidir transformar la Native Education Association (NEA) i crear el Native National Congress (NNC), més tard African Native Congress (ANC). Aquest nou ens era presidit pel pedagog zulu John Dube Mafukuzela, i tenia com a secretari general el periodista Solomon Tshekisho Plaatje (1877-1932) i com a tresorer Pixley ka Izaka Seme, advocat llicenciat a Oxford i Colúmbia. El nou partit l'integraven membres de l'aristocràcia tribal tradicional (que constituïa una mena de senat al parlament), burgesos i professionals liberals. Inicialment, no eren excessivament combatius: només pretenien que la població negra tingués una certa participació en la política del país, per bé que també podien representar les aspiracions africanes d'independència i igualtat. Volien combatre la segregació per la via del diàleg i no enfrontar-se als blancs, perquè eren conservadors i havien estat educats pels missioners en el respecte dels límits morals i legals introduïts pels europeus. El 1913 van dur a terme la primera protesta contra la Native land Act mitjançant escrits que presentaven un programa de tres punts:

• Derogació de la llei
• Participació dels negres a la política.
• Enviar una delegació a Londres, presidida per Solomon Plaatge, per apel·lar a l'autoritat imperial.

Els escrits, però, foren inoperants, i la visita a Londres també, ja que la Unió Sud-africana tenia autogovern i el govern de Londres s'abstingué d'intervenir. Tornaren sense aconseguir res i desconcertats per haver fracassat en la crida a la nació més poderosa del món. La política de segregació es va anar estenent pel país, i la NNC no va tenir capacitat de respondre-hi a causa de la inoperància dels seus impulsors, que veien amb estupefacció el pas enrere que vivien els drets de la seva comunitat.

Alguns sindicats com l'Industrial Commerce Union (ICU), de Clemens Kadalie, consideraren el nou partit una plataforma per a les seves reivindicacions, però acabaren criticant amb força la seva inoperància. El 1923 la NNC canvià el seu nom pel d'African National Congress (ANC). El 1927 Josiah Gumede, president de l'ANC a la Província de Natal, fou convidat a fer un viatge a l'URSS i va assumir la direcció general al·legant que la lluita s'havia de centrar en qualsevol forma d'imperialisme, però la pressió dels notables moderats el farà dimitir el 1929. Pixley ka Izaka Seme fou nomenat nou president de l'ANC, i va permetre que el grup es perdés en la presentació respectuosa de greuges i en activitats exòtiques com la creació d'una església interconfessional africana. Alhora, els nous dirigents del Partit Comunista de Sud-àfrica (CPSA) proposaren la doble militància en el seu grup i en l'ANC, sota el lema proposat per Moscou Native Republic.

Del 1936 al 1948 l'ANC i el CPSA col·laboraren en el Consell Representatiu dels Nadius, creat per Herzog com a òrgan consultiu, malgrat algunes declaracions de principis. El fariseisme dels dirigents de l'ANC va impedir el sorgiment d'una força trencadora que apuntés al cor del sistema segregacionista. Però l'entrada al joc de J. B. M. Herzog va permetre des del 1940 certa recuperació i prestigi, en apel·lar a les frustracions dels desheretats, tot i que els presidents Seme i Mahabane convertiren la militància en residual, ja que durant la Segona Guerra Mundial només el secretari general James Calata va mantenir un cert activisme. El 1940 el metge Alfred Xuma esdevindrà president de l'ANC, i en formaran part de l'executiva els militants del CPSA Moses Kotane (secretari general), Govan Mbeki i E. Mofutatsyana. Engegarà un procés de reconstrucció financera i organitzativa que el posarà al capdavant de l'oposició extraparlamentària.

• Amandla
• Nelson Mandela