Eleccions al Parlament Europeu de 1979

El Tractat de Roma, que va establir les Comunitats Europees, especificava que el Parlament Europeu havia de ser triat per sufragi universal mitjançant un sistema de votació comuna. El Consell de la Unió Europea era responsable de la creació de les eleccions, però es va ajornar. Com a mesura provisional, els membres van ser nomenats al Parlament pels estats membres dels seus propis parlaments nacionals, com ho havien fet des de l'Assemblea Comuna.^[1]

El Parlament no estava satisfet amb això i va amenaçar de portar el Consell al Tribunal de Justícia Europeu. El Consell finalment va acceptar les eleccions i les primeres eleccions al Parlament Europeu es van celebrar el 1979 després que es presentessin propostes a mitjan anys setanta. La qüestió d'un mètode de votació comuna es va deixar indefinida, i fins i tot avui dia els mètodes de votació varien d'un estat membre a un altre, tot i que tots han utilitzat alguna forma de representació proporcional des de 1999.^[1][2]

Les campanyes van variar segons l'estat i la família política dels candidats. L'excanceller alemany, el socialdemòcrata Willy Brandt, va fer una campanya internacional a França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos per impulsar el grup socialista. D'altra banda, l'exprimer ministre de França Jacques Chirac va utilitzar les eleccions per mesurar la seva popularitat contra el llavors president de França Valéry Giscard d'Estaing, en anticipació d'una candidatura presidencial el 1981.^[3]

En aquell moment no hi havia normes sobre el sistema d'elecció a utilitzar. El Regne Unit va fer servir un sistema de votació plural per a múltiples circumscripcions petites a la Gran Bretanya, però els altres estats membres van emprar la representació proporcional per a circumscripcions menys grans (normalment l'estat membre en si mateix com a circumscripció única), encara que amb diferents mètodes d'assignació d'escons.

Nombre d'escons

El nombre d'escons dels nou estats membre de la CEE al Parlament es van assignar segons la població, i en alguns casos es van dividir en circumscripcions.^[2]

Distribució d'escons en les eleccions al Parlament Europeu de 1979
Estat membre	Escons		Estat membre	Escons		Estat membre	Escons
França	81		Regne Unit	81		Dinamarca	16
RFA	81		Països Baixos	25		Irlanda	15
Itàlia	81		Bèlgica	24		Luxemburg	6
						Total:	410

Dates de les eleccions

Les eleccions es van celebrar en dues dates en els diversos estats membres de les Comunitats Europees, sempre dins del rang de quatre dies acordat, i que en aquesta ocasió van ser del dijous 7 de juny al diumenge 10 de juny.^[2]

Els partits socialistes, que treballaven junts a la Confederació Europea de Partits Socialistes van guanyar la majoria d'escons i van conformar el grup més gran del Parlament amb 113 eurodiputats, per davant dels partits demòcrates-cristians, units dins del Partit Popular Europeu, que van aconseguir la segona posició amb 107 escons. La tercera força en diputats van ser els conservadors agrupats a Demòcrates Europeus amb 64 diputats, seguits dels Comunistes amb 44. Els Liberals i Demòcrates tenien 40 escons, tot i que la seva candidata va sortir elegida com a presidenta del Parlament.^[4]

Els grups formats en la I legislatura del Parlament Europeu, eren agrupacions i coalicions basades en els grups fundats en anys anteriors a la mateixa cambra, però aviat es van convertir en la base dels partits polítics europeus moderns.

Grup polític europeu		MEP		%	MEP		%
	Grup Socialista (SOC)				113		27,56%
	Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD)	35		8,54%
	Partit Socialista + Partit Radical d'Esquerra	22		5,37%
	Partit Laborista	17		4,15%
	Partit Socialista Italià	9		2,20%
	Partit del Treball (P.v.d.A)	9		2,20%
	Partit Socialista	4		0,98%
	Socialdemòcrates	4		0,98%
	Partit Laborista (Lab)	4		0,98%
	Partit Socialista Democràtic Italià	4		0,98%
	Partit Socialista Flamenc	3		0,73%
	Partit Socialista dels Treballadors (LSAP)	1		0,24%
	Partit Socialdemòcrata i Laborista	1		0,24%
	Grup del Partit Popular Europeu (Demòcrata-Cristians) (PPE)				107		26,10%
	Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya (CDU)	34		8,29%
	Democràcia Cristiana	29		7,07%
	Crida Demòcrata Cristiana (CDA)	10		2,44%
	Unió Social Cristiana de Baviera (CSU)	8		1,95%
	Unió per a la Democràcia Francesa (UDF)	8		1,95%
	Partit Cristià Popular	7		1,71%
	Fine Gael (FG)	4		0,98%
	Partit Popular Social Cristià (CSV)	3		0,73%
	Partit Cristià Social	3		0,73%
	Demòcrates de Centre	1		0,24%
	Partit Popular del Tirol del Sud	1		0,24%
	Grup dels Demòcrates Europeus (DE)				64		15,61%
	Partit Conservador	60		14,63%
	Partit Popular Conservador	2		0,49%
	Partit Unionista de l'Ulster	1		0,24%
	Grup Comunista i aliats (COM)				44		10,73%
	Partit Comunista Italià	24		5,85%
	Partit Comunista Francès+Partit Comunista Reunionès+UP	19		4,63%
	Partit Popular Socialista	1		0,24%
	Grup Liberal i Democràtic (LD)				40		9,76%
	Unió per a la Democràcia Francesa (UDF)	17		4,15%
	Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD)	4		0,98%
	Partit Liberal Demòcrata	4		0,98%
	Partit Liberal Italià	3		0,73%
	Esquerra	3		0,73%
	Partit Democràtic (DP)	2		0,49%
	Partit Liberal Italià	2		0,49%
	Partit de la Llibertat i el Progrès	2		0,49%
	Partit Reformista Liberal	2		0,49%
	Independent: Thomas Joseph Maher	1		0,24%
	Grup dels Demòcrates Europeus de Progrés (DEP)				22		5,37%
	Reagrupament per la República	15		3,67%
	Fianna Fáil (FF)	5		1,22%
	Partit del Progrés	1		0,24%
	Partit Nacional Escocès	1		0,24%
	Grup de Coordinació Tècnica i Defensa de Grups i Parlamentaris Independents (CDI)				11		2,68%
	Moviment Popular Contra la UE	4		0,98%
	Partit Radical	3		0,73%
	Unió del Poble	1		0,24%
	Independents del Fianna Fáil	1		0,24%
	Partit d'Unitat Proletària	1		0,24%
	Democràcia Proletària	1		0,24%
	No inscrits (NI)				9		2,20%
	Moviment Social Italià	4		0,98%
	Front Democràtic dels Francòfons - Ral·li Való	2		0,49%
	Demòcrates 66 (D66)	2		0,49%
	Partit Unionista Democràtic	1		0,24%