Willy Brandt
Willy Brandt, pseudònim de Herbert Ernst Karl Frahm, (Lübeck, 18 de desembre de 1913 - Unkel, 8 d'octubre de 1992) fou un polític alemany que ocupà el càrrec de canceller de 1969 fins al 1974. Una de les característiques de la seva política, anomenada Ostpolitik, fou la de millorar les relacions amb la República Democràtica Alemanya, Polònia i la Unió Soviètica, cosa que li feu merèixer el Premi Nobel de la Pau el 1971.[1]
Membre de les Joventuts Socialistes des de 1930, va militar a l'ala esquerra de l'organització. En ser expulsada del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) el 1931, va passar a formar part del Partit dels Treballadors Socialistes d'Alemanya (SAP). Va ser representant d'aquest partit a la guerra civil espanyola. En arribar els nazis al poder a Alemanya, es va refugiar a Noruega, on es va nacionalitzar noruec i va treballar com a periodista. En produir-se la invasió alemanya durant la Segona Guerra Mundial, es va traslladar a Suècia, i al final del conflicte va tornar a Alemanya, va recuperar la nacionalitat alemanya i va ingressar en l'SPD.
Establert a Berlín Occidental, va ser alcalde de la ciutat des de l'any 1957 fins al 1966, per la qual cosa va haver d'enfrontar la crisi que va suposar la construcció del Mur de Berlín el 1961.[2] President del SPD a partir de 1964 fins a 1987, va evolucionar cap a postures més centristes i el 1966 va ser vicecanceller i ministre d'Afers exteriors en el gabinet de la «gran coalició».[3][2] Finalment, el 1969 va ser nomenat canceller de la RFA, càrrec que va ocupar fins a 1974.[3]
Anys de guerres
Va néixer el 18 de desembre de 1913 a Lübeck, situada actualment a l'estat alemany de Slesvig-Holstein, fill de mare soltera. Va començar a treballar com a aprenent a la companyia naviliera i agència marítima F.H.Bertling. Als setze anys s'uní a les Joventuts Socialistes, i un any després al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD). Aviat el va deixar pel més esquerrà Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands, que estava aliat amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) a Espanya i amb l'ILP (Independent Labour Party) a Gran Bretanya.
El 1933 i amb el profit d'allò que havia après a la companyia naviliera, s'escapa de l'Alemanya nazi cap a Noruega. És en aquesta etapa on utilitza per primera vegada el pseudònim de Willy Brandt. El 1934 prengué part en la fundació de l'Oficina Internacional d'Organitzacions Revolucionàries Juvenils, i en fou escollit secretari.
El 1936 Brandt visita Alemanya disfressat d'estudiant noruec, sota el nom de «Gunnar Gaasland». El 1937 treballa de periodista a l'Espanya immersa en guerra civil. Un any després el govern alemany revocaria la seva ciutadania alemanya, de forma que sol·licità la noruega. L'any 1940 fou arrestat a Noruega per les forces ocupants nazis, i abans de ser reconegut (perquè duia uniforme noruec), fuig cap a la neutral Suècia. Aquell mateix any obtindria la ciutadania noruega, a la ciutat d'Estocolm, on viuria fins al final de la guerra.
Càrrecs polítics
Vers la fi de 1946 Willy Brandt torna a Berlín com a treballador del govern noruec. El 1948 s'afilia al SPD, i recupera la seva ciutadania alemanya, tot i que sota el nom de Willy Brandt.
Aquell mateix any 1948 es divorcià d'Anna Carlotta Thorkildsen, amb qui tingué una filla (Ninja, 1940), i es casà amb Rut Hansen, amb qui tingué tres fills: Peter (n. 1948), Lars (n. 1951) i Matthias (n. 1961). Molts anys després, el 1983, es tornaria a casar per tercera vegada amb Brigitte Seebacher.
En un principi va ser encasellat a l'ala més dretana del partit per no tenir pèls a la llengua a l'hora de criticar la posició soviètica a la revolució hongaresa de 1956, o per la negativa a la proposta de Nikita Khrusxov d'atorgar a Berlín l'estatus de «ciutat lliure» l'any 1958. Entre 1957 i 1966 fou alcalde del Berlín (Oest), en plena construcció del mur de Berlín.
Anys més tard, el 1964 esdevé president del SPD alemany fins al 1987. El 1961 es presentà a les eleccions per a Canceller, però les perd davant el CDU del conservador Konrad Adenauer. El 1965 ho provà de nou, i de nou perdé les eleccions, aquest cop davant Ludwig Erhard. Tot i així, el 1966 es forma una coalició entre el SPD i el CDU, i Brand esdevé ministre d'afers exteriors i sotscanceller.
Les següents eleccions, les de 1969, sí que les guanya l'SPD, i a canvi de formar coalició amb el petit partit liberal FDP, Brandt va poder esdevenir Canceller.
Política exterior
Com a Canceller Brandt guanyà més poder per a desenvolupar la seva anomenada Ostpolitik, que era una voluntat d'apropament amb la germana República Democràtica Alemanya, i una millora substancial de les relacions amb la Unió Soviètica, Polònia i altres països del Bloc de l'Est.
Un dels moments més emotius fou el que tingué lloc el desembre de 1970, quan s'agenollà espontàniament davant del monument a les víctimes de l'aixecament del Gueto de Varsòvia, a la qual van ser assassinats molts ciutadans polonesos en aixecar-se contra les tropes ocupants nazis.
La popularitat de Brandt esdevé patent amb la portada de la revista Time, la qual el feu home de l'any 1970, i culmina amb el Premi Nobel de la Pau de l'any següent, el 1971, pels seus esforços per millorar les relacions amb la República Democràtica Alemanya, Polònia i la Unió Soviètica.
A Alemanya, l'Ostpolitik fou controvertida i dividí part de la població basant-se en dues posicions. Per una banda, aquells que es veien expulsats de territori alemany i que clamaven la política d'il·legal i d'alta traïció. I per una altra banda, aquells que ho aplaudien pel desig de canviar cap a l'apropament (Wandel durch Annäherung). La política de Brandt ajudà a accentuar les contradiccions del socialisme-comunisme quotidià i a fer-lo caure.
Política interior
Hom argumenta que la victòria del SPD dels anys 1960 va estar afavorida per la voluntat dels joves de trencar amb el Wirtschaftswunder (miracle econòmic) de l'Alemanya de la postguerra. La joventut estava disconforme amb una societat profundament conservadora, burgesa i incapaç d'afrontar el passat nazi recent. El predecessor de Brandt fou Kurt Georg Kiesinger, antic membre del partit nazi, i Brandt fou víctima del terror nazi.
La societat li reclamava reformes socials, legals i polítiques, i ell i l'SPD) els van intentar donar, tal com va dir amb el seu famós Wir wollen mehr Demokratie wagen (o Atrevim-nos amb més democràcia). Tot això sens perjudici de la seva dura legislació per tal de barrar l'accés a la funció pública als «radicals» (Radikalenerlass).
Però les reformes van quedar trencades amb la crisi del petroli del 1973, ja que foren culpades de la fallida econòmica del país. A més a més, la diferència de membres respecte de l'oposició al Bundestag no era notable, i de fet van intentar aprovar una moció de censura el 1972. Davant l'amenaça de la victòria conservadora, la campanya electoral de 1972 rebé el suport de molts intel·lectuals, i obtingué els millors resultats fins llavors.
Escàndol i dimissió
L'any 1973 va esclatar el conegut com Afer Guillaume, quan les organitzacions de seguretat d'Alemanya Occidental reberen la informació que un dels assistents personals de Willy Brandt, Günter Guillaume, era un espia de la Stasi (servei d'espionatge d'Alemanya Oriental). El 24 d'abril de 1974 Guillaume és arrestat i Brandt és acusat de tenir un espia en el seu partit. Alhora es publiquen informacions de la seva vida privada en què queden de manifest les relacions de Brandt amb prostitutes. Willy Brandt arribà a escriure una nota del seu imminent suïcidi, però es retractà, assumí responsabilitats, i dimití del càrrec el 7 de maig de 1974.[4]
L'afer Guillaume és considerat generalment com a un mer desencadenant de la dimissió de Brandt, no com una causa fonamental. El canciller estava esquitxat, entre altres problemes, per un escàndol d'adulteri, depressió i alcoholisme,[5][6] així com les conseqüències de la crisi del petroli del 1973. Segons va declarar el mateix Brandt més tard en relació a la seua dimissió: "Estava esgotat, per raons que no tenien res a vore amb el procés que s'estava portant a terme en aquells moments".[7]
Darrers anys
Tot i deixar el càrrec de Canceller, va romandre al seu escó al Bundestag com a cap del seu partit (SPD), fins al 1987. Del 1976 fins al 1992 fou cap de la Internacional Socialista. I entre 1979 i 1983 fou membre del Parlament Europeu. El 1983 hom va témer que Portugal esdevingués comunista. Brandt aparegué en escena i donà suport al partit socialista i democràtic de Mário Soares, que guanyà les eleccions. A Espanya ho feu amb el partit socialista tot just legalitzat de Felipe González, després de la mort de Franco.
El novembre de 1989, després de la caiguda del mur de Berlín, Brandt fou un dels primers esquerrans de l'Alemanya Federal en clamar la reunificació alemanya: «Avui som en una situació a la qual pot tornar a aglutinar-se el que convé de ser junts.»[8]
Una de les darreres aparicions de Willy Brandt fou a Bagdad, en ser alliberats uns ostatges occidentals a l'Iraq de Saddam Hussein poc després de la invasió de Kuwait de 1990.
Morí el 8 d'octubre de 1992 a la ciutat d'Unkel, població situada a l'estat alemany de Renània-Palatinat.
Obra (selecció)
- 1960 Mein Weg nach Berlin (autobiogràfica).
- 1966 Draußen. Schriften während der Emigration.
- 1968 Friedenspolitik in Europa.
- 1976 Begegnungen und Einsichten 1960-1975.
- 1982 Links und frei. Mein Weg 1930-1950.
- 1986 Der organisierte Wahnsinn.
- 1989 Erinnerungen (Memòries) ISBN 3-549-07353-4.
Referències
Bibliografia complementària
- Abraham, Katharine G.; Houseman, Susan N. «Does employment protection inhibit labor market flexibility? Lessons from Germany, France, and Belgium». A: Rebecca M. Blank. Social Protection versus Economic Flexibility: Is There a Trade-Off?. University of Chicago Press, 1994. ISBN 0-226-05678-3.
- Ardagh, John. Germany and the Germans. Penguin Books, 1996. ISBN 9780140252668.
- Banister, David. Transport Planning. Spon, 2002. ISBN 9780415261715.
- Bezelga, Artur; Brandon, Peter S. Management, Quality and Economics in Building. Spon, 1991. ISBN 9780419174707.
- Binder, David. The Other German: Willy Brandt's Life & Times. New Republic, 1975. ISBN 9780915220090.
- Blackburn, Robin. Banking on Death: or, Investing in Life: the History and Future of Pensions. Verso Books, 2003. ISBN 9781859844090.
- Brandt, Willy. My Life in Politics. Viking, 1992. ISBN 9780670844357.
- Braunthal, Gerard. The German Social Democrats since 1969: a Party in Power and Opposition. Westview Press, 1994. ISBN 9780813315355.
- Callaghan, John T. The Retreat of Social Democracy. Manchester University Press, 2000. ISBN 9780719050312.
- Childs, David. Germany in the Twentieth Century. Icon, 1992. ISBN 9780064308625.
- Cooke, Lynn Prince; Gash, Vanessa «Panacea or Pitfall? Women's Part-time Employment and Marital Stability in West Germany, the United Kingdom and the United States». GeNet Working Paper. Gender Equality Network, vol. 28, 2007.
- Daum, Andreas. Kennedy in Berlin. Cambridge University Press, 2008. ISBN 978-0-521-85824-3.
- Dönhoff, Marion. Foe Into Friend: the Makers of the New Germany from Konrad Adenauer to Helmut Schmidt. translated by Gabriele Annan. Palgrave Macmillan, 1982. ISBN 9780312296926.
- Flora, Peter. Growth to Limits: The Western European Welfare States Since World War II. Walter de Gruyter, 1986. ISBN 9783110111316.
- Huber, Evelyne; Stephens, John D. Development and Crisis of the Welfare State. Parties and Policies in Global Markets. University of Chicago Press, 2001. ISBN 9780226356471.
- Juneau, Jean-François «The limits of linkage: the Nixon administration and Willy Brandt's Ostpolitik, 1969–72». International History Review, vol. 33, 2, 2011, pàg. 277–297. DOI: 10.1080/07075332.2011.555447.
- Kaplan, Gisela. Contemporary Western European Feminism. Routledge, 2012. ISBN 9780415636810.
- Kempe, Frederick. Berlin 1961: Kennedy, Khrushchev, and the Most Dangerous Place on Earth. Penguin Group, 2011. ISBN 978-0-399-15729-5.
- Kohler, Peter A.. The Evolution of Social Insurance 1881–1981: Studies of Germany, France, Great Britain, Austria, and Switzerland. Palgrave Macmillan, 1982. ISBN 9780312272852.
- Kommers, Donald P. The Constitutional Jurisprudence of the Federal Republic of Germany. Duke University Press, 1997. ISBN 9780822318385.
- Lane, Peter. Europe Since 1945: an Introduction. Barnes & Noble, 1985. ISBN 9780389205753.
- Mares, Isabela. Taxation, Wage Bargaining, and Unemployment. Cambridge University Press, 2006. ISBN 9780511625688.
- Patton, David F. Cold War Politics in Postwar Germany. New York: St. Martin's Press, 1999. ISBN 9780312213619.
- Potthoff, Heinrich; Miller, Susanne. The Social Democratic Party of Germany 1848–2005. translated by Martin Kane. Dietz Verlag J. H. W. Nachf, 2006. ISBN 9783801203658.
- Power, Anne. Hovels to High Rise: State Housing in Europe Since 1850. Taylor & Francis, 2002. ISBN 9780415089357.
- Pridham, Geoffrey. Christian Democracy in Western Germany: the CDU/CSU in Government and Opposition 1945–1976. Croom Helm, 1977. ISBN 9780856645082.
- Prittie, Terence. Willy Brandt: Portrait of a Statesman. Schocken, 1974. ISBN 9780805235616.
- Radice; Radice. Socialists in the Recession: the Search for Solidarity. Macmillan, 1986. ISBN 9780333388464.
- Schäfers, Bernhard. The State of Germany Atlas. Routledge, 1998. ISBN 9780415188265.
- Scheffer. Burned Bridge: How East and West Germans Made the Iron Curtain, 2008. ISBN 9781109097603.
- Schewe, Dieter; Nordhorn, Karlhugo; Schenke, Klaus. Survey of Social Security in the Federal Republic of Germany. Translated by Frank Kenny. Bonn: Federal Minister for Labour and Social Affairs, 1972.
- Schiek, Dagmar «Agency work – from marginalisation towards acceptance? Agency work in EU social and employment policy and the "implementation" of the draft directive on agency work into German law». German Law Journal, vol. 5, 10, 2006, pàg. 1233–1257. DOI: 10.1017/S2071832200013195.
- Schmidt, Helmut. Wolfram F. Hanrieder. Perspectives on Politics. Westview Press, 1982. ISBN 9780865312050.
- Silvia, Stephen J.; Stolpe, Michael. Health Care and Pension Refors. 30. American Institute for Contemporary German Studies, Johns Hopkins University Press, 2007 (AICGS Policy Report). ISBN 978-1-933942-08-7.
- Sinn, Hans-Werner. Can Germany Be Saved? The Malaise of the World's First Welfare State. Massachusetts Institute of Technology, 2007. ISBN 9780262195584.
- Solsten, Eric. Germany: a Country Study. Diane, 1999. ISBN 9780788181795.
- Thelen, Kathleen Ann. Union of Parts: Labor Politics in Postwar Germany. Cornell University Press, 1991. ISBN 9780801425868.
- Tomka, Béla. Welfare in East and West: Hungarian Social Security in an International Comparison, 1918–1990. Akademie-Verlag, 2004. ISBN 9783050038711.[Enllaç no actiu]
- Väänänen, Pentti. Purppuraruusu ja samettinyrkki (en finès). 1st. Kellastupa, 2012. ISBN 9789525787115.
- Walker, Robert. Responses to Poverty: Lessons from Europe. Associated University Presses, 1984. ISBN 0-8386-3222-X.
- Williamson, John B.; Pampel, Fred C. Old-Age Security in Comparative Perspective. Oxford University Press, 2002. ISBN 9780195068597.
- Political Leaders of Contemporary Western Europe: a Biographical Dictionary. Greenwood Press, 1995. ISBN 9780313286230.
- Winkler, Heinrich August. Germany: the Long Road West, volume II: 1933–1990. Oxford University Press, 2007. ISBN 978-0-19-926598-5.
Enllaços externs
- Biografia de Willy Brandt (anglès)
| Precedit per: Gerhard Schröder | Ministre Federal d'Afers Exteriors 1966-1969 | Succeït per: Walter Scheel |
| Precedit per: Hans-Christoph Seebohm | Vice Canceller d'Alemanya 1966-1969 | Succeït per: Walter Scheel |
| Precedit per: Kurt Georg Kiesinger | Canceller d'Alemanya 1969-1974 | Succeït per: Helmut Schmidt |
| Precedit per: Otto Suhr Interinament Franz Amrehn | Alcalde de Berlín Occidental 1957-1966 | Succeït per: Heinrich Albertz |
| Precedit per: Erich Ollenhauer | President del SPD 1964-1987 | Succeït per: Hans-Jochen Vogel |
| Precedit per: Bruno Pittermann | President de la Internacional Socialista 1976-1992 | Succeït per: Pierre Mauroy |