Epístoles Paulines

Les tretze epístoles, en l'ordre en què s'inclouen al Nou Testament, són:

L'autor de totes tretze epístoles s'identifica com a Pau (Παῦλος). Quatre d'elles són cartes personals (Filemó, Titus, i les dues a Timoteu), mentre que la resta s'adrecen a una comunitat cristiana local de forma col·lectiva.

Contingut de les epístoles

Les temàtiques generals de les diverses epístoles són les següents:^[1]

• Romans: va ser escrita des de Corint, vers l'any 56. És de llarg la més extensa de les epístoles paulines, i es considera el llegat teològic més important de l'apòstol. Pau encara no havia estat mai a Roma, però la va identificar com una plataforma per l'expansió del Cristianisme i els adreçà una carta exposant el camí de la salvació a través de Crist.
• Corintis 1: escrita a Efes vers l'any 56, tracta sobre els temes debatuts entre les primeres comunitats cristianes, com el matrimoni, la virginitat, el paper de la dona, la celebració de l'eucaristia o la fe en la resurrecció corporal.
• Corintis 2: escrita a Filipos (anys 57-58). En aquesta carta l'apòstol Pau es defensa de les acusacions que li feien determinats cercles conservadors de Corint, que el qualificaven d'inconstant i irreflexiu.
• Gàlates: escrita a Filipos (anys 57-58), és una condemna dels sectors cristians judaïtzants que pretenien restringir l'universalisme del missatge de Crist.
• Efesis: escrita des de Roma (anys 60-61) i adreçada a les Esglésies de l'Àsia Menor, d'on Efes n'era la capital, aprofundint sobre el contingut de l'epístola als colossencs.
• Filipencs: escrita a Efes vers l'any 56, és una carta de caràcter personal. Pau demostra tenir forts vincles afectius amb la comunitat de Filipos, als que agraeix la seva generositat.
• Colossencs: escrita des de Roma (anys 60-61), presenta Crist com la figura central de l'Univers i la història.
• Tessalonicencs 1: escrita des de Corint vers l'any 52, és possiblement la primera epístola en sentit cronològic i, per tant, el primer text cristià que es conserva. Conté una exposició del nucli del missatge paulí, i els encoratja a reforçar la seva fe i a continuar escampant el missatge de Crist.
• Tessalonicencs 2: escrita poc després que la primera carta a la comunitat, és un intent de corregir una mala interpretació d'aquesta en adonar-se que molts entenien que la vinguda del Senyor era imminent.
• Timoteu 1: és una carta de Pau a Timoteu, el seu delegat a Efes, en la que l'aconsella i l'instrueix sobre l'organització de l'Església.
• Timoteu 2: en la segona carta a Timoteu, s'exhorta a no tenir por de predicar sobre el Senyor. Pau pronostica la seva pròpia mort i demana a Timoteu que segueixi treballant.
• Titus: és una carta personal al cap de l'Església cretenca Titus en la que descriu els deures i obligacions dels bisbes.
• Filemó: escrita des de Roma (anys 60-61), és una breu carta personal al magnat colossenc Filemó, intervenint a favor del seu esclau Onèssim. És l'escrit més curt del nou testament.

Les dues cartes a Timoteu i la carta a Titus, totes elles de difícil datació, són conegudes col·lectivament com les epístoles pastorals, ja que van dirigides a càrrecs eclesiàstics i tracten sobre el paper que ha jugar el lideratge de la comunitat cristiana.

Autoria de les epístoles

Els estudiosos moderns estan d'acord que algunes de les cartes incloses en el cànon són pseudoepigràfiques (no van ser escrites per l'apòstol Pau), tot i que no hi ha consens en determinar quines són. Aquestes atribucions podrien ser fetes per deixebles de Pau que exposaven els pensaments del seu mestre i pretenien parlar en nom seu per dotar d'autoritat l'escrit, o falsificacions amb l'objectiu de justificar determinades creences.

Els experts que analitzen l'autoria de les diverses cartes es basen en criteris com la consistència de l'escrit amb els detalls coneguts de la vida de Pau, la coherència de les tesis amb altres obres d'autoria acceptada, o estudis d'estil i llenguatge.

Hi ha set epístoles l'autoria de les quals és acceptada per la immensa majoria dels estudiosos. Aquestes cartes, amb els anys de composició aproximats més acceptats, són: Romans (55-58), Filipencs (52-54), Gàlates (55), Filemó (52-54), Primera als Corintis (53-54), Segona als Corintis (55-56), i Primera als Tessalonisencs (51)

De la mateixa manera, hi ha consens entre els experts que no van ser escrites per Pau les dues cartes a Timoteu, i la carta a Titus.

Finalment, hi ha divisió d'opinions en relació a l'autoria de les cartes als efesis, als colossencs, i la segona carta dirigida als tessalonicencs.^[2]

Epístola als Hebreus

En alguns manuscrits primerencs del Nou Testament s'incloïa l'Epístola als Hebreus, que és anònima, entre les cartes de sant Pau. Des del principi, però, s'ha qüestionat que Pau fos l'autor de la carta i el consens general la situa entre les epístoles generals.

Epístoles perdudes

Existeixen cartes de Pau de les que es coneix l'existència a través d'una referència inclosa en una altra epístola d'autenticitat confirmada, però que no s'han conservat i per tant no es troben incloses al cànon:^[3]

• Epístola anterior als Corintis (prèvia a la primera carta als corintis, referenciada a 1 Corintis 5:9)
• Epístola severa als Corintis (entre la Primera i la Segona carta als Corintis, referenciada a 2 Corintis 2:4 i 2 Corintis 7:8-9)
• Epístola anterior als Efesis (referenciada a Efesis 3:3-4)
• Epístola als Laodicencs (referenciada a Colossencs 4:16)

Epístoles apòcrifes

Diverses epístoles no canòniques afirmen ser escrites per Pau, o han estat atribuïdes a ells. La pràctica totalitat dels experts en rebutgen l'autenticitat. Entre elles s'hi troben:

• Tercera carta als Corintis (fou acceptada com a canònica per l'Església Armena durant un temps)
• Epístola als Laodicencs (versió de la carta referenciada a la carta als Colossencs inclosa al Codex Fuldensis)
• Epístola als Alexandrins

• Paulinisme