Georges Pompidou

Fill de mestres, va estudiar en el prestigiós Liceu Louis-le-Grand de París.^[3] Tenia vocació literària i per això ingressà a l'École normale supérieure (1931), jutament amb Léopold Sédar Senghor i Aimé Césaire.^[4][5] Malgrat tot, poc després es dedicaria a la docència, cosa que li permetria escriure uns anys més tard una Anthologie de la poésie française.^[6]

Tanmateix, després de l'Alliberament s'interessà més per la carrera administrativa i política. Gràcies als contactes que va fer a la «Normal'sup» accedí als cercles de poder del Govern provisional; és designat director del comissariat de Turisme (1946-1949)^[2] i gairebé alhora accedeix al Conseil d'État.^[7] Així pren alguna vocació pels temes econòmics. A causa de la seva amistat amb Gaston Palewski, entre 1954 i 1958 treballà per a la família Rothschild, coneguts banquers francesos.

En la seva vida privada, el 1935 es casà amb Claude Cahour (Claude Pompidou) amb qui va adoptar un fill, Alain Pompidou.^[8] Els Pompidou van ser grans col·leccionistes d'art modern.^[9]

Després del retorn del general Charles de Gaulle al poder, el 1958, Pompidou fou cridat a dirigir el gabinet presidencial. El 20 de febrer de 1959, el President el designarà com a membre del Conseil constitutionnel, càrrec que ocuparà fins al 1962.^[10]

Primer ministre

Des del 16 d'abril de 1962, Pompidou ocupà el càrrec de Primer Ministre, tot patint diversos canvis de govern fins al 10 de juliol de 1968.^[11] El seu mandat hauria estat potser més llarg sinó hagués estat pels fets de Maig del 68: per a reforçar l'acció del govern, proposà al President de dissoldre l'Assemblea Nacional.^[12]Aquesta decisió, que molts consideraren suïcida, esdevingué una hàbil maniobra política que aconseguí decapitar l'esquerra (Pierre Mendès-France, un dels líders d'esquerra, no hi fou reescollit); però de Gaulle, que no va acabar d'entendre la seva jugada, ja que considerava que l'havia deixat en evidència, l'obligà a renunciar, i el substituí per Maurice Couve de Murville. El 1966 va crear l'Alt Comité per a la Defensa i Expansió de la Llengua Francesa, predecessor de l'actual Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França.^[13]

President de la República

Després de la renúncia del general de Gaulle, Georges Pompidou fou elegit President de la República francesa, amb un 58,22% dels vots. Assumí el càrrec el 15 de juny de 1969.^[14][15] Pompidou estava fascinat amb la possibilitat d'un desenvolupament industrial de França, i començà una sèrie de treballs de modernització, en diverses àrees: el TGV, la modernització de les telecomunicacions, la construcció d'autopistes, etc.^[16] París conserva encara les marques d'aquest període: la noció d'un estil «pompidolià» ^[17]identifica la temptació de construir torres d'altura en ple centre d'una ciutat que fins aleshores s'havia caracteritzat per una arquitectura uniforme (estil «hausmannià»); la Tour Montparnasse és probablement el millor (o pitjor) símbol d'aquesta època.^[18] Preocupat per la difusió de l'art, inicià els treballs per a la construcció d'un important centre cultural que avui porta el seu nom.^[19]

En el pla internacional, optà per reforçar Europa, per aprofundir-la i enfortir-la davant el pacte atlàntic. El Regne Unit (juntament amb Irlanda i Dinamarca) es van poder integrar a la Comunitat Econòmica Europea.^[20][21]Sense interrompre relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica ni amb l'Europa socialista, aspirava a l'enfortiment polític de les institucions europees.^[22][23]

Malalt de càncer, va morir el 2 d'abril de 1974 en el seu estudi de l'Île Saint-Louis, sense acabar el seu mandat.

Gran Mestre de la Legió d'Honor

Gran Mestre i Gran Creu de Cavaller de l'orde Nacional del Mèrit

Gran Creu amb Cordó de l'orde al Mèrit de la República Italiana (1-10-1973)

Gran Creu del Reial Orde Noruec de Sant Olaf