Imperi de Vijayanagara

S'han escrit nombroses històries del regne entre les quals la més coneguda és la de R. Sewell, "A Forgotten Empire" (1900) que inclou la traducció de la "Chronica dos reis de Bisnaga," de Domingos Paes i Fernao Nuniz de 1520 i 1535 respectivament (1982, Adamant Media Corporation, ISBN 0-543-92588-9) o les de P. B. Desai (History of Vijayanagar Empire, 1936), Henry Heras (The Aravidu Dynasty of Vijayanagara, 1927), B.A. Saletore (Social and Political Life in the Vijayanagara Empire, 1930), G.S. Gai (Archaeological Survey of India), William Coelho (The Hoysala Vamsa, 1955) i altres.

Vijayanagar vol dir "Ciutat de la Victòria" i estava a la riba dreta del Tungabhadra. Hampi era un llogaret de la zona a la vora de les seves ruïnes coneguda com a "ruïnes d'Hampi", avui dia amb major importància degut al turisme. Les ruïnes tenen una superfície d'uns 24 km² però incloent les fortificacions i posicions exteriors l'àrea és sensiblement més gran. La zona disposa de poques muntanyes i roques i molta jungla. Fou fundada el 1336 i la seva importància deriva que fou la posició principals dels hindús en un moment en què els musulmans estaven en expansió, que van poder aturar durant dos segles. Va passar de capital d'un cap secundari a capital d'un gran imperi dominant tots els territoris al sud del Kistna, en un temps relativament breu.

El regne es va estendre pel sud de l'Índia i va arribar al seu zenit sota el rei Krishna Deva Raya (1509-1529), contemporani de Carles V d'Alemanya i I de Catalunya i d'Enric VIII d'Anglaterra. Va ser visitat per nombrosos europeus que van descriure la seva força i riquesa. El successor de Krishna Deva, Achyuta Deva Raya (1529-1542), fou un governant tirànic i la seva conducta va portar indirectament a la ruïna de la causa hindú al sud de l'Índia quan els nobles es van rebel·lar contra la seva autoritat i el poder va caure en mans de tres germans dels quals el cap era Rama Raja que va intentar reparar les malifetes del rei i restaurar el prestigi imperial, però el seu arrogant tractament dels feus hereditaris i dels seus veïns va induir als sultans del Dècan a oblidar les seves disputes i unir-se contra el regne. La batalla de Talikot el 1565^[1] va marcar el principi del final. Rama Raya i un dels seus germans van morir a la batalla; l'endemà el nou rei Deva Raya va fugir a Penukonda (al modern districte d'Anantapur) amb 550 elefants carregats amb un tresor d'un valor extraordinari; el tercer dia els victoriosos musulmans van arribar a la ciutat de Vijayanagar i durant cinc mesos es van dedicar a la seva destrucció sistemàtica. Dos anys després el viatger Cesare de' Federici, que va estar a la ciutat, diu que les cases encara hi eren però buides, i que no hi vivia ningú excepte animals salvatges. L'antiga dinastia va conservar un regne reduït a Penukonda i Chandragiri amb sobirania nominal sobre diversos virreis que a poc a poc es van anar fent independents, el més importants els nayaks de Madura. Els musulmans van capturar les fortaleses una darrera l'altra i finalment tota aparença de poder es va esvair. La dinastia no obstant va seguir a Anegundi i al segle xviii fou feudatària del nizam d'Hyderabad rebent una pensió dels britànics; la seva nissaga encara existeix avui en dia.

Hi ha diverses descripcions dels palaus i grans edificis del regne. El palau principal fou el més afectat per la fúria destructiva dels musulmans, que no van deixar pedra sobre pedra; resten el bany de la reina, la cambra del consell i els estables d'elefants; l'edifici principal és el temple d'Hazara Ramaswani o dels "Mil Ramas" considerat el lloc privat de culte dels reis. Les muralles del pati estaven cobertes d'escenes escultòriques del Ramayana. Prop del riu hi ha una gran estàtua de Narasimha l'home lleó encarnació de Vixnu; aquesta estàtua de 7 metres i d'una sola peça fou trencada pels musulmans; a la riba del riu el temple de Pampapati, amb la seva alta torre que és una característica de les ruïnes, construïda per Krishna Deva. Al llarg del riu el temple de Vitthalaswami, una de les ruïnes més notables, obra començada per Krishna Deva i continuada pels seus successors