Lidia Gueiler Tejada
Lidia Gueiler Tejada (Cochabamba, 28 d'agost de 1921 - La Paz, 9 de maig de 2011) va ser una política boliviana, presidenta interina de Bolívia entre 1979 i 1980.[1]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 28 agost 1921 Cochabamba (Bolívia) |
| Mort | 9 maig 2011 (89 anys) La Paz (Bolívia) |
 67a Presidenta de Bolívia | |
| 16 novembre 1979 – 17 juliol 1980 ← Alberto Natusch – Luis García Meza Tejada → | |
| Diputada de Bolívia | |
| Ambaixadora | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Catolicisme |
| Activitat | |
| Ocupació | Democratization (en)  , diplomàtica |
| Partit | Partit Revolucionari de l'Esquerra Nacionalista |
Signatura .svg) | |
Va ser la primera dona a ostentar el càrrec i la segona d'Amèrica, després de María Estela Martínez de Perón. Va destacar-se per la seva lluita per les causes socials, la defensa de la pau i la igualtat de gènere. Va ser reconeguda com una de les icones de la recuperació de l'estat de dret i la democràcia a Bolívia, després de diversos períodes dictatorials durant els anys 70 i 80.[2]
Trajectòria política
El 1948 Lidia Gueiler s'incorporà al Moviment Nacionalista Revolucionari (MNR) i participà de la revolució del 9 d'abril de 1952. El 1953, fou acusada de conspirar per matar el president Víctor Paz Estenssoro. Després d'aquesta acusació va ser diplomàtica a Alemanya Occidental, Colòmbia i Veneçuela. Va ser diputada nacional entre 1956 i 1964 i el 1979 va ser presidenta de la Cambra de Diputats.[1][3]
Arran del cop d'estat del general Alberto Natusch Busch l'1 de novembre de 1979, en què enderrocà el govern interí de Wálter Guevara Arce, i després del consegüent aixecament popular, que pressionà perquè els colpistes retornessin el poder al Congrés, Lidia Gueiler, aleshores presidenta de la cambra, assumí la presidència de manera interina fins a les eleccions del 29 de juny de l'any següent. Però un altre cop d'estat el 17 de juliol va impedir que completés el seu mandat.[1][4]
En tornar de l'exili que el cop va comportar, Lidia Gueiler va ser nomenada ambaixadora a Colòmbia i va rebre una vintena de condecoracions. Va liderar moltes organitzacions feministes i representà el seu país davant la Comissió Interamericana de Dones. També publicà dos llibres. El Govern d'Evo Morales va declarar dol nacional de trenta dies i fou acomiadada amb tots els honors de la seva dignitat.[4][3]