Magnitud aparent
| Mag. Ap. | Objectes celestes |
|---|---|
| −26.8 | Sol |
| −12.6 | Lluna plena |
| −4.4 | Brillantor màxima de Venus |
| −2.8 | Brillantor màxima de Mart |
| −1.5 | Estel més brillant: Sírius |
| −0.7 | Segon estel més brillant: Canopus |
| 0 | El punt zero per definició: Vega |
| +3.0 | Estels més febles visibles d'una ciutat estant |
| +6.0 | Estel més feble observable a ull nu |
| +12.6 | Quàsar més brillant |
| +30 | Objectes més febles observables amb el telescopi espacial Hubble |
La magnitud aparent d'un astre és una mesura de la seva lluminositat aparent vista per un observador a la Terra, això és, la quantitat de llum rebuda de l'objecte.
La magnitud aparent és una mesura logarítmica, en què els nombres menors corresponen a una brillantor major. Cent vegades menys brillantor (o el mateix objecte deu vegades més lluny) correspon a una magnitud aparent cinc vegades major; 2,512 vegades menys brillantor[1] (o el mateix objecte 1,58 vegades més lluny) correspon a reduir la magnitud una unitat.
Com que la quantitat de llum rebuda depèn de l'espessor de l'atmosfera en la visual, la magnitud aparent està normalitzada segons el valor que tindria a fora de l'atmosfera.
La magnitud aparent no és igual a la magnitud real -un objecte molt brillant pot parèixer molt feble, si és molt llunyà.
És habitual mesurar la lluminositat estel·lar amb uns colors seleccionats prèviament, per la qual cosa s'utilitzen uns filtres apropiats: ultraviolat, blau i groc; d'aquesta manera, s'obtenen tres xifres que es denoten amb les lletres U, B i V, i són B i V les magnituds fotogràfica i visual, mentre U és l'ultraviolat. La diferència B-V és l'anomenat índex cromàtic, mentre la diferència U-B és l'excés ultraviolat.[1]