Pierre Henry

Pierre Henry va néixer el 9 de desembre de 1927. Va començar a estudiar música als set anys, i més tard, entre 1937 i 1947, va rebre classes de Félix Passerone, Olivier Messiaen i Nadia Boulanger al Conservatori Nacional Superior de Música de París. Del 1944 al 1950 va escriure algunes obres instrumentals i va començar una carrera com a músic d'orquestra, tant de pianista com de percussionista.

El 1948 va compondre la música pel film Voir l'invisible, de Jean-Claude Sée, interpretat amb mitjans acústics. El 1949 es va unir amb Pierre Schaeffer, i el març de 1950 van compondre la Simfonia per un home sol. Va dirigir la feina del Groupe de Recherche de Musique Concrète de la ràdio francesa de 1950 a 1958.

El 1958 va abandonar la RTF i va fundar el seu estudi, l'APSOME (Applications de Procédés Sonores en Musique Electroacoustique), a la rue Cardinet de París, que es va convertir en el primer estudi privat consagrat a la música experimental i electroacústica. Va seguir a la recerca de noves tècniques i procediments electrònics i va explorar el món sense precedents de la música electrònica, adaptant les tecnologies en constant evolució, demostrant sempre el seu domini de la música clàssica.

Del 1958 al 1982 es va finançar ell mateix el seu estudi component un gran nombre de músiques per a pel·lícules, teatre i anuncis. El 1955, el coreògraf Maurice Béjart va utilitzar la Simfonia per un home sol en un dels seus projectes. De la col·laboració entre els dos artistes en van sorgir quinze ballets. D'altra banda va col·laborar amb coreògrafs com Georges Balanchine, Carolyn Carlson, Merce Cunningham, Alwin Nikolaïs o Maguy Marin. Entre les seves composicions per a cinema hi trobem L'home de la càmera, de Dziga Vèrtov. Va realitzar nombroses performances amb els artistes Yves Klein, Jean Degottex, Georges Mathieu, Nicolas Schöffer, Thierry Vincens.

Entre 1967 i 1980, Philips va editar divuit discs d'obres de Pierre Henry a la col·lecció Prospective du 21 siècle, i una edició de dinou discs presentant 32 obres principals del compositor.

El 1982 va esdevenir director artistic del nou estudi SON/RE, al dotzè districte de París, subvencionat pel Ministeri de Cultura i la Ville de París. Es van produir més de setanta obres, d'entre les quals Intérieur/Extérieur (1996), Histoire Naturelle (1997), La Dixième remix (1998), Les sept péchés capitaux (1998), Une Tour de Babel (1999), Tam Tam du Merveilleux (2000), Concerto sans orchestre (2000), Hypermix (2001), Poussière de soleils (2001), Dracula (2002), Carnet de Venise (2002), Zones d'ombre (2002), Labyrinthe! (2003), Faits divers (2003), Duo (2003), Lumières (2004) i Voyage initiatique, presentada del 13 al 27 de març de 2005 dins del marc “Pierre Henry chez lui III” al domicili del compositor, Pulsations, creada el juliol de 2007 a Riga i Objectif terre l'11 de juliol de 2007 al Festival d'Avignon i a l'esplanada de la Défense de París el 4 d'agost davant de 6000 espectadors.

Amb motiu del seu vuitantè aniversari, va compondre tres obres: Utopia, creada a les Salines Reials d'Arc-et-Senans, Trajectoire, composta a la Sala Olivier Messiaen de Radio France el dia del seu aniversari, i el 20 de març de 2008 Pleins jeux a la Cité de la Musique. L'agost de 2008 es van fer vint-i-dos concerts dins del marc “Une heure chez Pierre Henry”, al festival Paris Quartier d'Été. L'octubre del mateix any va crear l'obra Un monde lacéré al Centre Pompidou, en homenatge al pintor Jacques Villegié. Més endavant va compondre Utopia Hip-Hop, Capriccio i també una nova versió de Dieu, basat en un poema de Victor Hugo, interpretat per Jean-Paul Farré a casa de Pierre Henry.

Pierre Henry va reconstituir la versió original de la Simfonia per un home sol, de 1950, a partir de sons de disquets sota el títol Symphonie collector, creada el 9 de gener de 2010 a Radio France. En homenatge a Johann Sebastian Bach va compondre L'Art de la fugue odysée, a l'Eglise Saint-Eustache de París. El 29 de setembre de 2012 va compondre Le fil de la vie a la Cité de la Musique i el 2013 va presentar Fragments rituels i Crescendo.

(Del catàleg d'obres de Pierre Henry a la base de dades de l'IRCAM. En ordre cronològic.) ^[2]