Síndrome de taquicàrdia ortostàtica postural
La síndrome de taquicàrdia ortostàtica postural (abreviat com a POTS, de l'anglès Postural orthostatic tachycardia syndrome) és un trastorn en el qual el canvi de posar-se dempeus provoca un augment de la freqüència cardíaca anormalment gran (o superior al normal).[1] Això comporta símptomes que poden incloure mareig, problemes per pensar, visió borrosa o debilitat.[1] Altres trastorns associats habitualment inclouen la síndrome d'Ehlers-Danlos, la síndrome d'activació dels mastòcits, la síndrome de l'intestí irritable, l'insomni, els mals de cap crònics, la síndrome de fatiga crònica i la fibromiàlgia.[1]
| Tipus | trastorn de la conducció cardíaca, alteració genètica, malaltia autoimmunitària, malaltia monogènica i intolerància ortostàtica  |
|---|---|
| Especialitat | neurologia i cardiologia |
| Clínica-tractament | |
| Símptomes | sensació de buidor de cap, obnubilació, visió borrosa, astènia, taquicàrdia, nàusea, tremolor, insomni, visió tubular, hipotensió arterial i hipertensió arterial |
| Patogènia | |
| Associació genètica | SLC6A2 (en)  |
| Classificació | |
| CIM-10 | I95.1 |
| CIM-9 | 337.9 |
| Recursos externs | |
| OMIM | 604715 |
| MeSH | D054972 |
| Orphanet | 443236 |
| UMLS CUI | C1299624 i C5680060 |
| DOID | DOID:0111154 |
Les causes de la POTS són variades.[2] Sovint, comença després d'una infecció vírica, una cirurgia o un embaràs.[3] S'ha demostrat que sorgeix en pacients anteriorment sans després de la COVID-19.[4][5] Els factors de risc inclouen antecedents familiars del trastorn.[1] El diagnòstic en adults es basa en un augment de la freqüència cardíaca de més de 30 batecs per minut dins dels deu minuts de posar-se dempeus que va acompanyat de símptomes.[1] Tanmateix, és possible que no es produeixi una pressió arterial baixa en incorporar-se.[1] Altres afeccions que poden causar símptomes similars són deshidratació, problemes cardíacs, insuficiència suprarenal, epilèpsia i malaltia de Parkinson.[6]
El tractament pot incloure evitar factors que provoquen símptomes, augmentar la sal i l'aigua de la dieta, menjars petits i freqüents,[7] evitar la immobilització,[7] mitges de compressió, programa d'exercicis i medicaments.[8][9][1][10] Els medicaments utilitzats poden incloure blocadors beta,[11] piridostigmina,[12] midodrina[13] o fludrocortisona.[1] Més del 50% de les persones la malaltia de les quals va ser provocada per una infecció vírica milloren en cinc anys.[3] Al voltant del 80% presenta una millora simptomàtica amb el tractament, però el 25% dels pacients tenen dificultats per treballar.[14][3] Estudis retrospectius han demostrat que cinc anys després del diagnòstic el 19% tenia una resolució completa del símptoma.[15]
L'edat mitjana d'inici és de 20 anys, i es produeix unes cinc vegades més freqüents en les dones.[1]