Àguila

El terme «àguila» prové del llatí aquila,^[3] mot d'origen incert, tot i que es creu que pot derivar del terme aquilus, que significa fosc o de color fosc i podria fer referència al plomatge d'algunes àguiles.

Les àguiles són força silencioses excepte en determinades èpoques que acostuma a coincidir amb la parada nupcial i la reproducció.

No totes les àligues produeixen els mateixos sons. Segons l'espècie a la qual pertanyen, utilitzen sons diferents per comunicar-se. Per exemple, l'àliga imperial ibèrica, durant la reproducció es torna sorollosa, emetent una mena de sonor lladruc: jrao, jrao, jrao!!. Es descriuen també altres tipus de sons emesos en to aspre i molt curts amb un sol kaok! en volar, i accelerats kokokoko! o gock-gock-gock!. L'àliga reial o daurada emet en comptades ocasions una mena de crit semblant a: uíííu-jíu-jiu. Al final de l'hivern i probablement formant part de la parada nupcial la seva veu fa un so semblant a uíííu repetit tres o quatre vegades i amb freqüència.

Hi ha tota una altra sèrie de sons que fan en aproximar-se al niu i d'altres que fa la femella quan rep les preses que li porta el mascle.

Les àguiles més clàssiques serien els membres de la subfamília dels aquilins (Aquilinae), formada per:^[1][4]

• Les àguiles típiques dels gèneres Aquila i Hieraaetus.
• L'àguila negra (Ictinaetus malayensis).
• L'àguila ventrevermella (Lophotriorchis kienerii), fins fa poc inclosa a Hieraaetus o Aquila.
• L'àguila marcial (Polemaetus bellicosus).
• L'àguila emplomallada (Lophaetus occipitalis).
• Les àguiles astor, dels gèneres Spizaetus i Nisaetus.
• L'àguila coronada africana (Stephanoaetus coronatus).

També es denominen àguiles altres rapinyaires més llunyans, com:^[1]

• Les àguiles peixateres del gènere Pandion, que ni tan sols són accipítrids.
• Les àguiles marines o pigargs, dels gèneres Haliaeetus i Ichthyophaga.
• Els membres del gènere Circaetus, entre els quals l'àguila marcenca.
• L'àguila saltimbanqui (Terathopius ecaudatus).
• L'àguila mora (Geranoaetus melanoleucus)
• Les àguiles solitària i coronada americana, del gènere Harpyhaliaetus.
• Les conegudes com harpies, dels gèneres Harpia i Morphnus.
• L'àguila de Nova Guinea (Harpyopsis novaeguineae).
• L'àguila menjadora de mones (Pithecophaga jefferyi)

L'àliga també és una figura del bestiari fantàstic dels Països Catalans, que participa en el Seguici Popular de les ciutats i viles que havien tingut privilegis reials. Són especialment conegudes les àligues de Vilafranca del Penedès, la de Berga, l'Àliga de Tarragona, la de la Festa Major de Solsona i Àliga d'Igualada. Antigament també havia participat en la processó de Corpus de Barcelona i ho havia fet ballant al so d'una música que té clares relacions amb la de la Patum de Berga.^[5]

És el símbol nacional de molts pobles perquè representa la majestat, com els asteques, els albanesos, els maies o els egipcis, qui a més simbolitzaven amb un home amb cap d'àliga el seu déu principal: Ammon-Ra. L'àguila és l'animal patró del déu grec Zeus. En particular, es deia que Zeus va prendre la forma d'una àguila per tal de segrestar a Ganímedes, i hi ha nombroses representacions artístiques de l'àguila Zeus portant Ganimedes en alt, des de l'època clàssica fins a l'actualitat (vegeu la galeria a l'article de Ganimedes).^[6] Els romans portaven una àguila com a emblema del seu poder militar.

A l'antiga mitologia sumèria, es deia que el mític rei Etana va ser portat al cel per una àguila.^[7] Escriptors clàssics com Lucan i Plini el Vell afirmaven que l'àguila era capaç de mirar directament el sol, i que obligaven els seus pollets a fer el mateix. Els que parpellejaven serien llançats des del niu. Aquesta creença va persistir fins a l'Edat Medieval.^[8]

Per als jueus l'àguila és la saviesa, per això es refereixen a Maimònides i altres estudiosos com a «grans àligues». Per al cristianisme representa sant Joan Evangelista, ja que la seva escriptura és la més elevada (està més a prop del cel que els animals símbols dels altres evangelistes) intel·lectualment i espiritual. Faristols amb forma d'àguila són comuns a les esglésies anglicanes i catòliques romanes.^[9] Les àguiles apareixen metafòricament en moltes traduccions de l'Antic Testament. Es parla de Déu com portant Israel amb «ales d'àguila» a l'Èxode 19:4, Isaïes 40:31 compara els qui esperen en el Senyor amb les àguiles voladores, i el Salm 103 esmenta la renovació de la joventut «com l'àguila». En explicar aquest rejoveniment, Agustí d'Hipona diu en el seu comentari sobre els Salms que els becs de les àguiles creixen massa a mesura que envelleixen i que els trenquen contra les roques per restaurar-los.^[10] La traducció, però, és incerta: la paraula en hebreu, נשר, també pot ser traduïda voltor,^[11] i apareix al costat de tipus específics de voltor a la discussió del Levític sobre animals impurs.

Per a molts pobles indígenes americans tenia un valor religiós, per això s'adornaven sovint amb plomes d'àliga el cap i la roba. La cultura Mochica de l'antic Perú adorava l'àguila i sovint representava àguiles en el seu art.^[12]

La llei de plomes d'àguila dels Estats Units estipula que només els individus d'ascendència certificable ameríndia inscrits en una tribu reconeguda federalment estan legalment autoritzats per obtenir plomes d'àguila per a raons religioses o espirituals.^[13] Al Canadà, la caça furtiva de plomes d'àguila per al mercat nord-americà en auge ha provocat detencions de persones de les Primeres Nacions pel crim.^[14]