Alfabet rus

2. El signe dur ъ indica que la consonant precedent no es palatalitza. La seva pronúncia original, perduda cap al 1400 o abans, era d'un molt curt so semblant a schwa, usualment latinitzat ŭ.

3. El signe bla ь indica que la consonant precedent es palatalitza. La seva pronúncia original, perduda al voltant del 1400 o abans, era a d'un breu so semblant a l'schwa amb iotització, usualment latinitzat ĭ.

4. Les vocals е, ё, и, ю, я palatalitzen la consonant precedent.

5. La ы és una antiga vocal intermèdia tensa de l'eslavònic comú, millor mantesa en el rus modern que en altres llengües eslaves. Originalment es nasalitzava en certes posicions: rus antic камы /ˈka.mɨ̃/, rus contemporani камень /ˈka.mʲɪnʲ/ "pedra". La seva forma escrita se va desenvolupar de la següent manera: ъ + і > ъı > ы.

6. La э fou introduïda el 1708 per a distingir la /e/ no-iotitzada/no-palatalitzada de la que és iotitzada/palatalitzada е. L'ús original fou е per a la no-iotitzada /e/, ıє o ѣ per a la iotitzada, però ıє va caure en desús al segle xvi.

7. La ё, introduïda per Lomonóssov en el segle xviii, denota el so /jo/ que històricament evolucionà des de /je/ accentuat, un procés que segueix a producir-se en l'actualitat. La lletra ё és opcional: és correcte formalment escriure e per a /je/ i també per a /jo/. Cap dels diversos intents en el segle XX d'obligar l'ús de la ё ha tingut èxit.

8. La і (i decimal), pronunciada igual que la и, s'emprava exclusivament davant una vocal i davant de la й (i curta) (per exemple патріархъ [pətrʲɪˈarx], "patriarca") i en la paraula міръ /mʲir/ "món", i els seus derivats, per distingir-la de миръ /mʲir/ "pau".

9. La ѳ (fita), del grec theta, com en el grec medieval, es pronunciava com la ф, però s'emprava amb valor etimològic, per exemple Ѳёдор «Teodor».

10. La ѣ (iat) tenia originàriament un so distint, però en la meitat del segle xviii es va pronunciar igual que е de la llengua estàndard. Des de la reforma de l'ortografia russa amb la seua eliminació el 1918, esdevingué el símbol de l'ortografia antiga.

11. ѵ (ijitsa) (en grec ípsilon) es pronunciava com la и, com en el grec medieval per raons etimològiques.

12. ⟨ѯ⟩ i ⟨ѱ⟩ són les lletres gregues xi i psi, usades etimològicament però des del segle xviii només s'usen sempre a l'Església Eslavònica.

13. ⟨ѡ⟩ és la lletra grega omega, idèntica en la pronúncia a о, usada a l'escriptura secular només fins al segle xviii, però es conserva a l'Església Eslavònica, principalment per distingir la forma inflexional.

14. S corresponia a la primitiva pronúncia /dz/, ja absent a l'Eslau Oriental a inicis del període històric, però mantingut per la tradició en certes paraules fins al segle xviii i per l'Església Eslavònica fins a l'actualitat.

15. Fins al 1708, /ja/ iotitzat s'escrivia ıa a començament de mot. Aquesta diferenciació entre ⟨ѧ⟩ i ıa perviu a l'Església Eslavònica.

16. Encara que normalment s'afirma que les lletres etiquetades com "en desús al segle XVIII", realment va ser un procés més complex: van ser per descomptat omeses de l'alfabet de mostra, imprès en un estil occidental, presentat a l'edicte de Pere el Gran, conjuntament amb la lletra moderna и, però va ser restaurat per la pressió de l'Església Ortodoxa. Tanmateix, va caure completament en desús a l'escriptura secular sobre el 1750.

17. Els valors numèrics corresponen als nombres grecs, amb S que s'usa per al digamma, Ч per a koppa, i Ц per al sampi. El sistema es va abandonar per a propòsits seculars en 1708, després d'un període transitori d'un segle aproximadament; continua usant-se per l'Església Eslavònica.

En un teclat rus, les lletres es troben organitzades de la següent manera:

• Transliteració
• Alfabet cursiu rus

• Generador de textos aleatorios en tipografía rusa
• Transliterador a tiempo real Arxivat 2019-04-22 a Wayback Machine.