Distròfia muscular de Duchenne

La malaltia rep el nom d'un anatomista francès: el famós Guillaume Duchenne (1806-1875),^[2] qui va descriure les seves característiques clíniques principals l'any 1861^[3] i publicà una àmplia monografia sobre ella el 1868.^[4]

Afecta una de cada 3.500 persones de sexe masculí.^[5] Per regla general, les dones no la pateixen (llevat si el seu pare la pateix i la mare n'és portadora) però poden ser portadores de la malaltia. No té criteris d'exclusió geogràfica i la seva prevalença global agrupada de naixements, segons dades d'una metaanàlisi i revisió sistemàtica de l'any 2020, és de 19,8 casos per cada 100.000 barons nascuts vius.^[6]

L'origen d'aquesta malaltia és una mutació en el gen DMD localitzat en el cromosoma X^[7] i codificador de la proteïna distrofina,^[8] la qual manté la integritat de la membrana plasmàtica de les cèl·lules del múscul estriat. L'absència o la disfunció de la distrofina provoca dany del sarcolemma (la membrana que envolta al sarcòmer) davant de l'estrès mecànic, pèrdua de l'homeòstasi del calci intracitoplasmàtic^[9] i, finalment, la degeneració de la fibra muscular.^[10] La fibra es necrosa, els intents de regeneració muscular son insuficients i gran part del teixit muscular normal acaba substituït per teixit fibròtic i adipós.^[11] Aquests canvis necròtics, regeneratius i d'infiltració adiposa representen el patró distròfic que es veu en la biòpsia muscular de la DMD, encara que pot aparèixer en algunes patologies del múscul causades per defectes genètics diferents.^[12] La DMD es manifesta abans i té un pronòstic evolutiu molt pitjor que la distròfia muscular de Becker, una altra i menys comuna miopatia greu també originada per mutacions en el gen DMD.^[13] Aproximadament el 65% dels subjectes amb distròfia de Duchenne té una deleció d'un o més exons en el gen DMD,^[14] el 10% una duplicació^[15] i la resta mutacions puntuals.^[16]

L'expressió clínica de la DMD segueix un curs estereotipat i previsible en la majoria dels casos. La manca de distrofina en el múscul esquelètic, en el múscul cardíac^[17] i en el cervell^[18] provoca les principals manifestacions de la malaltia. Durant els primers tres anys de vida apareixen els dèficits motors inicials. La debilitat muscular augmenta poc a poc fins que s'estableix definitivament la pèrdua de la marxa en l'adolescència. Quan es fa imprescindible l'ús de cadira de rodes comencen les complicacions greus respiratòries, cardíaques, ortopèdiques i de deglució. Pràcticament tots els malalts desenvolupen en fases tardanes hipoventilació, alteracions visuals importants,^[19] miocardiopatia i escoliosi.^[20] Un terç d'ells presenta deficiències cognitives.^[21] La principal causa de mort és el cessament de la respiració, encara que un 20% dels pacients és exitus per problemes de cor.^[22]

Aquesta malaltia no es guareix ara per ara i, fins fa pocs anys, tan sols existia la possibilitat de tractar-la amb fisioteràpia, estimulació de la psicomotricitat, logopèdia, teràpia ocupacional, control de les seves complicacions i cures pal·liatives en casos molt avençats.^[23][24] Des de finals de la dècada de 2010, però, s'han desenvolupat diverses línies de recerca experimentals amb el propòsit de retardar la progressió de la DMD i augmentar l'esperança de vida dels individus que la sofreixen.^[25] Entre elles, el reemplaçament dels teixits musculars malmesos pel trastorn emprant cèl·lules mare pluripotents^[26] o la teràpia gènica.^[27]