Llengües mandé

El grup va ser reconegut per primera vegada en l'obra de Johann Ludwig Christian Koelle Polyglotta Africana, de 1854. Esmenta tretze llengües sota el nom Família Alt Sudan nord-occidental, o Família Mandéga de llengües. El 1901, Maurice Delafosse va diferenciar tots dos grups en el seu Essai de manuel pratique de la langue mande ou mandingue, distingint un grup septentrional mandé-tan i un grup meridional mandé-fu. Aquesta distinció es basa en el fet que les llengües del nord utilitzen la forma tan per dir 'deu', mentre que les del sud utilitzen fu. En 1924 L. Tauxier reelaborà aquesta classificació establint que, almenys, existeix un tercer subgrup, el qual denomina mandé-bu. El 1950, A. Prost va defensar aquesta classificació i va aportar més detalls. El 1958, Welmers va publicar un article, "The Mande Languages", en el qual divideix les llengües en tres subgrups: nord-occidental, meridional i oriental. Les seves conclusions es van basar en la recerca lexicoestadística. Greenberg segueix aquesta classificació (1963) en The Languages of Africa. Long (1971) i G. Galtier (1980) continuaren usant aquesta classificació en tres grups amb notables diferències.

Les llengües mandé no comparteixen la morfologia característica que tenen la major part de les altres llengües de la família nigerocongolesa, com el seu sistema de gènere gramatical en forma classes nominals. El verb amb prou feines presenta flexió i la conjugació es realitza mitjançant auxiliars invariants que indiquen temps, aspecte i polaritat.

Blench considera el mandé una escissió primerenca de la família. No obstant això, Dimmendaal (2008) afirma que l'evidència per a la seva inclusió dins de la família nigerocongolesa és feble, sense cap nova evidència des que es va proposar aquest parentiu, i, per tant, argumenta que les llengües mandé són una família independent.^[3]

La majoria de classificacions internes es basen en estimacions lexicoestadístiques, el resultat de les quals és discutible des del punt de vista filogenètic. La següent classificació de Kastenholz (1996) es basa en innovacions lèxiques i mètode comparatiu i l'estudi de Dwyer (1989, 1996) del mandé oriental [exposat en Williamson & Blench, 2000].

Com s'ha indicat abans, la flexió, tant nominal com a verbal, de les llengües mandé és escassa. De fet, es tracta de llengües analítiques en alt grau.

Fonologia

Les llengües mandé tenen sistemes vocàlics variats, que poden ser simples, formats per cinc timbres vocàlics /i, e; a; o, u/, existint de vegades les seves contrapartides llargues /iː, eː; aː; oː, uː/, o molt complexos, amb fins a 12 timbres vocàlics. Com en altres llengües africanes, l'estructura bàsica de la síl·laba és CV o V, no existint codes sil·làbiques o grups de dues consonants seguides. Això sí, presenten fonemes prenasalitzats a principi de síl·laba com /^mb, ⁿd, ^ŋg/.

Les llengües mandé sud-occidentals i el soninké exhibeixen un sistema de mutació consonàntica inicial. En la majoria de llengües existeixen tons.

Gramàtica

Les llengües mandé són altament analítiques, presentant el verb una conjugació principalment per mitjà de verbs auxiliars que indiquen el temps verbal. La seva escassa morfologia usa exclusivament sufixos. També usen preferentment postposicions, ja que són predominantment de nucli final i amb ordre dominant SOV (quan apareixen auxiliars i adverbis l'ordre és S-Aux-O-V-Adv).

Les llengües mandé tenen formes verbals invariants segons persona o temps, encara que algunes tenen flexió de l'arrel verbal per expressar aspecte gramatical. El temps (passat, present, futur), la polaritat i de vegades també l'aspecte es realitzen mitjançant auxiliars. Aquests auxiliars pot considerar-se que encapçalen el sintagma de temps. Alguns exemples presos del soninké:

També existeixen extensions verbals del tipus bantu, el bɔbɔ té un sistema de canvi de valència que permet que una arrel verbal tingui formes intransitives, transitives o hipertransitives (causatives).

Les llengües mandé, com altres llengües nigerocongoleses, tenen un sistema de classes nominals similar al conegut sistema de classes de les llengües bantus. Els pronoms possessius distingeixen entre possessió alienable i inalienable, i els pronoms personals (inclosos els possessius) tenen distincions d'inclusivitat.

Comparació lèxica

Els numerals en diferents llengües mandé són:

Altres cognats són:^[4]

Noteu que en els cognats anteriors 'saliva' = 'boca'+'aigua', 'llet' = 'pit'+'aigua', 'cabró' = 'cabra'+'mascle/home', 'carner' = 'ovella'+'mascle/home'.

Entre el segle xix i el XX es van desenvolupar un grup d'escriptures per a alguns dels idiomes del grup mandé de Libèria. Entre aquests primers sistemes d'escriptura autòctons podem trobar el sil·labari vai de Libèria, creat aproximadament entre 1820 i 1830 per Mọmọdl. Duwalu Bukẹlẹ, l'escriptura Vah (cap a 1900, probablement), el sil·labari Ki-ca-ku, dels seus veïns geogràfics, els clans mende, desenvolupat per Kisimi Kamára cap a 1921, l'alfabet gola, l'alfabet grebo, l'alfabet kissim, el sil·labari Kpelle de Chief Gbili i el sil·labari lloma de Wido Zobo de Boneketa, aquests últims de la dècada de 1930.

Actualment es tendeix a usar l'alfabet llatí.